La senyora Tamara de Lempicka –les seves obres, vull dir– passen ara per Vigo. Per què no fer un salt per veure-les? Per aquests indrets no hi han circulat gaire. Potser perquè durant massa temps hem confós allò mundà amb allò banal –estil mossèn- i això ni és bo ni és lògic.
Veig una foto de Tamara –potser de 1930– on ella, amb aires de diva del Hollywood de l'època, fuma i mira amb ulls mig oberts. Recordo Jardiel Poncela i un títol seu d'aquell temps, “Vostè té ulls de mujer fatal”. Així. No és molt guapa, però és interessant, i pertany a un món on la sofisticació comptava i la dreta era culta. Crec que aquest va ser part de l'encant de l'art deco, que al cap i a la fi és fórmula que abrevia art decoratiu.
De tant en tant s'ha de ser frívol, o pel contrari un és idiota o corre greu risc de ser-ho, que és pitjor. Tamara va morir amb 82 anys, el 1980, a Cuernavaca (Mèxic, molt a prop del DF, un lloc molt bell, molt primaveral i amb viles molt elegants) i com que va ser una dona de caràcter, va demanar que la incineressin i que llancessin les seves cendres ni més ni menys que al gran volcà, el Popocatepetl. El misteri màxim d'una dona cosmopolita i seductora, que va defugir el vell però mític D'Annunzio, que la va perseguir per un palau, resideix a saber per què durant uns anys va pintar meravelles i quasi es va inventar la pintura deco –diguem entre 1921 i 1931, circa– i després es va enfonsar en l'oblit dels viatges i del glamour, casada de nou amb un baró –per això la van anomenar alguns “la baronessa del pinzell”– però ja només va pintar coses més aviat mediocres. Per què mai va recuperar ni la seva força ni el seu estil, i va haver d'esperar –això sí, entre Martinis gelats i a Califòrnia– que redescobrissin la seva obra antiga, els seus fascinants retrats i les seves dones ambigües? Hi ha molts misteris en Tamara de Lempicka.
PROGRÉS I PLAER DE VIURE. Però jo la faig present ara, no només per l'esplendor de la seva pintura –que és de foc– sinó pel fulgor d'un temps que va aspirar a allò intel·ligent i cimejant però sense deixar de divertir-se. El temps de Coco Chanel, de Jean Cocteau o del cine de Von Stenberg, que va escriure unes memòries amb el meravellós títol de Farra en una bugaderia xinesa. Evidentement, aquella època no és la nostra i per tant n'hem de treure alguna conclusió, aprendre'n alguna cosa. Que tot sigui per a tots, o més ben expressat, que tots tinguem dret a tot, és sens dubte molt bo, però que els nefastos polítics –cert, uns molt més nefastos que d'altres– ens hagin volgut igualar per sota, dient-nos tots teniu dret al pitjor –massificació, incultura, brossa– és el gran fiasco del nostre temps, ben visible així mateix en no poques fires d'art.
I potser part d'aquest error que vivim i que ens degrada –ens ensenya la senyora de Lempicka– ve del fet que ens manca aquell “plaer de viure” que ella, probablement, va conèixer en excés. Encara que ja sigui més difícil o ara el veiem sota la lent d'un diferent elitisme. Però què hem fet –a més d'algunes barbaritats col·lectives– perquè sigui difícil la felicitat, l'alegria, el món com a Jardí d'Epicur?
Si hi ha hagut –i torna a haver-hi– un art compromès amb una humanitat que progressa, per què treure del progrés l'excel·lència i la festa? Amb guants de cabritilla i un broquet entre els llargs dits, l'art de Tamara de Lempicka ens suggereix que sempre va formar part de la moral del progrés, la felicitat, la joia, la festa dels sentits. Com en els seus quadres millors. Així sigui: Rouge/carmín.
