És obvi que Carles Fontseré (Barcelona, 1916 - Girona, 2007) on se sentia realment a gust era amb els cartells diguem-ne publicitaris; el que hi apareixia era el que ell extreia de l'observació de la realitat quotidiana i, conseqüentment, el que plasmava era el seu punt de vista, no el que els altres volien que ell hi plantés. En aquest sentit, Fontseré era un artista i així quedà plasmat quan, a principis de la Guerra Civil espanyola entra a treballar com a cartellista de la realitat vital i revolucionària al sindicat lliure de grafistes de cartells, que és el que elaborà les imatges estèticament més punyents i directes de la Guerra Civil espanyola. Ell mateix ens ho ha explicat amb claredat: s'hi sentia viu i representatiu mentre comprengué que la intenció dels cartells que feia era el que es corresponia amb la realitat vista, sentida i experimentada per i en la seva pròpia persona. Però les estructures socials són dures de pelar i immediatament volen suplantar el lliurament de les persones per les obligacions de les primacies segons les entenen els que es creuen que són representants del poder, de l'estructura i de l'organització de la societat Això féu que a mitjan 1937 deixés aquella tasca i es lliurés al front; no podia suportar treballar d'encàrrec, elaborar les imatges convincents del que els que manen volen que la gent respecti i obeeixi.
FOTOGRAFIAR NOVA YORK. Aquesta és la primera realitat de Carles Fontseré i aquesta serà la realitat que el portarà a recórrer el món i que el menarà a fotografiar la ciutat de Nova York i a fer-ho d'una manera ben curiosa: presentar la ciutat no com una "família més de l'home" sinó com una amalgama vital de present i passat, mostrant el que hi sobreviu al bell mig del temps en el que ara ens debatem. Vol fer no una fotografia filosòfica o antropològica sinó la fotografia de la voluntat: el que encara trobem és perquè hi ha qui es proposa si us plau o per força conservar-ho; altrament tot fugiria a l'instant: la ciutat seria un riu del qual, després, res roman.
És des d'aquests pressupòsits que cal enfrontar-se amb els seus més de 20.000 clixés de Nova York, ciutat que arribà a conèixer amb molt de detall perquè durant un temps hi féu de taxista i hi recorregué el bo i el dolent socialment parlant. Fontseré és l'home de la visió directa i la resposta immediata. El cartell publicitari o anunciador respon a aquest tret i aquest és el que el fa eficaç; és una mica allò que Eisenstein deia de la quarta visió, aquella de la qual només s'adonen els interessats, els que capten el sentit profund de la comunicació. Aquestes mateixes persones resulten incòmodes perquè a través d'elles es capta la falsedat del comunicat i, en conseqüència, l'invaliden. Tota la seva vida d'exiliat trobà aquest inconvenient, però quan hi havia algú que cercava aquest tret de l'eficàcia comunicativa, immediatament esdevenia amic seu. Aquest fou el cas de la seva relació amb Cantinflas, del seu contacte amb Dalí, d'algunes de les seves possibilitats de desenvolupament a l'empori nord-americà.
POSSEÏT PER L'ESTÈTICA. Però al seu propi país d'origen sempre hi féu nosa perquè desconeixia, deia, l'estratègia de la comunicació. Potser per aquesta banda caldria cercar el sentit pregon de la seva fotografia, que equivalia a veritat i discurs ensems si bé, pel que fos, acostumava a voler acompanyar les fotografies amb textos o gravats d'època esclaridors. No perquè cada peça autònoma fos mancada sinó perquè així volia evitar l'argument d'una lectura equivocada de la realitat i de les seves imatges.
Fontseré féu també vinyetes de còmic; aquesta pràctica li semblava que contenia en el traç de la ratlla, en la imatge dibuixada la totalitat inequívoca del missatge. La seva mirada ens hauria d'acompanyar; era un ésser humà posseït per l'estètica.
CARLOS FONTSERÈ: LA FOTOGRAFIA, PROXIMIDAD Y DISTANCIAMIENTO
Es obvio que Carles Fontserè (Barcelona, 1916, Girona, 2007) donde se sentía realmente a gusto era con los carteles digamos publicitarios; lo que aparecía era lo que él extraía de la observación de la realidad cotidiana y, consecuentemente, lo que plasmaba era su punto de vista, no lo que los otros querían que él plantase. En este sentido Fontserè era un artista y así quedó plasmado cuando, a inicios de la guerra civil entra a trabajar como cartelista de la realidad vital y revolucionaria en el Sindicato libre de grafistas de carteles, que es el que elaboró las imágenes estéticamente más lacerantes y directas de la guerra civil española. Él mismo nos lo ha explicado con claridad: se sentía vivo y representativo mientras comprendió que la intención de los carteles que hacía era lo que se correspondía con la realidad vista, sentida y experimentada por y en su propia persona. Pero las estructuras sociales son duras de pelar e inmediatamente quieren suplantar el libre pensamiento de las personas por las obligaciones de las primicias según las entienden los que se creen que son representantes del poder, de la estructura y de la organización de la sociedad Eso hace que a mediados de 1937 dejase aquella tarea y se entregase al frente; no podía soportar trabajar de encargo, elaborar las imágenes convincentes de lo que los que mandan quieren que la gente respete y obedezca.
FOTOGRAFIAR NUEVA YORK. Ésta es la primera realidad de Carles Fontserè y ésta será la realidad que le llevará a recorrer el mundo y que le moverá a fotografiar la ciudad de Nueva York y hacerlo de una manera bien curiosa: presentar la ciudad no como una "familia más del hombre" sino como una amalgama vital de presente y pasado, mostrando lo que sobrevive en medio del tiempo en el que ahora nos debatimos. Quiere hacer no una fotografía filosófica o antropológica sino la fotografía de la voluntad: lo que aún encontramos es porque hay quien se propone por favor o por fuerza conservarlo; por otro lado. todo huiría al instante: la ciudad sería un río de lo que, después, nada queda.
Es desde estos presupuesto que es preciso enfrentarse con sus más de 20.000 clichés de Nueva York, ciudad que llegó a conocer con mucho detalle porque durante un tiempo hizo de taxista y recorrió lo bueno y lo malo socialmente hablando. Fontserè es el hombre de la visión directa y respuesta inmediata. El cartel publicitario o anunciador responde a este hecho y éste es lo que lo hace eficaz; es un poco aquello que Eisenstein decía de la cuarta visión, aquélla de la que sólo se dan cuenta los interesados, los que captan el sentido profundo de la comunicación. Estas mismas personas resultan incómodas porque a través de ellas se capta la falsedad del comunicado y, en consecuencia, lo invalidan. Toda su vida de exiliado encontró este inconveniente, pero cuando había alguien que buscaba este hgecho de la eficacia comunicativa, inmediatamente se convertía en amigo suyo. Éste fue el caso de su relación con Cantinflas, de su contacto con Dalí, de algunas de sus posibilidades de desarrollo en el emporio norteamericano.
POSEÍDO POR LA ESTÉTICA. Pero en su propio país de origen siempre molestó porque, decían, desconocía la estrategia de la comunicación. Tal vez por esta banda se debería buscar el sentido principal de su fotografía, que equivalía a verdad y discurso además si bien, por lo que fuese, acostumbraba a querer acompañar las fotografías con textos o grabados de época aclaraores. No porque cada pieza autónoma hiciese falta sino porque así quería evitar el argumento de una lectura equivocada de la realidad y de sus imágenes.
Fontserè hizo también viñetas de cómics; esta práctica le parecía que contenía en el trazo de la raya, en la imagen dibujada la totalidad inequívoca del mensaje. Su mirada tendría que acompañarlo; era un ser humano poseído por la estética.
