Necessitem relats. El nostre imaginari col·lectiu funciona a partir de narracions que, ja des dels contes que ens expliquen de nens abans d'anar a dormir, ens ajuden a distingir les nostres emocions i a superar les nostres pors. Els relats ens acompanyen durant tota la vida. La política també crea relats, com a eina de comunicació política que permet construir una novel·la del poder, en la qual hi ha herois i dolents, el bé i el mal, la llum i el costat fosc, mites ancestrals, que no deixem de revisitar constantment, des de la mitologia grega, fins a Star Wars o El senyor dels anells.
La producció de sentit implica moltes vegades la construcció d'una narració. I un relat també és l'aspecte diferencial d'un projecte. Un restaurant és un restaurant, però si li afegim una història es converteix en alguna cosa més. Ferran Adrià n'és un bon exemple, amb la seva història d'experimentació i experiència única. O els germans Iglesias i Messi amb el restaurant Bellavista del Jardí del Nord. Estem en un restaurant que alhora és un poble amb el bar, casino, la barberia, el quiosc i la font.
Un museu i una col·lecció també necessiten un relat que defineixi la seva ruta. El Museu Nacional d'Art de Catalunya explica l'expressió artística catalana, des de la pintura mural romànica fins al modernisme, i al Macba s'explica des del present, com l'espai d'assaig d'una microutopia sobre qüestions que tenen a veure amb vincles emocionals i intel·lectuals de les persones. Tota col·lecció privada s'articula també a partir d'una història que és biogràfica, és un viatge i un recorregut, que evidencia les experiències, les vivències, les trobades i també els errors, els dubtes i els descobriments.
Hi ha artistes que han entès molt bé la necessitat d'explicar. Francis Alÿs va tenir clar que els seus treballs, sovint accions o recorreguts, havien de funcionar també com una petita història que podia ser fàcilment explicada i recordada: l'artista que empeny un bloc de gel fins que es fon; l'artista que aconsegueix reunir 500 voluntaris que es congreguen en una duna a Lima i que, a força de treballar tot un dia amb les seves pales, aconsegueixen moure uns centímetres la duna.
Més relats, aquest cop molt tendres. A Mataró aquests dies té lloc un projecte pilot, El relat d'una exposició, a Can Palauet, comissariada per les nenes i els nens de 5è de primària de les escoles Angeleta Ferrer i Montserrat Solà de Mataró. Les i els comissaris, de 10 anys, han decidit el que volien explicar amb l'exposició, han escollit les obres i han escrit les cartes de petició de préstec als artistes, han decidit com disposar-les en l'espai, han redactat les cartel·les, els fulls de sala i han definit les activitats educatives. En definitiva, ells han escrit el relat de l'exposició i, amb això, els seus mecanismes, i han conreat una mirada més crítica per analitzar-los en el futur.
---------------------------
Necesitamos relatos. Nuestro imaginario colectivo funciona a partir de narraciones que, ya desde los cuentos que nos explican de niños, antes de acostarnos, nos ayudan a distinguir nuestras emociones y a superar nuestros miedos. Los relatos nos acompañan durante toda la vida. La política también crea relatos, como herramienta de comunicación política que permite construir una novela del poder, en la que hay héroes y villanos, el bien y el mal, la luz y el lado oscuro, mitos ancestrales, que no dejamos de revisitar constantemente, desde la mitología griega, hasta Star Wars o El Señor de los Anillos.
La producción de sentido pasa muchas veces por la construcción de una narración. Y un relato también es el aspecto diferencial de un proyecto. Un restaurante es un restaurante, pero si le añadimos una historia, se convierte en algo más. Ferran Adriá es un buen ejemplo, con su historia de experimentación y experiencia única. O los hermanos Iglesias y Messi con el restaurante Bellavista del Jardín del Norte. Estamos en un restaurante que a su vez es un pueblo con el bar, el casino, la barbería, el quiosco y la fuente.
Un museo y una colección también necesitan un relato que defina su ruta. El Museu Nacional d'Art de Catalunya explica la expresión artística catalana, desde la pintura mural románica hasta el modernismo y el MACBA se explica desde el presente, como el espacio de ensayo de una microutopía sobre cuestiones que tienen que ver con vínculos emocionales e intelectuales de las personas. Toda colección privada se articula también a partir de una historia que es biográfica, es un viaje y un recorrido, que evidencia las experiencias, las vivencias, los encuentros y también los errores, las dudas y los descubrimientos.
Hay artistas que han entendido muy bien la necesidad de contar. Francis Alÿs tuvo claro que sus trabajos, a menudo acciones o recorridos, debían funcionar también como una pequeña historia que podía ser fácilmente explicada y recordada: el artista que empuja un bloque de hielo hasta que se derrite; el artista que consigue reunir a 500 voluntarios que se congregan en una duna en Lima y a base de trabajar todo un día con sus palas, consiguen mover unos centímetros la duna.
Más relatos, esta vez muy tiernos. En Mataró estos días tiene lugar un proyecto piloto El relat d'una exposició en Can Palauet, comisariada por las niñas y niños de 5º de Primaria de las escuelas Angeleta Ferrer y Montserrat Solà de Mataró. Las y los comisarios, de 10 años de edad, han decidido lo que querían contar con la exposición, han escogido las obras y han escrito las cartas de petición de préstamo a los artistas, han decidido cómo disponerlas en el espacio, han redactado las cartelas, las hojas de sala y han definido las actividades educativas. En definitiva, ellos han escrito el relato de la exposición y con ello, sus mecanismos y, con ello, a cultivar una mirada más crítica para analizarlos en el futuro.
