No vull parlar més ni de Venècia, ni de la Documenta de Kassel, ni de la fira de Basel, ni de l'edició –cada deu anys– de Skulptur Projekte de Münster. Res, ni tampoc d'una recent excursió a Nova York on vaig poder gaudir d'una ciutat activa però amb menys glamour del que m'esperava. Tampoc vull atabalar a ningú amb reflexions feixuges, perquè fa calor i tothom parla del mateix. No estic enutjat amb el món, ni amb les institucions –per bé que caldria estar-ho– ni critico els que no faran l'itinerari a la Meca dels esdeveniments artístics d'aquest estiu: aquells dels quals ja he parlat a les primeres línies i no en vull parlar més perquè si no els gastarem. No els critico, als que no hi van –potser m'estic justificant per no tenir ganes d'anar-hi–, perquè aquests esdeveniments s'estan covertint en tot menys en art. Semblen més aviat un parc d'atraccions gegant. Potser l'art s'ha convertit en un Dragon Khan en el segle XXI i ja ningú sap cap on anem, si és que alguna vegada ha importat del tot. I s'entén que la gent pensi en vacances, és lògic i necessari. I s'entén que no reflexionem, perquè la biologia ens oprimeix, com els turistes a Cadaqués o a la Sagrada Família de Barcelona, que no et deixen ni respirar. La Sagrada Família és un edifici, d'Antoni Gaudí, i patrimoni de la humanitat, sota el qual hi passarà un tren que anirà tan ràpid –tot i que arribarà a la frontera el 2012– que potser se l'emportarà per endavant. Repetirem el segon Carmel? Esperem que no, però no se sap mai. En Jordi Bonet, el màxim responsable arquitectònic d'un edifici mil cops criticat i mil cops lloat, treu foc pels queixals. Ja ha aconseguit que la premsa nord-americana en parli i si el tren d'alta velocitat havia d'arribar aviat a Girona i a la frontera, ara ja tinc clar que abans arribaré amb en Platero, el burro no català del poeta Juan Ramon Jiménez. Tot sigui per preservar el reclam turístic de Catalunya, amb permís d'en Ferran Adrià.
BELLINI i MANZONI. De veritat de veritat, m'interessa parlar de dos quadres de Giovanni Bellini: un, a la Frick Collection de Nova York, i l'altre, a la galeria dels Uffizi de Florència. El quadre de la Frick és Sant Francesc, aproximadament del 1480. L'altre és Al·legoria sacra, circa 1490-1500. Ambdues obres copsen un estat d'espiritualitat màxim, on l'home contempla amb ulls metafísics les veritables dimensions d'una realitat representada a través d'un paisatge, on la natura hi té un paper preponderant. Aconseguir provocar aquesta sensació en la mirada, només ho fan pocs autors. Aquest venecià, màxim exponent de l'art del Quattrocento, n'és un exemple. Giorgione i Tizià foren els seus alumnes.
I d'un italià a un altre: Piero Manzoni. Més conegut per la seva escultura Merda d'artista, s'acaba de saber que a la llauna on hi havia d'haver aquesta matèria, el que en realitat hi havia era guix. Merda d'artista és un crítica a tota una societat que consumeix a grans quantitats merda per tot arreu. I al final, la millor representació d'aquesta substància va ser tancar-la dins una llauna i fer-la desaparèixer a la vista però no a la ment. A banda d'aquesta obra, Manzoni va ser un home extremadament creatiu i que va morir amb només 29 anys.
