Verd-vermell, parella de colors complementaris, verd a la part superior, vermell a la inferior, dos camps de color utilitzats com a segell que anticipa el contingut de la 52a Biennal de Venècia amb el lema Pensa con i sensi-senti con la mente-l'arte al presente, creat pel comissari americà Robert Storr.
El verd com a medi ambient, la natura, l'ecologia, color simbòlic de l'esperança de cara a la igualtat de gèneres i la construcció d'un món millor.
El vermell, color de sang, energia, treball, esforç i vida, però també de la dualitat del contrari: guerra, mort, destrucció i desesperança.
Un discurs de Storr representat en un acuradíssim escenari, tant a les naus de l'Arsenale com al pavelló italià (central) del Giardini, model a seguir de disseny d'arquitectura efímera, neta, polida, sense piruetes ni pretensions genials, però d'una excel·lent eficàcia. En aquesta línia, el pavelló d'Àfrica, vedet de la mostra, d'una gran simplicitat que s'inspira en l'estructura urbana veneciana i acull Check list Luanda Pop, una part de la col·lecció de la Fundació Sindica Dokolo.
IN & OUT. La imatge estàtica o en moviment sorgida dels mitjans tecnològics digitals competeix i es complementa amb el simple i popular llapis grafit, utilitzat per realitzar els projectes de Sol Lewitt sobre dos murs, Wall Drawing 1167 de 2005, A light to Dark B, Dark to Light, peça que obté una dimensió quasi de mística religiosa. Un altre artista que fa servir el mateix procediment és Kim Jones en la instal·lació Untitled 2005-2007.
La pintura reviu en diferents suports majoritàriament de grans dimensions gràcies a Sigmar Polke, Gerhard Richter, Robert Ryman, Urs Fischer, Odili Donald Odita, Y, Z, Kami, Tracey Emin, entre molts d'altres. No es pot oblidar el pavelló venecià que acull Omaggio a Vedova-Dialogo con Baselitz, ni les obres colpidores, per diferents motius, com la desafortunada poca qualitat de les al·lucinògenes parets pintades per Raymond Pettibon, la davallada senil de Louise Bourgeois, o el mateix tanatori de Sophie Calle.
Cal destacar la videoinstal·lació russa IIYA & Emilia Kavakav o l'històric de l'art povera Giovanni Anselmo, també la retrospectiva Catifa de Caramels al pavelló americà de Fèlix González Torres.
Altres peces singulars instal·lades a l'Arsenal crítiques amb la violència o la guerra són les de León Ferrari, Emily Prince, Nedko Solakov i José Alejandro Restrepo.
“ZAPATEAO”. El pavelló espanyol amb el títol extret d'una fotografia de Manuel Vilariño, Paraíso fragmentado, rep el visitant amb el so rítmic i punyent d'un zapateao, obra de Rubén Ramos. Segueix Vilariño amb fotografies, continua amb el duo Los Torrenzos-Rafael Lamata i Jaime Vallaure, amb divertits i diferents treballs. A la part central es projecten les seqüències fílmiques Las mujeres que no conocemos, del barceloní José Luis Guerín. L'altre projecte català escollit per al discurs de Robert Storr són les dues peces d'Ignasi Aballí de bricolatge mental i art llenguatge, d'un indubtable impacte visual.
Els mesos que dura la biennal, Venècia es converteix en una mena de parc temàtic (Visca l'art!). En els indrets més insospitats s'hi pot trobar una fundació, una institució o quelcom vinculat amb el món de l'art. De tot aquest garbuix, destaquen les mostres Beuys-Barney al Guggenheim, Enzo Cucchi al Museu Correr, Sequence 1. Col·lecció Pinault al Palazzio Grassi, Rèquiem pel segle XX de Yasamusa Morimura Fundació Bevilaqua La Masa a la plaça Sant Marc, i Richard Hamilton a la seu del Palau Tito.
Val la pena perdre's uns dies a l'aquàtica Venècia per gaudir de l'art espectacle que han esdevingut la biennal i el seu entorn.
