Uno de los artistas más relevantes del panorama catalán y español del siglo pasado, Modest Cuixart i Tàpies, colaborador de bonart des de el primer número, falleció el 31 de octubre del 2007.
Cuando se muere una personalidad de la relevancia de Modest Cuixart i Tàpies, aparte de la lluvia de adjetivos laudeatorios, del susurro después del entierro –convertido en un show , un banquete de las vanidades y las relaciones sociales– quedan en el aire preguntas con las cuales es preciso reflexionar. Primero, ¿es un referente Cuixart? Para muchos, entre los cuales me incluyo, sí. ¿De qué?. De una tradición de pintura representativa –representación, mal llamada figuración– que aquí parece, a veces, que no haya existido nunca. ¿Porqué hay rechazo a esta tendencia?. Porque se ha asociado con mercantilismo, con academicismo... y muchas otras variables que, brevemente, no se pueden comentar. Por otra parte, la falta de un museo de primer orden que acoja –y de rebote reconozca– esta generación apátrida de pintores y escultores, tampoco ha ayudado mucho. Como decía el Consejero de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Manel Tresserras: “Es demasiado joven para ir al Museo Nacional de Arte de Catalunya (MNAC) y demasiado viejo para el Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (MACBA)”. Tal vez el viejo del MACBA lo tendríamos que convertir algunas veces en el bello. Pero, no todos los dedos tienen que dirigirse a las instituciones, que han reconocido, premiado y ayudado a Modest Cuixart con numerosas exposiciones y catálogos -para mí, la mejor de todas, lal del Palacio Robert de Barcelona-.
Por lo tanto, es preciso hacer crítica y explicar que si una cosa le ha faltado a Modest Cuixart es una buena y coherente promoción, que por culpa del propio artista –y otros variantes del entorno– nunca acabó de tener. Cuixart vivió, pintó con brillantez y se ahogó, como el mito de Narcís, en su talento. Destacó, especialmente, en los años 60 y 70 y no como la crítica de arte Victòria Combalía anunciaba en un diario, donde decía que la mejor obra era la de Dau al Set , un reflejo que pone de manifiesto que aún es desconocida la obra de Modest Cuixart, incluso entre algunos críticos teóricamente especializados. Sólo se conoce y se reconoce un Cuixart banal y, desgraciadamente, poca cosa más. Aún recuerdo organizar una antológica sobre la figura humana en la trayectoria de Cuixart por el Museo de Arte de Girona, bajo la dirección de Josep Manel Rueda –actualmente en Patrimonio de la Generalitat–, y los diseñadores del catálogo sorprenderse por la intensidad, drama y buen hacer de la pintura del autor en unas épocas determinadas.
Así pues, entre los mecanismos que pueden posibilitar este reconocimiento y éste cuidar de la obra del artista catalán, hay una de muy especial que merecería la pena remarcar: la Fundación Cuixart. Una fundació que debería hacer los deberes y, desgraciadamente, tiene problemas para subsistir. No sería descabellado patrimonializar la casa y taller de Cuixart en Palafrugell, obra de Puig i Cadafalch.
En fin, Cuixart, artista e intelectual, educado en la escuela alemana y francesa de Barcelona, vecino de Palafrugell durante cuatro décadas, nacido un día 2 de noviembre, hubiese cumplido 82 años. Era de signo escorpión y le gustaba este imaginario ignoto misterioso de signos zodiacales, herencia de Juan Eduardo Cirlot. Poeta, ensayista, noctámbulo, vividor, trabajador constante, pintor meticuloso y perfeccionista, también tozudo y complicado. Enterraba los pinceles y rezaba a la luna. Un primitivo de nueva generación. Con esta figura tuve el placer de establecer amistad y verlo colaborar desde el 1999 en la revista bonart . Tiempo de confesiones y complicidades.
Modest Cuixart: 1925-2007
Un dels artistes més rellevants del panorama català i espanyol del segle passat, Modest Cuixart i Tàpies, col·laborador de bonart des del primer número, va morir el 31 d'octubre del 2007.
Quan es mor una personalitat de la rellevància de Modest Cuixart i Tàpies, a banda de la pluja d'adjectius laudeatoris, del xiuxiueig després de l'enterrament –convertit en un xou, un banquet de les vanitats i les relacions socials–, resten preguntes amb les quals cal reflexionar. Primer: és un referent, Cuixart? Per a molts, entre els quals m'hi compto, sí. De què? D'una tradició de pintura representativa –representació, mal anomenada figuració– que a casa nostra sembla, a vegades, que no hagi existit mai. Per què hi ha rebuig a aquesta tendència? Perquè s'ha associat amb mercantilisme, amb academicisme i un munt de variables que, breument, no es poden comentar. A banda, la manca d'un museu de primer ordre que aculli –i de retruc reconegui– aquesta apàtrida generació de pintors i escultors no hi ha ajudat gaire. Com deia el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Manel Tresserras, “és massa jove per anar al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i massa vella per al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA)”. Potser el vell del MACBA l'hauríem de convertir alguns cops en bell . Però no tots els dits han de dirigir-se a les institucions, que han reconegut, premiat i ajudat Modest Cuixart amb nombroses exposicions i catàlegs –per mi, el millor de tots, el del Palau Robert de Barcelona–.
Per tant, cal fer crítica i explicar que si una cosa li va faltar a Modest Cuixart és una bona i coherent promoció, que per culpa seva –i d'altres variants de l'entorn– no va acabar de tenir mai. Aquest creador va viure, va pintar brillantment i es va ofegar, com el mite de Narcís, en el seu talent. Va excel·lir, especialment, als anys 50, 60 i part del 70, i no com s'anunciava recentment en un diari, on només es valorava l'obra realitzada fins al 1957; un fet que posa de relleu l'encara desconegut imaginari de l'artista, fins i tot entre alguns crítics teòricament especialitzats. Només es tendeix a conèixer i a reconèixer un Cuixart banal i, malauradament, poca cosa més. Encara recordo organitzar una antològica sobre la figura humana en la trajectòria de l'artista, fou per al Museu d'Art de Girona i els dissenyadors del catàleg es van sorprendre per la intensitat, el drama i el nivell de la pintura de l'autor, de la seva època daurada.
Així doncs, entre els mecanismes que poden possibilitar aquest reconeixement i aquesta cura de l'obra de l'artista català, n'hi ha una de molt especial que valdria la pena remarcar: la Fundació Cuixart. Un ens que hauria de fer els deures i, malauradament, malda per subsistir. Tampoc no estaria gens mal pensat patrimonialitzar la casa i el taller de Cuixart a Palafrugell, obra de Puig i Cadafalch.
En fi, Cuixart, artista i intel·lectual, educat a l'escola alemanya i francesa de Barcelona, veí de Palafrugell durant quatre dècades, nascut un dia 2 de novembre, hauria complert 82 anys. Era de signe escorpí i li agradava aquest imaginari ignot i misteriós dels signes zodíacs, herència de Juan Eduardo Cirlot. Cuixart, poeta, assagista, noctàmbul, vividor, treballador constant, pintor meticulós i perfeccionista, home amable però també tossut, complicat i prou malcarat amb alguns col.laboradors propers. Enterrava els pinzells i resava a la lluna. Un primitiu de nova generació. Amb aquesta polièdrica figura vaig establir amistat i el vaig fer col·laborar des del 1999 a la revista bonart . Temps de confessions i complicitats.
