Ja hem fet el 100! Quan vam començar costava de creure-ho. Després de vuit anys, ho hem assolit amb la complicitat d'un munt de gent. Gràcies. Alguns s'han anat incorporant de mica en mica, d'altres ja no hi són. La memòria és fugissera però a tots us –ens– pertany un tros d'aquesta història que s'ha versat a través de les pàgines, del paper de la nostra revista; ben aviat també a través d'un nou portal web i d'allò que s'ha anomenat paper virtual. Per donar a conèixer aquesta trajectòria, a banda d'aquest número especial, hem organitzat una exposició a la Fontana d'Or de Caixa de Girona el mes de juny, que farà itinerari per Catalunya. Així mateix, estem enllestint un llibre sobre el que ha succeït en els vuit anys de la revista: una mena de geografia de l'art als territoris de parla catalana. I una mica per recollir l'esperit que ens va impulsar a treure al carrer una revista com la nostra, el tema central d'aquest mes sintetitza la trajectòria de les revistes d'art fetes en català, a partir del 1900. Revisitar les arrels és sempre un acte de salut per saber d'on venim i on anem, i si anem prou bé! Però la nostra empresa, Bonart Cultural, no només s'ha quedat amb la tasca editorial sinó que ha aprofundit en la gestió artística. En aquest àmbit ha emprès la curadoria d'exposicions institucionals i, alhora, ha donat suport al món de les galeries sense oblidar que, durant dos anys, va organitzar la fira INART. I sense deixar el món de les exposicions, l'any passat vam inaugurar una sala d'exposicions virtual amb la televisió per Internet sies.tv. Un projecte engrescador i que apropa l'espai virtual i l'espai físic. I per no avorrir-nos, a partir d'ara aprofundirem en els temes relacionats amb l'educació artística. Ho farem a partir d'un conjunt de fitxes pedagogicoartístiques adreçades als mestres de primària. I és que el futur és la mainada. Perquè aquest futur sigui el més ric possible, hem d'apostar per donar totes les eines possibles als seus formadors: els mestres; aquella part imprescindible de la cadena educativa i que, com totes les professions, s'ha de reciclar contínuament. Uns mestres que necessiten la complicitat de les famílies, moltes de les quals sovint es desentenen de la seva responsabilitat educadora i ho deleguen tot en l'escola. Així doncs, tot un abecedari d'activitats que ens esperonen a fer 100 números més, amb més novetats.
Deixant de banda ja la celebració i els projectes de futur, si una cosa ha particularitzat aquesta publicació és comentar i analitzar el present, malgrat que fem referència sovint al pretèrit. Les notícies de la nostra actualitat són que el director del MACBA, Borja-Villel, se'n va al Centre d'Art Reina Sofia. Futbolísticament parlant seria com si en Ronaldinho del Barça marxés al Madrid. En el benentès que tothom consideri Borja-Villel el súmmum de la gestió museística. Villel, que havia criticat del dret i del revés el Reina Sofia, ara va a conquerir-lo –per dir-ho així–. I els fanàtics aficionats Oriol Bohigas i Ferran Mascarell –d'aquest darrer encara recordo quan va passar per davant d'una fira d'art que li venia de passada i no hi va voler entrar– s'esquincen la roba perquè el contrari –si és que Madrid és el contrari– ens ha robat un fitxatge –si és que és el fitxatge estrella–. Jo crec que les persones són rellevants però les institucions, un gran conjunt de persones, ultrapassen aquests primers. El MACBA, Catalunya i Barcelona poden ser font inesgotable de bons professionals, com ho ha estat l'IVAM de València. Uns professionals que, fóra bo i convenient que no es designessin a dit; una pràctica habitual que es maquilla amb una cortina de fum anomenada comitè de selecció. Ens han fitxat un director que vol establir un jap Madrid-Barcelona? Doncs ja en vindrà un altre! Per iniciar la travessa, si no és que aquesta ja està atorgada abans d'hora –que podria ser–, direm uns noms: Chus Martínez, Pilar Parcerisas o Ferran Barenblit. Cal dir que la futurologia no ha estat mai el meu fort. El més segur és que cap d'aquests noms arribi al càrrec. Al capdavall, potser l'únic que té importància és que no s'hagin emportat el MACBA de Barcelona, ni el MNAC, ni la Fundació Miró, ni la Tàpies. I potser ja és hora que no siguem tan locals i deixem de queixar-nos tot el dia.
BONART: número 100
Ya hemos hecho el 100! Cuando comenzamos costaba creerlo, después de ocho años, lo hemos alcanzado con la complicidad de un montón de gente. Gracias. Algunos se han ido incorporando poco a poco, otros, ya no están. La memoria es huidiza pero a todos os, nos pertenece un trozo de esta historia que se ha versado a través de las páginas, del papel de nuestra revista; bien pronto también a través de un nuevo portal web y de aquello que se ha llamado papel virtual. Para dar a conocer esta trayectoria, aparte de este número especial, hemos organizado una exposición en la Fontana d'Or de Caixa de Girona para el mes de junio, que realizará un itinerario por Catalunya. Asimismo, estamos preparando un libro sobre lo que ha sucedido en los ocho años de la revista: una especie de geografía del arte en los territorios de habla catalana. Y una poco para recoger el espíritu que nos impulsó a sacar a la calle una revista como la nuestra, el tema central de este mes recoge la trayectoria de las revistas de arte hechas en catalán, a partir de 1900. Revisitar las raíces es siempre un acto de salud para saber de dónde venimos y a dónde vamos, y ¡si vamos suficientemente bien! Pero nuestra empresa, Bonart Cultural, no sólo se ha quedado con la tarea editorial sino que ha profundizado en la gestión artística. En este ámbito ha realizado la curadoría exposiciones institucionales y, a la vez, ha apoyado al mundo de las galerías y, como no, durante dos años, organizó la feria Inart. Y sin dejar el mundo de las exposiciones, el año pasado inauguramos una sala de exposiciones virtual con la televisión por internet sies.tv. Un proyecto entusiasmador y que acerca el espacio virtual y el espacio físico. Y para no aburrirnos, a partir de este año, profundizaremos en los temas relacionados con la educación artística. Lo haremos a partir de un conjunto de fichas pedagògico-artísticas dirigidas a los maestros de primaria. Y es que el futuro es de los niños. Para que este futuro sea el más rico posible, tenemos que apostar por dar todas las herramientas posibles a sus formadores: los maestros; aquella parte imprescindible de la cadena educativa y que, como todas las profesiones, hay que reciclar continuamente. Unos maestros que necesitan de la complicidad de las familias, muchas de las cuales, a menudo, se desentienden de su responsabilidad educadora y lo basan todo en la escuela. Así pues, todo un abecedario de actividades que nos espolean en hacer 100 números más, con más novedades.
Aparte de la celebración y los proyectos de futuro, si algo ha particularizado esta publicación, es la de comentar y analizar el presente, pese a que hacemos referencia a menudo al pretérito. Las noticias de nuestra actualidad son que el director del MACBA, Borja-Villel, se va al Centro de Arte Reina Sofía. Futbolísticamente hablando sería como si Ronaldinho del Barça se fuese al Madrid. Entendiendo que todo el mundo considere a Borja-Villel el no va más de la gestión museística. Villel, que había puesto de vuelta y media al Reina Sofía, ahora va a conquistarlo, por así decirlo. Y los fanáticos aficionados Oriol Bohigas i Ferran Mascarell –de este último aún recuerdo cuando pasó por delante de una feria de arte que le venía de paso y no quiso entrar– se desgarran las vestiduras porque lo contrario –si es que Madrid es lo contrario– nos han robado un fichaje –si es que es el fichaje estrella–. Yo creo que las personas son relevantes pero las instituciones, un gran conjunto de personas, ultrapasan a los primeros. El MACBA, Catalunya y Barcelona pueden ser fuente inagotable de buenos profesionales, como lo ha sido el IVAM de Valencia. Unos profesionales que, sería bueno y conveniente, no se designasen a dedo; una práctica habitual que se maquilla con una cortina de humo llamada comité de selección. Nos han fichado un director que quiere establecer un vínculo Madrid-Barcelona, ¡pues ya vendrá otro! Para iniciar la travesía, sino es que ésta ya esté otorgada antes de tiempo –que podría ser–, diremos unos nombres: Chus Martínez, Pilar Parcerisas o Ferran Barenblit. Es preciso decir que la futurología nunca ha estado mi fuerte. Lo más seguro es que ninguno de estos nombres llegue al cargo. Al fin y al cabo, tal vez lo único que tiene importancia es que no se hayan llevado el MACBA de Barcelona, ni el MNAC, ni la Fundación Miró, ni la Tàpies. Y tal vez, ya es hora que no seamos tan locales y dejemos de quejarnos todo el día.
