L'avantguarda artística a la dècada dels setanta a la península va entrar a través d'un petit poblet costaner, arrecerat, isolat al nord de catalunya, franquejant la frontera: Cadaqués. I un dels dos espais que va assolir aquest miracle va ser la galeria Cadaqués, fundada per l'arquitecte milanès, nascut el 1921 i mort a Cadaqués amb 87 anys el 2 d'agost, Lanfranco Bombelli i Tiravanti. Potser costa de creure-ho, i potser parlar d'un amic desaparegut podria conduir a l'amplificació dels fets, però els mateixos fets i la seva rellevància deixen pocs dubtes sobre la vàlua d'aquest home que volia ser artista d'art concret, com el seu mestre i amic Max Bill. El destí ignot el va conduint vers el diàleg amb una altra classe de geometries i de volums, a banda de la passió pel mecenatge –Festival de Música de Cadaqués, com a principal objectiu–, com a col·leccionista i paral·lelament com a galerista; fins i tot, va esdevenir dissenyador industrial d'unes xemeneies de gran impacte, petites escultures de foc que van ser precursores.
Bombelli, després de moltes vicissituds en els complicats anys de la Segona Guerra Mundial, va acabar la carrera d'arquitecte a Zuric. Posteriorment, va conèixer i es va associar amb l'arquitecte nord-americà Peter Harnden, amb qui va establir un lligam de germanor i amb qui va treballar durant anys, tant en el Pla Marshall des de París com posteriorment des de Barcelona i Cadaqués. Gràcies als contactes d'ambdos, mobilitzaren la flor i nata d'una part de la intel·lectualitat artística europea. Autors com Marcel Duchamp, Richard Hamilton, Dieter Roth, Max Bill, Max Huber o John Cage estiuejaven a Cadaqués mentre exposaven a la galeria i es relacionaven amb la burguesia catalana –aglutinada en el moviment de la Gauche Divine– i espanyola de l'època. Així mateix, els tòtems europeus també van interactuar amb les noves i belles fornades d'artistes del país, on Salvador Dalí tenia un paper destacat (tot i que no va exposar mai a la galeria) així com els artistes Arranz-Bravo, Xavier Coberó, Adolfo Estrada, Català Roca i Tony Catany.
DELS ARTISTES A LA FUNDACIÓ BOMBELLI. La guàrdia pretoriana de Bombelli a la galeria Cadaqués la formaren l'anglès Richard Hamilton, els catalans Arranz-Bravo, Tom Carr i Albert Ràfols Casamada, l'alemany Hans-Günther van Look i el japonès Shigeyoshi Koyama, amb el suport incondicional de l'artista i editor Joan Josep Tharrats i del crític Luis Romero. A partir d'ells, i de les seves diferents velocitats dins l'art, Bombelli va teixir tota la resta de complicitats. Tot aquest imaginari es va visualitzar en dues exposicions antològiques sobre la galeria Cadaqués, la primera al Reina Sofia de Madrid –dirigida per Patrícia Molins i d'una precisió impressionant– i la segona al MACBA de Barcelona a cura de Roland Groenenboom, menys precisa i on es fragmentava moltíssim l'imaginari de la galeria. Una exposició, però, que va servir per posar els fonaments de la que serà la Fundació Bombelli, inclosa en el MACBA. Esperem que amb una ramificació a Cadaqués, tasca per a la qual el galerista cadaquesenc Huc Malla, qui amb bon criteri va agafar el relleu de la galeria el 27 de juliol del 2003 , ja està vetllant.
ACCIONS I EXPOSICIONS RELLEVANTS. Amb 24 anys la galeria va fer els mítics portfolio –carpetes d'obra gràfica– i un munt d'exposicions entre les quals sobresurten Cadaqués canal local el 1974, amb Antoni Muntadas; la dedicada a l'arquitecte Antoni Gaudí el 1975, amb una edició de cadires i miralls de l'internacional català; Interfaces el 1978, amb Dieter Roth i Richard Hamilton; la de Marcel Duchamp el 1979 amb l'edició de la medalla Bouche evier, i també el 1979 la de Max Bill; el muntatge Flauta i trampolí de 1981 d'Antoni Miralda amb motiu de la clausura del X Festival de Música de Cadaqués, així com l'exposició Bastiana i performance Intens Cadaqués blau del 1987 d'Arranz-Bravo. Exposicions on el mateix Bombelli sempre havia declarat que en la majoria de casos, sempre amb excepcions, no havia venut pràcticament res, però que aquest handicap havia esdevingut el seu millor negoci, “ja que obres com les de Jasper Jons ara valen 10 cops més”, declarava cofoi. Una col·lecció basada en obra gràfica, sense abandonar els originals.
LES ESCULTURES DE FOC EN UN LLIBRE . A Bombelli el vaig considerar sempre una persona selectiva, que sovint podia tenir un punt de distant, però amb un bon sentit de l'humor. Li agradava la tipografia Helvetica, les minúscules i el número 7; també la música clàssica i, com a bon italià, la velocitat, els cotxes i el futbol –era de l'inter–; també el bon menjar, sense bogeries. Tenia un punt de romàntic, d'hiperperfeccionista. Vaig jugar a escacs amb ell, aquell esport que tant van practicar Bombelli i Duchamp, també en Joan Ponç, des de Cadaqués. Dinàvem a casa seva, amb la Nieves, i construïem la fira d'art de Catalunya INART de Girona, que es va fer el 2005 i 2006. Bombelli havia estat un dels impulsors d'ARCO. El darrer projecte que teníem, ja enllestit, era la catalogació de les seves xemeneies escultura, patrocinat per l'empresa Fugars i que havíem de presentar en breu. Aquest i el projecte de Vicenç Altaió al Centre d'Art Santa Mònica són les dues darreres aportacions d'aquest genial català d'adopció.
Bombelli y Cadaqués: Jaque y mate del arte.
Por Ricard Planas. Director de Bonart
La vanguardia artística en la década de los setenta en la península entró a través de un pequeño pueblecito costero, resguardado, aislado en el norte de Cataluña, franqueando la frontera: Cadaqués. Y uno de los dos espacios que alcanzó este milagro fue la galería Cadaqués, fundada por el arquitecto milanés, nacido en 1921 y muerto en Cadaqués con 87 años el pasado 2 de agosto, Lanfranco Bombelli y Tiravanti. Tal vez cuesta de creer y, tal vez, hablar de un amigo desaparecido podría conducir a la amplificación de los hechos, pero los mismos hechos y su relevancia dejan pocas dudas sobre el valor de este hombre que quería ser artista de arte concreto, como su maestro y amigo Max Bill. El destino ignoto le va conduciendo hacia el diálogo con otra clase de geometrías y de volúmenes, aparte de la pasión por el mecenazgo –festival de música de cadaqués, como principal objetivo–, como coleccionista y paralelamente como galerista; incluso, fue diseñador industrial de unas chimeneas que hacían furor, pequeñas esculturas de fuego que fueron precursoras. Bombelli, después de muchas vicisitudes en los complicados años de la segunda guerra mundial, acabó la carrera de arquitecto en Zúric. Posteriormente, conoció y se asoció con el arquitecto norteamericano Peter Harnden, con quien estableció un vínculo de hermandad y con quien trabajó durante años, tanto en el Plan Marshall desde París como posteriormente desde Barcelona y Cadaqués. Gracias a los contactos de ambos, movilizaron a la flor y nata de una parte de la intelectualidad artística europea. Autores como Marcel Duchamp, Richard Hamilton, Dieter Roth, Max Bill, Max Huber o John Cage veraneaban en Cadaqués mientras exponían en la galería y se relacionaban con la burguesia catalana –aglutinada en el movimiento de la Gauche Divine– y española de la época. Asimismo, los tótems europeos también interactuaron con las nuevas y bellas hornadas de artistas del país, donde Salvador Dalí tenía un papel destacado (a pesar de que no expuso nunca en la galería) así como los artistas Arranz-Bravo, Xavier Coberó, Adolfo Estrada, Català Roca y Tony Catany.
DE LOS ARTISTAS A LA FUNDACIÓN BOMBELLI . La guardia pretoriana de Bombelli en la galería Cadaquès la formaron el inglés Richard Hamilton, los catalanes Arranz-Bravo, Tom Carr y Albert Ràfols Casamada, el alemán Hans-Günther van look y el japonés Shigeyoshi Koyama, con el soporte incondicional del artista y editor Joan Josep Tharrats y del crítico Luis Romero. A partir de ellos y de sus diferentes velocidades dentro del arte, Bombelli tejió el resto de complicidades. Todo este imaginario se visualizó en dos exposiciones antológicas sobre la galería Cadaqués, una primera en el Reina Sofía de Madrid –dirigida por Patrícia Molins y de una precisión impresionante– y una segunda en el MACBA de Barcelona a cuidado de Roland Groenenboom, menos precisa y donde se fragmentaba muchísimo el imaginario de la galería. Una exposición, sin embargo, que sirvió para poner los cimientos de la que será la Fundación Bombelli y que estará incluida dentro del MACBA. Esperamos que con una ramificación en Cadaqués. Una tarea que el galerista cadaquense Huc Malla, quien con buen criterio tomó el relevo de la galería el 27 de julio del 2003 , ya está velando.
ACCIONES Y EXPOSICIONES RELEVANTES . Con 24 años la galería hizo los míticos portfolios –carpetas de obra gráfica– y un montón de exposiciones entre las que sobresalen: Cadaqués canal local en 1974 con Antoni Muntadas; la dedicada al arquitecto Antoni Gaudí en 1975, con una edición de sillas y espejos del internacional catalán; Interfaces' en 1978 con Dieter Roth y Richard Hamilton; la de Marcel Duchamp en 1979 con la edición de la medalla Bouche evier y también en 1979 la de Max Bill; el montaje Flauta y trampolín de 1981 de Antoni Miralda con motivo de la clausura del X Festival de música de Cadaqués, así como la exposición Bastiana y performance Intenso Cadaqués azul del 1987 de Arranz-Bravo. Exposiciones que el propio Bombelli siempre había declarado que en la mayoría de casos, siempre con excepciones, no había vendido prácticamente nada, pero que este hándicap había sido su mejor negocio, “ya que obras como las de Jasper Jons ahora valen 10 veces más”, declaraba alegre. Una colección basada en obra gráfica, sin abandonar los originales.
LAS ESCULTURAS DE FUEGO EN UN LIBRO . A Bombelli se le consideró siempre una persona selectiva, que a menudo podía tener un punto de distante, pero con un buen sentido del humor. Le gustaba la tipografía Helvetica, las minúsculas y el número 7; también la música clásica y como buen italiano la velocidad, los coches y el fútbol –era del inter–; también el buen comer, sin locuras. Tenía un punto de romántico, de hiperperfeccionista. Jugué al ajedrez con él, aquel deporte que tanto practicó Bombelli y Duchamp, también Joan Ponç, desde Cadaqués. Comíamos en su casa, con la Nieves, y construíamos la feria de arte de Cataluña INART de Girona, que se hizo en 2005 y 2006. Bombelli había sido uno de los impulsores de ARCO. El último proyecto que teníamos, ya acabado, era la catalogación de sus chimeneas-esculturas, patrocinado por la empresa Fugars y que teníamos que presentar en breve. Éste y el proyecto de Vicenç Altaió en el Centro de Arte Santa Mònica son las dos últimas aportaciones de este genial catalán de adopción.
