A mesura que es confirma que la crisi econòmica present serà llarga i profunda, anem assistint a l’ensorrament d’alguns mites, però també, i paral·lelament, a la reiteració de vells dogmes. D’entre els primers, els mites que desapareixen, en destaca el paper que l’Estat ha de tenir en l’economia: els bancs es nacionalitzen parcialment, i nombrosos sectors industrials, com el de l’automoció, destacadament però no exclusivament, sol·liciten que no siguin els bancs els únics a ser rescatats per l’Estat.
Tot capgirant l’eslogan dels polítics i economistes neoliberals, ara el govern ha passat de ser un problema a tornar a ser la solució. Sectors abans reacis a la intervenció de l’Estat, reclamen actualment que el govern «defensi, protegeixi i salvaguardi» la premsa, entesa com una part essencial del sistema democràtic. Aquesta conversió, aparent si més no, a les tesis defensades fa temps per Habermas, la sentíem fa pocs dies de boca del propietari de La Vanguardia, en un acte on intervenia en nom de tots els editors de l’Asociación de Editores de Diarios Españoles. L’empresari barceloní citava Sarkozy quan deia que «els nostres règims són democràcies d’opinió i la manca d’un teixit mediàtic sòlid i solvent deteriora el sistema polític, la convivència i la cohesió social» (La Vanguardia, 18-02-2009). Uns dies abans, els editors del New York Times s’expressaven en uns termes comparables, en proposar que els diaris del país, en tant que béns d’interès públic, es converteixin en entitats sense ànim de lucre, amb els corresponents beneficis fiscals, per poder seguir existint.
Des de L’Avenç ens hem fet ressò en més d’una ocasió d’aquest debat, al qual una cultura minoritària com la nostra hauria de ser particularment sensible: països com Noruega, per exemple, concedeixen fortes ajudes públiques a les empreses periodístiques per tal de garantir l’existència mateixa d’una premsa de qualitat en la llengua pròpia.
Però, tornant als bancs o als fabricants d’automòbils, és evident que l’apel·lació a la intervenció estatal, vista pragmàticament per tothom com una necessitat («no es pot deixar caure allò que és massa gros», diuen amb raó), no per això deixa de plantejar una qüestió moral important: la denúncia que el que s’està fent és privatitzar els beneficis en època de vaques grasses, i socialitzar les pèrdues en èpoques magres, no és fàcilment desmentible.
Però dèiem que també veiem reiterats els vells dogmes: davant de l’abast de la crisi, no pot ser que l’única recepta suggerida per alguns sigui abaratir l’acomiadament per fer fora la gent, fent pagar a l’assalariat els problemes reals de les empreses però sense qüestionar mai les remuneracions desproporcionades dels executius –molts dels quals, amb la seva irresponsabilitat, ens han portat a la crisi present.
També veiem ressorgir un extemporani nacionalisme econòmic, que propugnen tant un ministre espanyol quan diu «compreu productes espanyols» o els obrers britànics que exigeixen que no es contractin treballadors foranis («British jobs for British workers»).
En aquest context, cal que el conjunt de la societat i de la política repensin què és el que s’ha fet malament, què ens ha portat a aquesta situació. En aquest sentit, les declaracions de tot un president del Fons Monetari Internacional, Dominique Strauss-Kahn, a una ràdio francesa, en el sentit que era favorable a «una acció amb dinamita» per tal de «fer esclatar tots els paradisos fiscals i fer fora tots els gestors bancaris que han fet una mala feina, a no ser que volguem que la crisi continuï», són, en la seva contundència expressiva, un possible començament.
Hi ha moltes veus que sostenen que, després de la crisi, el capitalisme no podrà tornar a funcionar de la mateixa manera. La feina que s’han autoimposat ara els governs, és a dir, garantir d’entrada que el sistema financer segui greixant la màquina de l’economia productiva, constitueix sens dubte una prioritat absoluta. Però la immersió en la prioritat no ha de deixar de banda la reflexió sobre el futur mediat: podem seguir consumint tant? ¿Podem seguir vivint tan per damunt de les nostres possibilitats (als Estats Units, l’endeutament mitjà d’una família és del 110 % dels seus ingressos)? ¿Podem seguir fabricant cotxes sense haver resolt encara amb quina font d’energia els farem circular per la carretera, vist que el petroli és contaminant i a més s’esgotarà algun dia? És temps d’actuar, però també, i al mateix temps, de preguntar-nos com ha de ser el futur que, forçosament, no podrà ser igual que abans de la crisi financera. I a aquesta reflexió, la moral i l’ètica no han de ser-hi absents. Perquè, al capdavall, la crisi present és també una crisi moral.
