El 18 de febrer passat, la directora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas, va ser convidada a la Tribuna que organitza l'Ateneu de Barcelona. En aquella compareixença, Terribas va fer avinents, amb una claredat de discurs absolutament envejable, els plantejaments i reptes que havia assumit com a directora de TV3.
Terribas va elogiar el projecte d'origen de TV3, i va dir que si Televisió de Catalunya no hagués apostat des del primer moment per ser un mitjà ambiciós i amb voluntat d'explicar el món, ara no seria possible parlar d'una televisió moderna i amb possibilitats de competir.
També va insistir que TV3 no ha de voler, necessàriament, ser líder d'audiència. Va relativitzar l'obsessió dels mitjans per la quota de pantalla (l'anomenat share) i la competència entre cadenes. I va afegir que volia tenir la televisió pública catalana entre les millors, a dalt de tot, però que no volia competir per ser la primera si és que això implicava haver d'oferir continguts de factura dubtosa. Amb una actitud digna d'elogi, Terribas va defensar els seus professionals intentant descarregar-los de pressió en relació amb les audiències. Va dir que les audiències eren, si de cas, problema de l'empresa, no pas dels professionals, els quals s'havien de dedicar a treballar bé i a fer bons productes televisius.
En altres qüestions que van sorgir en el debat, com és ara la llengua de TV3 (respecte a la qual va admetre un empobriment, que és un empobriment general de la llengua entre els catalanoparlants, de la qual la televisió és un reflex, però sense que això servís d'excusa per als professionals que tenen l'obligació de fer-la servir adequadament), Terribas es va mostrar igualment convincent en el seu discurs, fruit d'un innegable reflexió sobre el mitjà televisiu i sobre la realitat mateixa en què ella i la televisió pública catalana s'han de moure.
Però és evident que la gestió de Terribas al front de Televisió de Catalunya no haurà de ser jutjada per la claredat o fins i tot la brillantor del seu discurs, sinó pels resultats de la seva programació. I aquí és on sorgeixen alguns dubtes, particularment pel que fa al paper de la cultura en la programació de TV3 i del Canal 33. Aquest és un vell debat, que probablement ni Terribas ni ningú està en condicions de tancar, i que afecta a la viabilitat mateixa d'aquest binomi de televisió i cultura. Un autor ja clàssic del gènere, Pierre Bourdieu, sostenia en el seu cèlebre llibre Sobre la televisió la pràctica incompatibilitat entre el mitjà televisiu i la producció cultural. En la seva visió, la televisió no pot donar l'espai suficient, que vol dir el temps suficient, a la cultura. A més, la censura implícita que exerceix el mitjà s'estén a la majoria dels seus professionals, que s'han autoconvençut que han de rebaixar sistemàticament el nivell per tal d'arribar a audiències més àmplies. Al respecte, i tornant a TV3, sorprèn que el nou equip directiu hagi comès l'error de fer un programa fallit com L'hora Q que s'emet, justament, en la mateixa franja horària que havia prestigiat, a través de l'enyorat La nit al dia, Mònica Terribas com a periodista. És la poca confiança en les capacitats de l'audiència, la convicció que la televisió és sinònim d'entreteniment, el que ha allunyat l'audiència d'un programa que, a diferència de l'anterior, no respecta la intel·ligència de l'espectador.
En aquest context, sorprén negativament que no s'hagi acabat de mostrar la confiança en la possibilitat d'un bon programa de llibres al Canal 33. Ara que s'ha decidit destinar la franja nocturna del segon canal autonòmic a la difusió cultural (una difusió que massa sovint es confon amb el consum cultural), semblava que es potenciaria un programa com L'hora del lector, que s'ha guanyat un prestigi innegable des que es va començar a emetre a BTV amb el títol de Saló de lectura. ¿Per què hem de seguir sentint cada setmana com el seu director i presentador, Emili Manzano, es lamenta que «l'hora» del lector no arribi a una hora? ¿Per què és sistemàticament absent de la publicitat que fa la mateixa Televisió de Catalunya dels seus programes? ¿No resulta una paradoxa sagnant que els qui més hagin fet per popularitzar el programa des de TV3 hagin estat els còmics de Polònia, amb les seves impagables caricatures d'un Quim Monzó i d'un Pere Gimferrer? Potser és tot un signe de la consideració que, malgrat la brillantor del discurs teòric, un determinat concepte de la cultura segueix tenint a TV3. Que algú desmenteixi Bourdieu, si us plau!
