L'any 1960, aviat en farà cinquanta, Jaume Vicens Vives anunciava, en un article a Serra d'Or, que «de València ens arriben bones noves, molt bones noves. Quelcom hi espurneja, i ja fa prou claror perquè ho arribem a veure des d'aquesta banda de l'Ebre». Amb l'entusiasme que el caracteritzava, l'historiador català constatava el «miracle» d'una revifalla de la cultura valenciana, però al mateix temps es demanava, prudent, quina acabaria sent l'aportació dels valencians a la «gran problemàtica hispànica»: «¿És que ara es forja la generació que definirà autènticament València? ¿Tindrà la valentia -i àdhuc, si cal, la crueltat- d'inscriure's, en veritat, en una trajectòria única, cultural i històrica? Quina serà la seva opció definitiva?»
En aquell «miracle valencià» que a Vicens li semblava detectar hi tenia un paper essencial de la figura de Joan Fuster, que és qui havia suscitat precisament l'article de Vicens en criticar la limitació de la seva «escola» històrica al marc del Principat. Malauradament, el diàleg Fuster-Vicens no va poder continuar, a causa de la prematura mort de l'historiador, però Fuster va respondre a la incitació de Vicens escrivint el llibre que «ningú no ha escrit encara»: Nosaltres els valencians (1962), la influència i ressò perdurables del qual han estat ponderats en tantes ocasions (vegeu per exemple L'Avenç núm. 305, de setembre del 2005).
En el pròleg a la reedició de 1964, Fuster explicava que el llibre «havia sorgit d'un esforç sincer per a comprendre, per a aclarir-me a mi mateix, en reflexió solitària, les causes i els efectes del nostre fracàs com a 'poble'» i afirmava, després de constatar la «histèria» que havia desfermat la publicació simultània del seu llibre El País Valenciano, que la «frontera divisòria» dels valencians passava per la seva actitud respecte al futur del País: «A l'una banda, hi ha aquells que afirmen que ja està bé com estem, que vivim en el millor dels mons possibles, i que la 'província' claudicada, la dimissió lingüística i les ficcions fòssils són ideals desitjables; a l'altra banda, els qui ens refusem a la vergonya d'una trista alienació nacional, els qui creiem que els valencians podem ser un poble sa i coherent, els qui ansiem per al nostre país una plenitud nova».
Els anys transcorreguts d'aleshores ençà han posat de relleu com era de profunda aquella divisió entre els valencians: en els anys de la transició democràtica, la impossibilitat de construir un consens a l'entorn de la denominació del país o de la llengua i de la seva normativa va palesar no només el fracàs polític del «fusterianisme», un fet que sens dubte va contribuir a l'amargor amb què l'escriptor de Sueca va viure els seus darrers anys, sinó que també, i de forma més preocupant, va posar de relleu la dificultat de respondre a les preguntes que es feia Vicens Vives sobre quina fóra la «definició» dels valencians quant a la seva identitat. Trenta anys després de l'establiment de l'Estat autonòmic, els sociòlegs constaten com, de forma rotunda, la identitat regional de l'anomenada Comunitat Valenciana és la més baixa de tots els nacionalismes històrics que hi ha a Espanya -tan baixa que queda per sota de la mitjana espanyola (és a dir, que la majoria dels valencians se senten tant o més espanyols que els extremenys, per exemple). Paral·lelament, la societat valenciana s'ha esllavissat políticament cap a un predomini abassegador d'una dreta caracteritzada pel seu populisme i per una més aviat escassa cultura democràtica.
Els intents de rectificació de les tesis fusterianes no han faltat des dels anys 1980, amb les anomenades «terceres vies», però el valencianisme polític ha estat incapaç en el seu conjunt no ja d'imposar la seva agenda, sinó tan sols de tenir una sòlida presència institucional i mediàtica. Les decepcions i les frustracions del valencianisme han estat particularment nombroses en aquests anys, mentre que el catalanisme del Principat no ha estat, certament, a l'alçada de l'exigència de «simètrica correspondència» que demanava Fuster als catalans ja en el 1960.
I tanmateix, Fuster segueix d'actualitat. Un llibre recent d'entrevistes (Ser Joan Fuster, 2008) en reindicava la seva figura. Ara, un altre llibre (País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques, 2009) s'oposa a «la desvirtuació d'un projecte de País». En el pròleg, Antoni Furió, Gustau Muñoz i Pau Viciano hi diuen: «Ens rebel·lem contra una deriva que desdibuixa fins a l'esborrament els trets bàsics de la identitat dels valencians, que deforma la nostra història, margina la nostra llengua, i voldria acabar definitivament amb la nosa i el llast que representen les aspiracions de llibertat i modernitat, de maduració civil i nacional, que simbolitza la idea i el nom de País Valencià». És per això que la pregunta que s'hi fa Martí Domínguez no sembla trobar una resposta plausible: «Qüestionar Joan Fuster em sembla lícit, i fi ns i tot suggerent. Ara bé, quina és l'alternativa?».
