Característiques del nacionalisme portuguès
Portugal és un país homogeni tant des del punt de vista lingüístic com cultural, ètnic i polític. Existeixen pocs casos d'un nacionalisme tan coherent des del punt de vista dels seus objectius i tan efectiu com aquest, ja que li ha permès el manteniment inalterable de les seves fronteres pràcticament des de 1250, la qual cosa és invulgar en el panorama polític internacional. Tradicionalment ha estat un nacionalisme colonialista que ha procurat, a part d'assegurar el territori metropolità amb les illes atlàntiques, garantir el seu patrimoni ultramarí.
El sistema de govern ha estat secularment unitari però, a partir de la Constitució de 1976, es crearen dues regions autònomes en els arxipèlags atlàntics, la dels Açores i la de Madeira. L'estat central té tan bona salut que, el 1996, quan es convocà un referèndum per establir la regionalització, mitjançant una feble autonomia administrativa dels diferents districtes, fou rebutjada amb l'argument que afebliria el país.
El nacionalisme portuguès s'assenta en dos pilars: el colonialisme i l'antiespanyolisme. El primer es basà en l'expansió ultramarina del segle XV i en la construcció de tres imperis colonials: l'oriental (segles XVI-XVII), el brasiler (s. XVIII-XIX) i l'africà (s. XIX-XX). En relació amb el segon argument, Portugal transformà l'inicial anticastellanisme (gestes del comte Afonso Henriques; batalla d'Aljubarrota; la fatídica època dels “Felipes”; el “sebastianisme”; la Restauració de 1640; l'aliança anglesa) en antiespanyolisme a partir del segle XVIII, i d'aquesta actualització del nacionalisme lusità sorgí l'antiiberisme com a instrument per combatre qualsevol tipus de vinculació amb Espanya ja que, des del costat portuguès, s'ha vist com una amenaça real per a la seva independència. [ 1 ] Però això no significa pas que episòdicament no haguessin sorgit al país veí algunes veus partidàries d'estrènyer relacions amb l'estat espanyol.
Portugal i Espanya: la difícil convergència
Portugal, per garantir la seva construcció nacional, mantingué una aliança permanent amb Anglaterra (Tractat de Windsor de 1386), que periòdicament fou renovada. Aquesta supeditació portuguesa a la Gran Bretanya fou analitzada per l'escriptor Almeida Garrett, ministre d'Exteriors el 1851, en assenyalar que si Portugal tallava els llaços de dependència amb Anglaterra, sols tindria dos camins: «O procurar ésser una potència independent però de veritat, o tornar a ser una província d'Espanya». I afegia amb perspicàcia: «Portugal sols podrà unir-se a Espanya per una espècie de venjança o ressentiment contra la injustícia, derivada de la tirania i dels insults d'Anglaterra» [ 2 ]
Tenia raó Garrett: el tebi apropament de Portugal a Espanya sols es produí quan la Gran Bretanya començà a discutir els drets colonials de Portugal, a mitjan segle XIX, en tres enclavaments africans: el del port d'Ambriz (Angola), el de l'illa de Bolomà (Guinea) i el del port de Lourenço Marques (Moçambic). Però les relacions amb Londres empitjoraren, sobretot, amb l'Ultimàtum de 1890, derivat del repartiment d'Àfrica establert per la Conferència de Berlín (1884-85), que substituí els drets històrics por la possessió efectiva dels territoris. Portugal, que buscava unir la colònia atlàntica d'Angola amb la de Moçambic a l'Índic, es trobà amb l'amenaça britànica (gener de 1890) de declaració de guerra en cas de no evacuar els territoris que actualment constitueixen Zimbabwe i Botswana.
L'Ultimàtum tingué dues repercussions importants: va erosionar irreparablement la monarquia, que fou responsabilitzada de debilitat davant l'aliat tradicional, la qual cosa acabà conduint a la República l'octubre de 1910; i va generar una gegantesca onada de nacionalisme anglofòbic barrejada amb el desig de regeneració política. [ 3 ]
L'anglofòbia provocà, momentàniament i circumstancialment, del costat portuguès i en sectors poc influents, la idea de la federació ibèrica. Així, Sebastião Magalhães Lima publicà un llibre defensant aquesta tesi però, no per casualitat, l'escrigué en francès. [ 4 ] També Teixeira Bastos inicià una col·laboració en aquest sentit al Diari Català .
Amb tot, l'iberisme fou sempre vist de manera diferent, segons ens situem a un costat o altre de la frontera. A l'estat espanyol n'han estat partidaris tant el nacionalisme central com el perifèric. [ 5 ] El primer per la vocació unitària castellana i el segon perquè així els catalans tindríem aliats poderosos que ens ajudarien a solucionar el plet. En qualsevol cas, per a ells l'entrada de Portugal a l'òrbita de Madrid forçosament hauria de reformar l'estat. [ 6 ] Però per als portuguesos «la unió ibèrica és gairebé sempre un recurs “in extremis” propi de circumstàncies de crisi nacional, la qual cosa comporta un marcat caràcter “negatiu”, subjecte a condicionalismes que evitin la pèrdua de la pròpia identitat». [ 7 ]
De fet, com ha ressaltat Oliveira Marques, la unificació d'Itàlia (1859-61) i d'Alemanya (1863-1871) tingueren alguna influència a Portugal, encara que molta més a Espanya. La Revolució de 1868-70 posà de nou la qüestió en les agendes internacionals en ser convidats a asseure's al tron d'Espanya tant D. Fernando com D. Luís [ 8 ] (respectivament, el pare del rei de Portugal i el propi monarca). Però ambdós recusaren l'oferta perquè entretant els anglesos s'hi oposaren aferrissadament i a Portugal hi hagué un poderós moviment antiiberista que serví per cohesionar encara més el nacionalisme portuguès.
La proclamació de la Primera República Espanyola (1873-1875) tornà a despertar algunes simpaties del costat portuguès. [ 9 ] Així, per exemple, Antero de Quental es mostrà momentàniament hipnotitzat per la democràcia espanyola, [ 10 ] fins al punt que algun historiador ha assenyalat «que se sentí suficientment audaç per canviar la pàtria per la democràcia». [ 11 ] Però fou un lapsus passatger. El miratge d'Antero també afectà breument altres intel·lectuals portuguesos, però l'establiment de la Restauració a Espanya i la nova construcció imperial portuguesa a l'Àfrica enterraren definitivament la via iberista de regeneració.
Des de llavors hi hagué diversos intents annexionistes per part del govern de Madrid, tal com Hipólito de la Torre ha referit, especialment des de 1910 a 1923. [ 12 ] Curiosament, la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) fou més respectuosa que l'etapa constitucional, ja que entengué la necessitat de mantenir-se al marge dels afers interns del país veí. Durant la República (1931-39), i especialment en el període de la guerra, ambdós règims foren bel·ligerants entre si. L'ajut que Madrid brindà als exiliats portuguesos fou considerada per Lisboa com a part del projecte d'Unió Ibérica, al mateix temps que Salazar explicà el suport a Franco com la manera de garantir «la nostra independència». [ 13 ] Durant la Segona Guerra Mundial, i amb l'objectiu d'impedir que el franquisme entrés en la guerra a favor de l'Eix, Lisboa encarà la política del Pacte Peninsular o Ibèric, i comprometé la independència de Portugal, ja que les tendències iberitzants entre els nacionalistes espanyols eren importants. [ 14 ]
Les relacions entre ambdós estats durant les dictadures restaren ancorades en els recels ancestrals i mai no sobrepassaren el nivell de la superficialitat. El restabliment de la democràcia a tots dos estats modificà sensiblement la interrelació i les percepcions mútues. [ 15 ]
L'iberisme català
El primer que formulà una federació entre els diversos pobles peninsulars fou Antoni Puigblanch (Mataró 1795-Londres 1840), filòleg i diputat liberal durant el Trienni (1820-23). S'exilià a Londres després de la reimplantació de l'absolutisme. [ 16 ]
Encara que els plantejaments federalistes foren els que més abundaren entre els catalans, sorgí un altre sector, a mitjan segle XIX, partidari de la construcció d'un gran mercat nacional ibèric, que considerava essencial per poder desenvolupar la industrialització amb possibilitats d'èxit davant dels competidors britànics i francesos. El seu objetiu era la formació d'un estat central unitari. Des d'aquesta perspectiva jugà un paper capital Sinibald de Mas (Barcelona 1809-Madrid 1868). [ 17 ] Mas havia estat ambaixador a la Xina, i havia viscut llargues temporades a Macau (1843-51) on freqüentà les elits portugueses d'aquella colònia. Arribà a la conclusió que les diferències de tracte que rebien els dirigents ibèrics en comparació amb els de França i d'Anglaterra per part del govern xinès eren conseqüència de la debilitat peninsular, motivada por la pròpia divisió. Mas postulava la unió d'Ibèria en el mateix moment que a Europa els corrents nacionalistes en favor de la unió d'Alemanya, Itàlia o Polònia tenien una gran audiència. Amb aquesta perspectiva escrigué A Ibéria . Malgrat això, i com a evidència de l'escassa popularitat que aquests plantejaments tenien a Portugal, Latino Coelho, que li feu el pròleg, ni tan sols el firmà.
El federalisme, però, era el corrent significatiu del catalanisme, influenciat per qui havia estat segon president de la Primera República Espanyola, Francesc Pi i Margall (Barcelona 1824-Madrid 1901). Margall fou un dels líders del Partit Republicà Federal i el redactor del seu programa el 1869, en el qual incloïa la constitució de la Federació Ibèrica. Caiguda la Primera República (1873-1874) escrigué, ja el 1877, la seva principal obra: Las Nacionalidades , en la qual assenyalà el desconeixement que de Portugal existia a Espanya: «després de 1640 ... l'enfrontament [entre ambdós països peninsulars] està amortit, però sols per l'oblit en què els uns i els altres vivim. Sabem aquí millor qui mana a Rússia que qui dirigeix els destins dels portuguesos. Coneixem, qui més qui menys, els homes d'estat de totes les nacions d'Europa, però no els de la nació veïna. Dels poetes que allí floriren hem llegit, com a molt, Camões, i encara no en la seva llengua. Dels moderns solament coneixem el seu nom. No estudiem, ni poc ni molt, l'idioma en què escriuen». [ 18 ]
Aquest panorama gradualment s'ha anat modificant, però tan lentament que aquestes paraules, escrites per l'enyorat Pi i Margall el 1877, encara tenen massa vigència, i això que Portugal és present en l'obra de tan destacades personalitats de la nostra cultura com Prat de la Riba, Cambó, Cases Carbó, Ignasi Ribera, Carreras i Candi, que escrigué assíduament a O Comercio do Porto , [ 19 ] Rovira i Virgili, Marcel·lí Domingo i, més recentment, Fèlix Cucurull entre d'altres.
Conclusions
1.- Portugal transformà l'anticastellanisme en antiiberisme quan es construí definitivament l'estat centralista a Espanya amb l'arribada dels Borbons al poder.
2.- L'iberisme a Portugal sols l'han emprat els que estaven al marge del poder. Fins i tot en els moments de crisi nacional, ha estat marginal i s'ha vist per la generalitat de la societat com un perill per a la independència del país.
3.- Des del nacionalisme espanyol s'ha plantejat l'iberisme com un instrument per superar el complex d'amputació produït el 1640.
4.- El catalanisme majoritàriament ha emprat l'iberisme com un instrument per reformular l'estat borbònic i aconseguir quotes més grans d'autogovern.
