El silenci relatiu que ha acompanyat la mort de Porcel, l'u de juliol passat, no pot explicar-se només en termes de les simpaties o antipaties que el personatge Porcel despertava, ni tampoc de l'estricta valoració, que el temps s'encarregarà de decantar, en què calgui tenir l'obra de l'escriptor Porcel. Les cadires blanques, buides, que deslluïen l'acte de comiat laic que se li va fer a l'Ajuntament d'Andratx, abans de l'enterrament, s'erigeixen, sense voler-ho, en la manifestació última d'una situació per la qual un Porcel malhumorat no deixava de mostrar el seu descontentament: l'escassa consideració social de la cultura catalana. Andratx, el lloc que ell havia elevat a mite literari, esdevenia així una metàfora involuntària, muda però eloqüent, del malestar present de la cultura catalana. És clar que Andratx no deixa de ser un lloc perifèric, al qual Porcel no va, de fet, retornar mai (es recloïa a la casa de Sant Elm, davant sa Dragonera), però el diagnòstic pessimista de Porcel no es limitava només a una Mallorca que creia «inexorablement» abocada a la destrucció mediambiental i a la pèrdua d'identitat cultural.
Porcel se'n va anar a Barcelona l'any 1960, per tal d'obrir-se un camí a l'alçada de la seva ambició i la seva força, deixant enrere una Palma provinciana que, com explica en la magnífica entrevista que li va fer Emili Manzano a la televisió i que transcrivim en aquest número, se li feia petita. A la capital catalana, Porcel va coincidir amb la temptativa de consolidar, a despit del franquisme, una societat cultural autonòma en català, temptativa que començava a dotar-se de plataformes com Serra d'Or o Edicions 62, creades en aquella conjuntura irrepetible.
Porcel va sumar-se aleshores, com explica Rosa Cabré en el seu article, al moviment del realisme històric que s'estava forjant a la Catalunya dels anys seixanta i va ser conscient de la necessitat de connectar amb la tradició pròpia que la dictadura havia maldat per escapçar, amb, per exemple, una sèrie de recordades entrevistes a personatges de primera fila, des de Víctor Català fins a Josep Pla, sense oblidar els escriptors i intel·lectuals més joves. Porcel, que havia fet, i que va mantenir sempre, una opció clara per la llengua catalana, maldava en aquells anys per ajudar a construir «un cos social mitjanament útil i efectiu, sòlid». A diferència, però, de la majoria dels protagonistes del moviment del realisme històric, ho va fer a través de l'acostament als fils del poder. En aquest sentit, s'ha observat amb perspicàcia que justament la seva distància ideològica del que constituïa el gruix d'aquest moviment político-cultural, on el pes del PSUC era molt gran (cal dir que eren els anys en què Porcel mostrava simpaties per corrents tan diversos com l'anarquisme o el maoisme), és el que li va permetre connectar, via l'antiintellectualisme, amb Jordi Pujol, que ja en els anys de la transició el va posar al front de la revista Destino.
Algun dia caldrà escatir la història, que encara està per fer, de les relacions del pujolisme amb el món cultural, i de quin paper han tingut els diversos agents polítics, d'un i altre signe, en la desactivació de la cultura del «seixantisme», que aparentava ser hegemònica a la sortida del franquisme, sense que en sorgís cap alternativa clara en els anys de la represa de l'autonomia. El fet és, però, que Porcel, que va maldar per tenir un paper en els salons del poder, va acabar amb un sentiment de desengany clar: «la política», va escriure en l'estil a vegades descordat que utilitzava en les seves columnes, «no ha logrado demasiado objetivamente hablando, al margen de administrar lo que sea, pero ha convertido a Catalunya en escenario y en emisor de explosivo politiqueo. La cultura autóctona, por ejemplo, no ha avanzado entre nosotros y en consecuencia la lengua ha descendido en su uso social, pero enarboladas ambas como banderas nacionales catalanas para España han pasado a ser más ignoradas o rechazadas que hace veinticinco años».
Quim Monzó, parlant de la mort de Porcel, afirmava que hi ha escriptors que (traduïm) «construeixen el seu personatge sobre una mansió majestuosa, amb miralls a totes les parets i accés directe als fils del poder. Tom Wolfe, per exemple. Porcel va voler ser d'aquesta mena d'escriptors i ho va aconseguir. Les seves bones novel·les (Cavalls cap a la fosca, Les primaveres i les tardors...) són esplèndides. Però la Catalunya d'aquest últim mig segle no va ser com la somiava -com la somiàvem molts-, i els fils del poder català, cada cop més febles, teixien poc fa trenta anys i ara a penes no teixeixen res».
Desaparegut el personatge Porcel, cal, i pot ser que ara sigui més fàcil, acostar-se, sense prejudicis ni distorsions, a l'obra de qui ha estat, sense cap mena de dubte, un dels grans narradors del nostre segle xx .
