La impressió, que sembla confirmar-se, que el Tribunal Constitucional s'inclinarà, per majoria, per anul·lar o modificar preceptes bàsics de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya obre interrogants molt seriosos sobre el futur de la política catalana i espanyola i, particularment, sobre els esforços fets a Catalunya per afermar l'autogovern i per mirar de donar una configuració federalitzant a l'Estat espanyol. La sentència d'un Tribunal Constitucional que actua, no pas com el «cor de la democràcia» (en la tan desafortunda metàfora del president Rodríguez Zapatero) sinó com un òrgan altament polititzat i que ha perdut l'autoritat moral des que el PP va decidir convertir-lo en instrument de la seva estratègia antiautonòmica, pot desvirtuar una llei que hauria de formar part del «bloc de constitucionalitat», i que és fruit d'un pacte polític entre el Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles, refrendat a més per l'electorat. En el número 323 de L'Avenç (abril del 2007), Miquel Caminal feia un balanç dels trenta anys de vigència del pacte constitucional i, significativament, titulava el seu article «Catalunya i Espanya no encaixen». Després de recordar el fracàs de les dues grans operacions «Espanya endins» intentades pel catalanisme, l'operació reformista de Miquel Roca el 1986 i la posterior operació federalista de Pasqual Maragall, Caminal assenyalava quines havien estat les raons que havien portat a la reforma de l'Estatut del 2006 respecte al primer Estatut: «les invasions competencials de l'Estat, la insuficiència financera i el greuge fiscal patit per l'autogovern de Catalunya, [així com] la voluntat de refermar el pes polític de l'autogovern des de l'afirmació de Catalunya com a nació». Ara bé, prosseguia Caminal: «El redreçament que està produint-se en l'orientació de les reformes estatutàries per part del govern Zapatero, la declarada guerra obstaculitzadora que està fent el PP contra la reforma de l'Estat autonòmic amb la complicitat d'influents poders mediàtics i d'altes instàncies del Poder Judicial i del TC, la nul·la disponibilitat de l'Administració central per respectar i assumir el nou Estatut, el refredament i cansament de la societat civil catalana i la falta d'autoritat política per part dels partits catalanistes, amb la seva ben poc brillant trajectòria en l'elaboració, negociació i defensa de la reforma de l'Estatut, porten a la conclusió que no hi ha motiu per a l'optimisme». Res no ha desmentit, tot al contrari, aquest pronòstic. En un opuscle publicat fa uns mesos, l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, parlava obertament de «crisi de projecte» entre Catalunya i Espanya, i molt gràficament assenyalava que el projecte de convivència s'havia «esguerrat». Més recentment, en la presentació d'un llibre (Espíritu federal, RBA) que recull, traduïts al castellà, els «escrits polítics» de Pasqual Maragall, els presentadors miraven de convèncer l'altre expresident que no parlés de «fracàs» a l'hora de definir la seva aposta federal. I si efectivament és tant en allò que s'ha avançat des del 1978 ençà, i d'avenços és innegable que n'hi ha hagut, ¿com és que hi ha aquest fort sentiment de fracàs polític compartit pels dos presidents de la Generalitat que han encarnat, respectivament, la via autonomista i la via federalista per buscar l'encaix de Catalunya a Espanya?Durant aquests anys, hem llegit i sentit a dir que el catalanisme havia de trobar un nou paper, perquè la seva voluntat de modernitzar Espanya, d'europeïtzar-la, havia perdut sentit, en ser ja Espanya un estat plenament modern. Avui, enmig de la forta recessió econòmica induïda per la crisi internacional, la noció de la «modernitat espanyola» ha de ser posada, si més no, en dubte. Un país que havia construït la seva prosperitat recent sobre el sector immobiliari, i que avui genera la meitat de l'atur europeu, és un país que difícilment pot ser qualificat de modern. Però on la «modernitat espanyola» està sent posada més en dubte és en l'aspecte polític: el pes dels poders fàctics (com el judicial), el mateix clima polític, els casos de corrupció (inclosa la catalana, és clar!), la por a la «italianització» del país en són símptomes més que evidents. Potser per això avui la crisi econòmica i política que viu el País Valencià, on el sentiment d'espanyolitat ha arrelat tant, s'erigeix en la contraimatge més poderosa d'aquesta falsa modernitat.Què pot fer-se en aquest context? L'article que esmentàvem de Miquel Caminal oferia algunes pistes: «mentre no hi hagi força i marge per a millores parcials, caldrà perseverar en la idea de Catalunya com a nació», particularment en tres sentits: «identitat nacional, comunitat ètica i autodeterminació». Al capdavall, com recordava Caminal, Catalunya ha sobreviscut molts anys com a nació sense Estat i gaudeix, des del 1977, del període més llarg d'autogovern des de 1714. Unes raons que conviden a combatre el pessimisme present, però que impliquen que cadascú assumeixi les seves responsabilitats.
