Ara fa trenta anys, la recuperació de la democràcia i de l'autonomia va permetre que el país es dotés d'uns equipaments culturals de nou encuny -o que se'n reestructuressin alguns dels ja existents. Aquest darrer va ser el cas del Gran Teatre del Liceu: la mort del seu últim empresari, Joan Antoni Pàmias, l'any 1980, va posar fi a una etapa absolutament meritòria, però incapaç d'enfrontar els nous temps. Simbòlicament, aquella mort es produïa en el mateix moment en què les noves institucions democràtiques agafaven el relleu i, ja l'any 1981, el Liceu passava a ser gestionat per un consorci amb majoria pública.
En aquells anys, però, la prioritat institucional va ser la construcció dels nous equipaments. Era l'època de les pedres, en allò que ha estat definit com la temptació inversora de les administracions, que va donar tan bons fruits. Però, tal i com va advertir l'alcalde Maragall arran de la data simbòlica dels Jocs Olímpics del 1992, va arribar el moment de «farcir el gall», de dotar de continguts aquells equipaments. I aquí es va descobrir que era més fàcil invertir en pedra que no en gestió. El cas del Macba va ser, en aquest sentit, paradigmàtic: la blancor de l'edifici manierista que Richard Meier va alçar enmig del Raval s'erigia en metàfora perfecta de la quasi buidor de la seva col·lecció, feta de retalls i d'alguns equívocs sobre el partenariat públic/privat. El fet que la gestió del Museu s'hagi anat encarrilant posteriorment no ha obviat del tot alguns dels interrogants inicials: quina col·lecció? al servei de quin públic?
Quan el Macba encara estava en construcció, el Liceu es va cremar, el matí del dia 31 de gener de 1994. La modernització del Teatre que empenyia des de feia alguns anys el consorci es posava, de sobte, al centre. L'incendi posava al descobert la fragilitat i fins l'obsolescència d'un equipament envellit. La decisió, tan encertada, de reconstruir el teatre en el mateix lloc i, pel que fa a la sala, amb la mateixa aparença, es va imposar com una necessitat. Però també va fer visible la necessitat d'accelerar la transformació del Liceu cap a un teatre realment públic: no només pel que fa a la titularitat, sinó també en la intenció: l'aleshores director general, Josep Caminal, va encunyar la frase afortunada del «Liceu de tots».
Quan el Teatre va reobrir, la tardor de 1999, l'eslogan va començar a convertir-se en realitat. L'ampliació dels públics ha estat, indiscutiblement, l'actiu més important de la nova etapa del Gran Teatre: de 125.000 entrades venudes aleshores, s'ha passat al mig milió. El Liceu, i amb ell l'òpera, s'han deslliurat del seu caràcter elitista -com assenyala Joan Matabosch, hi havia un públic que, almenys en una part, hi acudia o bé per una convenció social o bé per una militància que prestava més atenció a les grans veus i a la mitomania que hi és sovint associada, que no pas al component essencialment cultural del fet operístic. Amb el Liceu de tots, l'òpera, aquesta forma total d'espectacle, s'ha fet finalment accessible a un públic molt més ampli.
En aquest sentit, ha estat decisiu l'encert en la programació, que és fruit d'un encert previ: la definició d'un model de teatre. És a dir, primer va haver-hi un acord sobre allò que en el món anglo-saxó en diuen la «missió» d'una institució: quina és la seva funció, quin és el públic al qual s'adreça, i amb quins mitjans compta per fer-ho. I després es nomena un director artístic, que té l'encàrrec de dissenyar i executar una programació d'acord amb els objectius -i les possibilitats pressupostàries- que s'han establert en un contracte-programa, i se'l deixa treballar en llibertat, exigint-li, això sí, rigor i coherència en l'aplicació del programa. Això és el que ha fet el Liceu en aquests deu anys, i aquesta ha estat la clau de l'èxit del seu model de gestió.
En el desè aniversari de la seva reobertura, el Liceu ens ha ensenyat la validesa d'un model de gestió que és, en molts sentits, a imitar. Primerament, perquè parteix de la consciència del lloc (i de l'experiència derivada del coneixement del lloc). Segonament, perquè parteix de la voluntat de crear i d'eixamplar un públic (sense perdre pel camí aquell que ja tenia), democratitzant l'accés al fet cultural, però també de la voluntat de formar aquest públic per tal de poder portar la institució més enllà d'on era ara fa deu anys, quan el Teatre va reobrir les seves portes. Que per molts anys.
