El pitjor encara ha d'arribar. Aquesta és una percepció -o un temor, més ben dit- que existeix respecte d'un empitjorament, tan possible com indesitjable, de la situació de la immigració a casa nostra. El sorgiment de moviments populistes i xenòfobs en països de l'Europa democràtica, amb una tradició més llarga que la nostra d'acollida de gent procedent de països i de cultures llunyanes, ens obliga a demanar-nos si les tensions socials i els moviments de rebuig cap a la immigració «excessiva», propis d'una època de crisi econòmica, no arrelaran també a casa nostra (on, encara que afortunadament minoritària, ja existeix una plataforma política xenòfoba que té representació en alguns ajuntaments).
Cal recordar que l'onada immigratòria massiva, sense precedents, que hem viscut en el darrer decenni, i que ha modificat i enriquit significativament la fesomia humana del país, va arribar en una època de gran prosperitat (ara sabem que parcialment artificial, a causa de la bombolla immobiliària). Amb l'esclat de la crisi econòmica -una crisi que ha vingut per quedar-se, almenys per un temps llarg-, la seva situació ha variat, però, substancialment. Com explicaven Andreu Domingo i Anna Cabré en aquestes mateixes pàgines (L'AVENÇ, 350, octubre de 2009), la crisi afecta sobretot els últims a arribar, que tenen una taxa d'atur encara més alta que no la població autòctona.
La persistència de la crisi, que farà molt difícil que es creï nova ocupació, sumada a les retallades pressupostàries a què es veuen abocades les administracions públiques per tal de reduir el seu dèficit, està creant una situació en què la competència per uns recursos assistencials minvats i la dificultat de trobar feina podria, eventualment, portar a tensions entre nadius i nouvinguts. En una enquesta publicada el 15 de març pel diari La Vanguardia, s'evidenciava com el rebuig al fet que els estrangers residents al nostre país tinguin els mateixos drets que la resta de la ciutadania és, afortunadament, minoritari. Però tanmateix significatiu: un 18% pensa que els catalans haurien de tenir prioritat per accedir als serveis sanitaris; xifra que puja al 21% quan el que es tracta és d'accedir a l'escola i al 24% quan el que està en joc és l'accés a un lloc de treball. Encara que aquí no hàgim vist pancartes amb el lema «Feina per als britànics», com sí que n'hem vist al Regne Unit, aquesta exigència que els autòctons tinguin prioritat existeix, tan soterrada com volguem, i a més pot créixer, cosa que ens hauria de preocupar seriosament.
Front a aquest escenari de preocupació, és cert, com explica Jordi Sánchez en l'entrevista d'aquest mes, que hi ha prou elements per pensar que podem encarar la situació amb confiança, i que sabrem evitar tant les situacions d'exclusió social que es donen, per exemple, a la França de les banlieues com els moviments xenòfobs que sorgeixen a Holanda o a Suïssa. Amb una argumentació semblant a la que feia servir el president de la Generalitat, José Montilla, en l'entrevista que li vam fer en el número de l'octubre passat, Sánchez apunta l'existència de diversos factors positius, que es podrien sintetitzar en el fet que ara som un país més ben preparat que no érem per parar el cop. Efectivament, després de trenta anys de democràcia, tenim unes ciutats i pobles que han sabut resoldre molts dels dèficits d'equipaments que tenien. Comptem amb unes institucions de proximitat, amb els ajuntaments (quina feina no han fet l'endemà de la nevada del 8 de març!) i amb la Generalitat (amb projectes tan crucials com la «llei de barris») al capdavant. I tenim també una distribució territorial prou homogènia de la immigració, que no exclou però una concentració elevada en determinats barris i poblacions, com és el cas de Salt i de tants altres.
De Salt, precisament, ens arriba la reflexió de la seva alcadessa, Iolanda Pineda, que ha dit que «Salt és el laboratori de la Catalunya del futur en el tema de la inmigració». I té motius per dir-ho: Salt ha passat de tenir un 6% d'estrangers l'any 2000 a un 43% el 2009. Això ha provocat una deserció massiva del centre de la ciutat, on ara els immigrants representen més del 70% de la població, mentre que la resta correspon a una població autòctona bastant envellida (alguna de la qual, fins i tot, se sent «atrapada» en no poder marxar d'un entorn que li resulta hostil).
L'experiència anterior que tenim de la immigració ens ha ensenyat prou coses. Encara que la nova immigració és diferent, en tants sentits, de la vella, hi ha unes recurrències de les quals n'hauríem d'aprendre. Per exemple, la immigració nova ha ocupat sovint els mateixos indrets de la vella. És el cas, entre tantíssims d'altres, dels pisos de Can Garcia que es van construir a Manlleu als anys seixanta per acollir la immigració peninsular i que acullen ara, degradats (i en espera de ser aterrats), la immigració magribina. Sabem prou bé que aquest és el perill més gran: la consolidació dels guetos urbanístics. Ho hem vist a París i ho veiem a Catalunya. Per fer possible la incorporació plena de la immigració a la nostra societat, ens calen dos instruments bàsics, l'educació i l'urbanisme. Però són instruments de temporalitat llarga, que no acaben donant resultats fins al cap dels anys. Mentrestant, és cert que els avisos de problemes que hem tingut han estat relativament menors. Però no voldríem que se'ns fessin grans.
