Que la crisi econòmica ha arribat per quedar-se és una certesa que es va imposant dia rere dia, enmig dels altibaixos especulatius de la borsa i del penúltim anunci de retallada pressupostària fet pel president del govern. L'economia espanyola, després d'anys de treure pit, ha aterrat dolorosament, amb un deute importantíssim i uns nivells d'atur que, si bé a Espanya no són nous, a l'Europa benestant són senzillament impensables. I si bé Espanya no és, de cap manera, Grècia -que ha hagut de ser rescatada per l'FMI i la Unió Europea-, el cert és que ara semblen molt lluny, fins a semblar del tot irreals, aquells temps en què els governants espanyols, d'Aznar a Zapatero, presumien de ser una potència econòmica mundial, i exigien un seient entre elles.
És cert que l'origen de la crisi present no es troba a Espanya, sinó en la desregulació del sistema bancari anglosaxó que va acabar comportant, als Estats Units i a la Gran Bretanya, la crisi de les hipoteques subprime i el rescat consegüent d'alguns grans bancs abans que no fessin fallida i posessin en perill el conjunt del sistema financer. El cinisme dels «pirates del baix Manhattan», com els anomena Antoni Bassas en la crònica que publiquem aquest mes, és esfereïdor i fa més incomprensible i injustificable que mai l'oposició que el president Obama o la mateixa Unió Europea estan trobant per dur a terme una regulació més estricta del sector financer. Una regulació que hauria d'incloure necessàriament una mesura tan de sentit comú com és l'anomenada «taxa Tobin», proposada en una data tan llunyana com és el 1972 per James Tobin, premi Nobel d'economia, i que és un impost que hauria de gravar les transaccions financeres internacionals. Que gairebé quaranta anys després no tinguem un impost similar a aquest, explica les dificultats que tenen els governs per fer front al poder mundial del diner.
Però si l'origen de la crisi és forani, el fet és que la situació actual (que el president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet, acaba de qualificar de «dramàtica» i potser com la més greu que hem viscut des de la Segona Guerra Mundial, o fins i tot, ha afegit, des de la Primera Guerra Mundial ençà) ha fet aflorar les greus febleses sobre les quals s'havia edificat (i mai més ben dit) el «miracle» econòmic espanyol dels darrers anys. L'entrada d'Espanya en l'euro, amb uns tipus d'interès molt baixos, adreçats a unes economies com l'alemanya però no com l'espanyola, va comportar un crèdit barat sobre el qual es va sostenir l'imparable desenvolupament del sector immobiliari. Un desenvolupament forassenyat, però del qual tothom es beneficiava: la banca, les empreses, els assalariats i, és clar, les administracions públiques, amb els ajuntaments al capdavant, els ingressos dels quals, per culpa d'un sistema de finançament insuficient, descansaven excessivament en els diners que els fornia el boom immobiliari (i, en alguna ocasió, la corrupció associada). Però de sobte la festa es va acabar, i va posar de relleu els enormes dèficits que, en els anys de les vaques grasses, ningú no s'havia preocupat de corregir. Una economia, i una societat, amb uns nivells de productivitat baixos, massa endeutada i massa dependent del «totxo», que ha descuidat la formació professional, que ha vist amb una certa despreocupació la desindustrialització, o que ha conviscut alegrement amb el frau fiscal.
L'ocultació de la realitat que els anys del boom immobiliari van comportar va fer, fins i tot, que el govern Zapatero, en una altra mostra de la seva inconsistència, apliqués irresponsablement una sèrie de rebaixes fiscals (quantificades per la mateixa Hisenda espanyola, per a l'any 2008, en 19.500 milions d'euros), diners que ara serien del tot necessaris i que farien menys dolorosa, per als funcionaris, assalariats i pensionistes, la retallada en curs.
