L'atac, que ha estat qualificat, en el millor dels casos, com a desproporcionat que l'exèrcit d'Israel va efectuar a mitjan mes de juny sobre una flotilla de vaixells que portava ajuda humanitària a la franja de Gaza, i que ha causat un nombre encara indeterminat de morts, ha tornat a posar dramàticament sobre la taula el conflicte israelo-palestí, que fa tants anys que s'allarga, sense que se n'albiri una solució a curt o mig termini. L'objectiu dels activistes, de nacionalitats distintes, era fer arribar a la franja 10.000 tones d'ajuda humanitària. La flota de vaixells havia partit d'Istanbul i més enllà de l'entrega de materials de construcció i de medicines, aspirava a burlar el bloqueig que Israel manté sobre la població de Gaza des que els radicals de Hamàs es van fer amb el control de la franja ara fa tres anys. La condemna internacional del fet ha estat gairebé unànime, i s'ha apuntat que Israel havia travessat una línia vermella que no hauria hagut de traspassar: l'atac armat, fora dels límits territorials de l'estat d'Israel, contra una flotilla d'activistes desarmats en pro dels drets humans. Amb tot, les veus en contra que s'han fet sentir des de dins d'Israel mateix han estat molt minoritàries. Una d'elles, tanmateix significativa, ha estat la de l'escriptor Amos Oz, que ha escrit: «El poder militar és vital per a Israel. Sense ell no podríem sobreviure ni un sol dia. [...] Però no podem permetre'ns el luxe d'oblidar, ni tan sols un instant, que la força és eficaç només com a mesura preventiva [,,,]. Qualsevol intent d'emprar la força no com una mesura preventiva, en defensa pròpia, sinó com una forma d'aixafar els problemes i les idees, genera més desastres, com el que acabem de causar-nos a nosaltres mateixos en aigües internacionals, en alta mar, davant les costes de Gaza». La condemna internacional (i la mateixa percepció interna que aquest atac va ser «més que un crim, un error») no servirà, previsiblement, per canviar significativament la situació a Israel, un país cada vegada més (perillosament) aïllat, on els governants i una gran majoria de la població estan enrocats a donar un enfocament exclusivament militar i bèl·lic a l'inacabable conflicte. En aquest sentit, ens han semblat útils les reflexions que feia l'historiador anglès, d'origen jueu i establert als Estats Units, Tony Judt («Israel sin clichés», "El País", 17 de juny de 2010). En aquest text, Judt revisa alguns dels tòpics que apliquem a la situació, i fa una sèrie d'afirmacions a retenir o, si més no, a considerar. La primera és que el mal comportament del govern d'Israel no desligitima l'Estat d'Israel com a tal. I que per això mateix, és legítim pressionar aquest estat quan el seu govern ignora i trenca la llei internacional. El segon clixé que examina Judt és el que diu que Israel és «l'única democràcia de l'Orient mitjà» i, al respecte, precisa que és sens dubte una democràcia però assenyala que està «dominada i sovint governada per antics soldats professionals» i que tampoc no s'ha d'oblidar que Hamàs va arribar al poder, per a desesperació tant de l'Autoritat Palestina com d'Israel, a través d'unes eleccions democràtiques. El tercer clixé fa referència a si Israel és o no culpable. En aquest sentit, comença per recordar que durant molt de temps els veïns d'Israel li han negat el dret a existir, i que «la sensació de setge no ha de subestimar-se a l'hora d'interpretar el caràcter delirant de moltes de les declaracions israelianes». Però acaba afirmant que, tard o d'hora, Israel (o algú altre) haurà d'asseure's a negociar amb els «terroristes» de Hamàs i pactar amb ells alguna forma de poder. Sobre la responsabilitat dels Palestins, Judt recorda que aquests han perdut algunes ocasions des de 1948 d'arribar a un acord, però afirma que sense cap mena de dubte ha estat Israel, des de 1967, la que «ha perdut més oportunitats: una ocupació de 40 anys (contra el consell dels seus mateixos i més veterans estadistes); tres invasions catastròfiques del Líban; una invasió i bloqueig de Gaza en contra de l'opinió mundial; i ara un nyap d'atac a civils en aigües internacionals». I que com que els palestins no podran renunciar sense contrapartides a la violència («el terrorisme és l'arma dels febles», per condemnable que sigui), és Israel qui ha de prendre la iniciativa. Un darrer punt, en el que sembla que no caldria insistir, si no fos per l'entossudiment amb què sol reaccionar Israel, és el que desmenteix que la crítica a Israel estigui relacionada amb l'antisemitisme. Per tot plegat, una conclusió s'imposa: cal que el món (i els Estats Units els primers) comencin a tractar Israel com l'estat "normal" que, de fet, aspira a ser, i que se li exigeixi el compliment de les lleis internacionals i la cerca decidida d'una solució negociada a un conflicte que fa massa temps que dura.
