En aquests darrers anys, i per parts dels partits polítics contraris a l'aprofundiment de l'autogovern a Catalunya, hem sentit dir repetidament que el procés de reforma de l'Estatut (o la seva defensa davant l'amenaça, plenament confirmada, de retallada per part de les institucions de l'Estat) obeïa només a raons «identitàries» i que no en responia en absolut a «les preocupacions reals de la gent». Si haguéssim de creure aquest raonament, ens trobaríem davant d'un cas insòlit d'unes forces polítiques que, tot i constituir la suma del 80% del Parlament de Catalunya, no serien representatives de les «autèntiques» inquietuds dels ciutadans. Una equació que, si fos certa, seria realment insostenible, però que no ha impedit que, des de determinats àmbits polítics i intel·lectuals, s'insistís en aquesta visió d'un país escindit entre la «realitat» (la percepció de la qual aquests sectors pretenen tenir en exclusiva) i la seva representació parlamentària.
En realitat, l'apel·lació a «les preocupacions reals de la gent» no és, ni molt menys, un fenonen exclusivament català. És el crit de guerra del populisme que s'estén com un fantasma pertot Europa. En temps de fonda recessió com l'actual, en què tot trontolla i la gent busca seguretat, els partits populistes estan creixent amb un discurs simple: «estem contra el govern, contra l'elit, perquè no parlen dels problemes de la gent». Amb la immigració com a gran tema de fons, en unes societats que han deixat de ser homogènies i on no és fàcil superar la divisió entre «nosaltres» i «ells», els partits populistes estan creixent pertot amb una força preocupant: des de l'Europa benestant i liberal (Àustria, Suïssa, Alemanya, els Països Baixos, Dinamarca, França, Itàlia), fins als països postcomunistes de l'Est, com Hongria o Polònia, amb una tradició democràtica escassa. Alguns diuen que és un fenomen transitori, expressió d'un malestar conjuntural, i no els auguren gaire futur quan les aigües remogudes per la crisi tornin a lloc.
Però més enllà de la dificultat objectiva que aquests «partits-protesta» tenen per integrar-se en coalicions de govern, i a consolidar-se en les institucions, el més preocupant és que el seu discurs impregni, en una mesura o altra, el discurs polític general. I més quan, en una situació com la present, en què l'esquerra europea sembla incapaç de presentar alternatives a una situació crítica que ha generat el neoliberalisme, el discurs protestari troba el camp obert.
En aquest context, les declaracions de la cancellera Angela Merkel, que declaraven «fracassada» la societat multicultural a Alemanya, no han de ser passades per alt. Dites en un context d'islamofòbia creixent a tot Europa (alimentada per la crisi tant com per «l'amenaça» terrorista) i amb la vista posada en el perill del sorgiment d'un partit d'extrema dreta a la República Federal, l'afirmació de Merkel ha de formar part d'un debat que cal no evitar. Però d'un debat que no ha d'agitar les pors ni les inseguretats. Fins i tot un diari conservador suís com el Neue Zürcher Zeitung defensava fa uns dies que la immigració musulmana, i amb ella l'Islam, han trobat el seu lloc a Europa i no se'n mouran (entre altres raons, perquè la demografia envellida d'Europa necessita mà d'obra immigrant). «Aquesta simple observació, tanmateix», segueix dient el diari suís, «no ens diu res sobre en quina mesura l'Islam pot ser compatible amb els valors de la Il·lustració europea. Això pot i ha de ser objecte de discussió. Però la capacitat per a la diferenciació i el discurs racional ha de trobar-se entre els estàndards mínims per a una democràcia. Aquells que denuncien aquests requeriments mínims com a elitistes i recomanen en canvi escoltar la gent i els seus estats d'ànim fan impossible dur a terme una política sensata».
En la política catalana, el populisme ha fet ja la seva aparició. De la mà del PP i la seva denúncia d'una determinada immigració en els barris de la Barcelona metropolitana, o de Ciutadans i la seva retòrica pretesament esquerrana de denúncia del «fangar» de corrupció consentida i compartida per l'elit política i social (per no parlar d'una suposada «imposició lingüística» sobre unes classes populars que serien desateses en els seus «problemes reals» per l'elit política catalana), el populisme que recorre Europa de cap a cap ha arribat a casa nostra. Més enllà de les eleccions del dia 28, aquesta és una qüestió que ens hauria de preocupar seriosament en el futur immediat i per a la qual no hi ha altre antídot que el «discurs racional» per a una «política sensata» que cal reclamar, ara més que mai, amb força.
