Entre la Guerra i la Pau
David Martínez Fiol
El 29 de juliol passat es rememorà el 90è aniversari de l'inici de la Gran Guerra (1914-1918). Tothom coincidí, en el seu moment, en el tarannà devastador del conflicte, que va costar la vida de gairebé 9 milions de persones a banda de la immensa quantitat de ferits, moles d'ells invàlids de per vida. De fet, durant el període d'entre - guerres, la imatge del mutilat de guerra actuà com a recordatori sistemàtic de la violència moral i física de la Primera Guerra Mundial.
La frustració física i moral dels excombatents en la postguerra immediata contrastava amb l'entusiasme bel·licista que es va apoderar de les diferents societats europees durant els primers mesos de la contesa, fins i tot entre aquells sectors d'esquerres que anteriorment havien abraçat la causa del pacifisme. Certament, en els anys previs a la Primera Guerra Mundial, republicans i socialistes del Vell Continent no dubtaren a denunciar la cursa armamentística iles ambicions imperialistes de les grans potències com uns factors que haurien de conduir inexorablement a l'enfrontament bèl·lic entre els europeus. Una confrontació que, segons el seu punt de vista, podia conduir a la fi de la societat capitalista i burgesa i introduir un nou ordre mundial de signe revolucionari obrerista. Tanmateix, l'antiimperialisme i l'antimilitarisme de la major part dels intel·lectuals i polítics republicans i socialistes de l'època oferia una segona lectura: per ells, l'imperialisme i el militarisme s'encarnaven exclusivament en el seu veí nacional. Només d'aquesta manera s'entén que, en el moment d'esclatar el conflicte, ni els socialistes francesos ni els socialistes alemanys censuressin als respectius governs l'entrada a la guerra contra el rival secular. De fet, fins i tot van contribuir a aprovar els pressupostos necessaris per afrontar la guerra.
En rigor, l'estiu del 1914, pràcticament ningú no condemnà la guerra, sinó les raons del rival per haver-la declarat. Fins i tot els intel·lectuals, sempre identificats erròniament per l'opinió pública com a potencials sectors antibel ·licistes, desfermaren les seves plomes amb càntics i glosses en favor d'un o altre bàndol. Pocs intel·lectuals condemnaren la guerra i aquells que ho van fer, com l'escriptor francès Romain Rolland, van haver de refugiar-se a la neutral Suïssa. Des d'allà, Rolland denuncià la que anomenà «Guerra Civil Europea» i lamentà la destrucció del somni civilista de la societat urbana i industrial. La resta, intel·lectuals o no, embogí de fervor patriòtic i s'allistà voluntàriament o acepta resignadament la incorporació a files per tal de combatre un enemic que la publicística corresponent va definir com un monstre de molts caps, devorador de nens i assetjador de dones indefenses. A diferència de Romain Rolland, els intel·lectuals que, des d'ambdós bàndols, participaren en la guerra van creure que tots lluitaven per tal d'imposar i defensar un model de civilització urbana i industrial que consideraven un paradigma de modernitat i civisme. I aquesta recerca de la civilització moderna a través del foc purificador de la guerra els apropà gradualment als feixismes, al comunisme o a la redefinició de la democràcia, el nacionalisme i l'imperialisme.
Paradoxalment, la insistència en el món urbà com a senyal de modernitat contrastava amb una massa de combatents que provenien de pagès. Fins i tot molts intel·lectuals que també tenien orígens rurals veieren en la Gran Guerra l'oportunitat d'acabar amb allò que Arno Meyer definí com les pervivències de l'Antic Règim. Totes aquestes percepcions sobre el significat de la Gran Guerra no foren alienes a la societat espanyola i catalana, que va viure molt intensament el desenvolupament de la contesa. Tot i la neutralitat decretada pel govern d'Espanya, l'opinió pública catalana i espanyola es dividí entre aliadò -fils i germanòfils. Tant els uns com els altres coincidiren a assenyalar que el bàndol a què donaven suport era un fervent defensor de la cultura i de les petites nacionalitats oprimides. I, lògicament, van veure en el contrari un bàrbar inculte i imperialista. Ara bé, allò que distingí més clarament els uns dels altres fou el signe ideològic: republicans, socialistes i catalanistes es mostraren partidaris de l'Entente Cordiale, ja que identificaven la Gran Bretanya, i sobretot França, amb l'ideal democràtic; per contra els germanòfils, majoritàriament carlins i maurins, però també algun regionalista, defensaren solucions polítiques de signe autoritari, tot i que contemplaven la possibilitat d'establir un règim parlamentari a l'estil alemany, on el poder legislatiu estigués permanentment sotmès a la supervisió directa del monarca.
Tot aquest conjunt de plantejaments va sorgir dels cercles intel·lectuals i professionals de la classe mitjana catalana i espanyola, que interpretaren la Gran Guerra com una possibilitat excepcional de reforma o de canvi del sistema polític espanyol. Tant aliadòfils com germanòfils van creure que en acabar la guerra el bàndol guanyador imposaria un nou ordre polític, social i cultural internacional que posaria fi al vell ordre vuitcentista. Un canvi que, a Espanya, havia de concretar-se en la promoció de les classes mitjanes progressistes, conservadores o regionalistes, en detriment de les anomenades velles oligarquies liberals i caciquils. Per aquesta raó, el món intel·lectual es posà a treballar per donar suport propagandísticament i activament al bàndol corresponent. En aquest sentit, el 1915, els sectors intel·lectuals aliadòfils de Catalunya van donar a conèixer a l'opinió pública l'anomenat Manifest dels intel·lectuals , on es destacava la seva solidaritat amb França i les petites nacionalitats oprimides com Bèlgica i Sèrbia. D'altra banda, el 1916, uns 500 intel·lectuals i professionals catalans posaren la seva signatura en el llibre publicat a Barcelona Amistad hispano- germana , el qual recollí el suport per a la causa dels imperis centrals del conjunt de la intel·lectualitat proale - manya d'Espanya.
En definitiva, el dossier que es presenta en aquestes pàgines aborda el paper que a Catalunya, però també en el context general espanyol i europeu, van fer els intel·lectuals durant la Primera Guerra Mundial. Ara bé, fa un èmfasi especial en aquells sectors que donaren el seu suport a la Triple Entesa, ja que fou el majoritari entre les classes mitjanes catalanes. En aquest sentit, entendrem per intel·lectual qualsevol professional de la cultura escrita, parlada, gràfica o visual, com periodistes, escriptors, professors o qualsevol mena d'artista o tècnic qualificat (des d'enginyers o arquitectes fins a metges, advocats o militars), capaç de donar qualsevol mena de detalls sobre els aspectes culturals,
bèl·lics o tecnològics de la contesa. En rigor, l'espai bàsic on tots aquests sectors donaren a conèixer les seves idees i punts de vista fou el de la premsa escrita, fins al punt que la Gran Guerra afavorí la professionalització del periodisme.
En aquest aspecte destacà la figura del corresponsal de guerra, analitzada en aquest dossier per Jaume Ciurana i Llevadot a través de les figures de Francesc Macià, Agustí Calvet Gaziel , Claudi Ametlla i Eugeni Xammar. Lògicament, la informació puntual sobre la guerra va anar acompanyada d'un desenvolupament intens de la il·lustració gràfica. Així, l'article de Glòria Escala, a través de la figura de Josep Simona i Guillen, ens endinsa en el món dels il·lustradors gràfics catalans que, amb els seus dibuixos i il·lustracions, mostraren les diferents cares dels desastres de la guerra. I finalment, els articles de Mireia Llorens, Marta Robles i David Martínez Fiol tracten el tema de la literatura de guerra, la qual expressà, tant des de la novel·la com des de la poesia o el periodisme, les impressions més íntimes i doloroses viscudes per aquells escriptors que, com el britànic Siegfried Sassoon o el català Frederic Pujulà i Vallès, participaren directament en el conflicte; sense oblidar el punt de vista d'aquells autors que, com Apel·les Mestres o Alfons Maseras, van seguir molt de prop les vivències dels combatents.
David Martínez Fiol és professor d'història de l'IES Mollet del Vallès i coordinador del dossier
Siegfried Sassoon i la literatura sobre la Gran Guerra
Mireia Llorens i Ruiz
A començaments del segle XXI, la Primera Guerra Mundial es percep, a grans trets, com un conflicte del passat, allunyat de la nostra experiència cultural recent. Tanmateix –i més encara arran de l'eclosió d'una febre memorialística creixent pròpia del final de segle– la seva presència resulta aclaparadora en una gran diversitat de productes culturals. Sens dubte, aquesta pervivència és comprovable en els llibres d'història, la ficció, els memorials, els documentals o les fotografies en blanc i negre (tot i que darrerament es fan públics interessants reportatges en color, com el de Hew Strachan La Primera Guerra Mundial , 2004). Habitualment, el que sol causar més impacte és aquella visió de la indústria de la mort en la seva infantesa, quan encara no havia arribat la sofisticació tecnològica als models d'avions o de tancs moderns i els zepelins solcaven un cel anacrònic alliberat del trànsit aeri.
El nostre imaginari cultural de la guerra de 1914 s'associa inevitablement a la figuració de l'horror, el sacrifici i la futilitat que suscita el paisatge devastat del front occidental, on entre la trinxera i la terra de ningú s'estenen el fang i els cadàvers de milers de soldats enmig del desplegament infernal d'obusos, gasos i maquinària mortífera en fase rudimentària. Són les icones que integren un escenari bèl·lic artificiosament representat per pel·lícules com Res de nou al front de l'oest ( All quiet on the Western Front , Lewis Milestone, basada en el llibre de E.M. Remarque, guanyadora de dos Òscars l'any 1930), Camins de glòria ( Paths of Glory , Stanley Kubrick, 1957) o, més recentment, La vie et rien d'autre (1989) o Capitaine Conan (1996) ambdues de Bertrand Tavernier; per les novel·les d'Ernst Jünger, Jules Romains o Ernest Hemingway; per les autobiografies de Robert Graves, Siegfried Sassoon o Edmund Blunden; pels monuments i memorials als caiguts, o pels documentals televisius. Aquestes imatges, que han influït en la nostra recepció col·lectiva dels relats de guerra, formen part d'un procés complex de comprensió que, com ha indicat PierreNora, tiba dialècticament les fronteras entre la memòria, en evolució permanent, que tendeix a sacralitzar el record i instal·lar-se en el simbolisme, i la història, com a reconstrucció problemàtica que corregeix la memoria imperfecta amb el discurs i l'anàlisi crítics.
El conflicte de 1914-1918 apareix com el prototip de la guerra moderna a causa del nombre aclaparador de milions de morts i ferits; la incorporació al servei, voluntària o obligatòria, de civils, i l'ús extensiu de la primera tecnologia bèl·lica com la metralladora, el llançaflames, el gas verinós, el submarí o el bombardeig contra la població civil. La Gran Guerra continua generant un enorme interès intel·lectual des de disciplines diferents, com si la seva ombra funesta fos el preludi d'un segle de catàstrofes, però també d'avenços, que han sorgit directament d'aquest esdeveniment. En els següents apartats ens centrarem en l'impacte de la guerra en el l'àmbit literari britànic i, sobretot, en el cas concret de Siegfried Sassoon (1886-1967), oficial del regiment dels Royal Welch Fusiliers, primer voluntari entusiasta i, després, poeta i escriptor antibel·licista. Sassoon va ser ferit en dues ocasions al front occidental i va rebre la Creu Militar per haver rescatat els ferits i els cossos dels caiguts en la trinxera enemiga. L'any 1917 va publicar un manifest pacifista amb l'ajuda de Bertrand Russell, John Middleton Murry i H.W. Massingham, editor del diari progressista The Nation, en el qual denunciava la perllongació de les hostilitats com una campanya d'agressió i conquesta injustificable que empenyia a la mort milers de soldats. Poc després de fer-se públic, el seu amic Robert Graves va aconseguir persua - dir-lo perquè es presentés a una junta mèdica i evités així un consell de guerra. El juliol de 1917 va ser enviat a l'hospital militar de Craiglockhart (Escòcia), amb el diagnòstic de neurosi de guerra ( shell-shock) . Durant els mesos d'internament, a banda de conèixer Wilfred Owen, va escriure alguns dels poemes que el van fer més famós i que, més tard, es publicarien amb el títol de Counter-Attack and Other Poems . El gener de 1918 va tornar al front i, després de l'Armistici, va dedicar gairebé vint anys de la seva vida a la reelaboració memorialística del seu passat marcat per l'experiència de la Gran Guerra.
L'horror de la guerra: la poesia dels combatents
Al començament del conflicte, la majoria de la població britànica va respondre amb entusiasme a la crida a les armes de Lord Kitchener, llavors secretari d'estat per a la guerra, que pretenia reforçar l'exèrcit regular amb la incorporació de voluntaris civils. Aquesta eufòria es va concretar en una ràpida predisposició de la població masculina per a la lluita, que en el cas de Gran Bretanya no estava condicionada per la mobilització obligatòria tal com s'havia produït en altres països europeus. El sentiment nacional va desvetllar un conjunt heterogeni de llocs comuns que integraven el corpus sentimental de la devoció patriòtica. Per alguns homes es corresponia als camps frondosos d'una Anglaterra idealitzada i evocada en el lament rural de poetes georgians com Rupert Brooke o John Drinkwater, les històries colonials d'escriptors com Rudyard Kipling o Rider Haggard, o la glorificació del mite d'Agincourt immortalitzat per Shakespeare. Per altres, l'allistament responia no tant a un impuls nacional sublimat, sinó a condicionaments econòmics, religiosos, socials, o bé simplement es van incorporar a l'exèrcit per inèrcia, arrossegats per l'expectativa d'una aventura que s'anunciava curta i que s'havia publicitat profusament des de la premsa i el Comitè Parlamentari de Reclutament.
El zeitgest de 1914, impregnat d'un ardor bel·ligerant generalitzat, va esperonar molts joves a convertise temporalment en soldats o oficials. Haches va ser el cas de Robert Graves, Edmund Blunden, Richard Aldington o Siegfried Sassoon, entre molts altres, incloent-hi els artistes de l'avantguarda europea més innovadora i d'espectres polítics ben divergents (Alfred Lichtenstein, Franz Marc, Max Beckmann, Georg Trakl, Otto Dix, George Grosz, Arnold Schoenberg, Guillaume Apollinaire, Blaise Cendrars, F.T. Marinetti, etc.). No obstant això, la fase de commemoració de l'esperit marcial es va començar a debilitar a causa dels desastres del front. Les batalles de Verdun i del Somme, l'any 1916, van significar un punt d'inflexió en el canvi d'actitud dels combatents, però sobretot, dels que provenien de la classe mitjana que havia estat educada en els principis victorians de la rectitud moral, el coratge o l'honor.
Tot i que els soldats-poetes com Siegfried Sassoon, Wilfred Owen o Edward Thomas, entre molts altres, no van ser els primers a escriure sobre les calamitats de la batalla, en una tradició literària tan antiga com la de la guerra, les seves descripcions de la violència i el sofriment extrems van anticipar una comprensió ètica del conflicte que encara avui continua sent vigent. La denúncia pública de la naturalesa abjecta de la guerra i la degradació a què havia estat sotmès el soldat en el front pretenien soscavar no tan sols les icones victorianes del culte heroic, sinó també la propaganda optimista i la desinformació que difonien les autoritats. La poesia de guerra es va erigir així en una arma contra l'aïllament públic del que succeïa a les trinxeres, que va mostrar gràficament els efectes assoladors d'una nova maquinària al servei de l'horror que destruïa indiscriminadament el paisatge i els individus, sense distinció entre amics i enemics. La descripció de pobles i boscos arrasats, i la visió grotesca dels cossos mutilats van marcar la brutal conversió del soldat en víctima de l'atzar, mentre l'abisme de la incomprensió entre combatents i civils era cada vegada més profund. En aquest sentit, bona part de les resolucions temàtiques d'aquesta poesia es van concretar en una sàtira contra els alts càrrecs d'un exèrcit inoperant i ridícul que executava les tropes en accions absurdes, però també contra una rereguarda còmplice del sacrifici dels joves contendents que incloïa indistintament dones, polítics, periodistes, clergues, vells conservadors i industrials sense escrúpols que s'enriquien amb el negoci de la mort.
Històries de la guerra: l'esclat narratiu després de l'Armistici
Paral·lelament a la poesia de guerra, a partir de l'any 1916 van començar a sorgir els primers relats sobre el conflicto que van exercir una gran influència en els combatents, els quals, posteriorment, escriurien les seves ficcions i autobiografies. H.G. Wells va publicar aquest any la seva novel·la Mr. Britling Sees It Through, en la qual es narra l'impacte de la contesa internacional en el microcosmos de l'Anglaterra tradicional del senyor Britling. El dolor per la pèrdua de les persones estimades, el sentiment de revenja, la impossibilitat del perdó i, finalment, la restauració de la compassió i la fe religiosa sorgeixen com a subterfugis metafísics d'un canvi profund que dividia la societat britànica entre aquells que consideraven justificada la col·lisió entre les potències europees i els que denunciaven el seu allargament. Però, com havia succeït amb la poesia, va ser el testimoni d'un excombatent el que va aconseguir reproduir fidelment la cruesa de la supervivència a les trinxeres i atorgar una transcendència compassiva al sofriment dels homes. L'escriptor francès Henri Barbusse, després de ser invalidat del front l'any 1916 amb la Croix de guerre, va començar a publicar mensualment al diari literari L'Oeuvre els episodis del que, un any més tard, seria un dels relats de guerra més llegits de l'època: Le Feu. Tant en els pròlegs a les diferents edicions del llibre com en els articles periodístics, Barbusse advertia que la guerra no es podia representar sincerament sense evocar l'horror i l'execració, i exhortava l'escriptor honrat que impel·lís el públic a lluitar contra el retorn del cataclisme.
Tanmateix, van haver de passar vuit anys abans no es produís una autèntica eclosió de relats de guerra i, en especial, dels que es convertirien en clàssics:
– 1926: Ford Madox Ford, A Man Could Stand Up; T.E. Lawrence, The Seven Pillars of Wisdom (publicació privada); Herbert Read, In Retreat.
– 1927: T.E. Lawrence, Revolt in the Desert (versió abreujada de The Seven Pillars of Wisdom ); Mark VII (Max Plowman), A Subaltern on the Somme .
– 1928: Ford, Last Post ; Edmund Blunden, Understones of War ; Siegfried Sassoon, Memoirs of a Fox-Hunting Man (publicat anònimament); E.E. Cummings, The Enormous Room ; Arnold Zweig, Der Streit um den Sergeanten Grischa .
– 1929: R.C. Sherriff, Journey's End ; Erich Maria Remarque, Res de nou a l'oest ( Im Westen nichts Neues ) ; Richard Aldington, Death of a Hero ; Robert Graves, Goodbye to All That ; Ernest Hemingway, Un adéu a les armes ( A Farewell to Arms ); Ernst Jünger, In Stahlgewittern ; Charles Carrington (Charles Edmonds), A Subaltern's War.
– 1930: Henry Williamson, Patriot's Progress ; Siegfried Sassoon, Memoirs of an Infantry Officer ; Private 19022 (Frederic Manning), Her Privates We.
– 1932: Louis-Ferdinand Céline, Viatge al fons de la nit ( Voyage au bout de la nuit ) .
– 1933: Vera Brittain, Testament of Youth ; Herbert Read, The End of a War .
El retorn dels soldats a la vida civil es va veure trasbalsat per les turbulències socials i les crisis econòmica i política a Europa durant els anys vint i trenta. Les operacions militars havien arribat a la fi, però pels excombatents el procés angoixant i esgotador de la reconstrucció dels records va anar acompanyat d'un sentiment de decepció i d'incertesa. La literatura de guerra escrita pels participants reflectéis aquesta necessitat imperiosa d'explicar la veritat, d'assolir una significació profunda d'una catàstrofe que adquireix una visió profètica i admonitòria del que va succeir pocs anys més tard. La recuperació de la memòria personal va esdevenir així un acte simbòlic de commemoració col·lectiva.
Tot i que entre 1919 i 1926 va sortir a la llum un gran nombre de llibres, des de narracions personals no ficcionals fins a històries oficials de regiments o campanyes militars, és en el període dels anys vint i trenta que es consolida el repertori canònic dels relats de guerra que comparteixen almenys dos trets característics. D'una banda, la reconstrucció feixuga del que va succeir motiva una crònica del dolor que adopta una retòrica del realisme fonamentada en la descripció de la violència del combat per tal de suscitar en el lector els efectes catàrtics de la tragedia –la por i la compassió– i evitar el retorn de futurs enfrontaments. Aquesta formulació ja l'havien prescrit la poesia i la literatura escrites durant el conflicte i va reprendre procediments narratius similars: la inversió del tractament èpic o romàntic de la guerra, la contraposició abrupta entre el front i la rereguarda o la descripció acurada dels efectes destructors de la tecnologia bèl·lica. D'altra banda, la majoria d'escriptors va adoptar l'autobiografia com a gènere suprem del testimoniatge que els permetia articular un seguit d'estratègies verbals dirigides a convèncer el lector de la veracitat del contingut.
La participació en el front tant dels poetes com dels escriptors que, més tard, publicarien les seves memòries, constituïa el tret diferencial, en relació amb les propostes literàries de civils, que avalava la sinceritat de la seva narració. La força d'aquesta evidència, alhora biogràfica i històrica, constitueix un dels puntals de la literatura de guerra, com demostra a bastament Samuel Hynes en el seu llibre The Soldiers' Tale . Tanmateix, resulta complex abordar l'estudi d'aquesta producció escrita precisament per la dificultat de discriminar les narracions ficcionals de les factuals, jaque el testimoni real i la voluntad de transcriure fidelment l'experiència bèl·lica no necessàriament impedeixen a un escriptor l'articulació d'estratègies ficcionals.
Siegfried Sassoon: l'obsessió memorialística
Un dels exemples més reeixits d'aquesta ambivalència és, sens dubte, l'obra autobiogràfica de Siegfried Sassoon. Entre 1928 i 1945 va escriure sis volums de memòries. En els tres primers, Memoirs of a Fox-Hunting Man (1928), Memoirs of an Infantry Officer (1930) i Sherston's Progress (1936), Sassoon va allunyar-se de la convenció autobiogràfica mitjançant dos recursos típicament ficcionals. En primer lloc va construir un alter ego mitjançant un personatge inventat, George Sherston, a fi d'excloure determinats elements biogràfics que volia mantenir al marge, sobretot en relació amb la seva família o la seva vocació literària. En segon lloc, va adoptar algunes de les tècniques de la novel·la modernista com, per exemple, el monòleg interior, el discurs indirecte lliure o la fragmentació de l'argument lineal tradicional.
En les memòries de Sherston s'aboleixen conscientment les dicotomies artificials entre el realisme clàssic i el modernisme experimental, a fi de propasar un nou realisme que no renuncia ni a l'autoreflexivitat ni a la representació de la realitat, però tampoc a la seva configuració mitjançant la ficció. La trama narrativa que s'inicia amb els primers anys de vida del protagonista s'orienta cap a la promesa de resolució dels seus conflictes i les inconsistències existencials. Tanmateix, el final esperat no es resol d'una manera concloent, sinó, al contrari, afirma la incomprensió, la solitud i la desestabilització emocional de Sherston. Aquest avortament d'un final concloent que semblen asegurar el gènere autobiogràfic i el Bildungsroman forma part d'una voluntat més àmplia de transgressió formal i temàtica. Sassoon basteix en l'autobiografia de Sherston una crítica mordaç contra els emblemes de l'autobiografia i la literatura victorianes per excel·lència: la construcció de la trama teleològica i el culte a l'heroi.
Ni les accions individuals i coratjoses de Sherston ni tampoc les al·lusions al paper de l'Església, dels alts comandaments de l'exèrcit, de la premsa conservadora o dels civils acomodats en la ignorància o el patriotisme dogmàtic, s'escapen a la crítica paròdica o sarcàstica. La descripció implacable de la guerra encarna el Leviatán que destruirà totes les certeses que van motivar l'allistament d'aquest representant de la classe terratinent eduardiana. No obstant això, es tracta d'una autobiografia que preserva el rigor factual de les dades biogràfiques de Sassoon per tal de no desacreditar la veritat de la seva experiència. El límit de la creació literària és sempre moral i es propasa sobretot com una reflexió constant sobre la complexitat de la memòria, la paradoxa ètica entre la fascinació, sovint inconscient, i el rebuig de la guerra, o la necessitat imperiosa de transcendir i comunicar l'horror viscut.
Entre els anys 1938 i 1945, Sassoon va escriure tres autobiografies més, tot i que aquesta vegada va mantenir la identitat nominal entre l'autor, el narrador i el protagonista amb el nom de Siegfried Sassoon. En aquest sentit, l'última trilogia complementa la de Sherston, amb la qual cosa es produeix un desplaçament il·lícit de l'autor en els límits de la ficció i la reali tat. Si bé Sassoon admet que Sherston és una versió simplificada del seu “jo exterior”, sovint evita detallar alguns esdeveniments perquè ja han estat prèviament narrats per Sherston (« His experiences were mine »).
Aquesta manipulació de la conven - ció autobiogràfica situa la seva obra com un dels exemples precursors de la hibridesa formal de la ficció contemporània que, en imitar l'autobiografia, incorpora modalitats d'escriptura que provenen del report periodístic, la crònica històrica, la confessió o el dietari personal.
Els relats de guerra i l'expansió de la literatura autobiogràfica
Aquesta fórmula d'estructurar la vivència individual de la guerra des de la perspectiva del narrador protagonista mitjançant els recursos ficcionals inaugura un període literari d'enorme efervescència autobiogràfica que comprèn el vintenni de 1920-1940. Henry Miller va escriure l'any 1938, en un assaig sobre Anaïs Nin a la revista The Criterion, que la literatura ja no podia expressar-se en les formes caduques i que havia esdevingut gairebé exclusivament biogràfica. L'obsessió per la investigació dels misteris de la personalitat havia abocat els artistes a la introspecció dels documents personals –notes, autobiografies o dietaris– en un afany per comprometre's amb la vida i evitar les connotacions pejoratives de la ficció com a invenció alienada de la realitat. Un any més tard, Virginia Woolf escrivia en el seu dietari una observació molt semblant davant la proliferació de cròniques personals i ho relacionava amb el fet que els escriptors no es podien concentrar en el seu art davant la imminència d'una nova conflagració mundial. L'alternativa per a l'expressió artística apuntava cap a un tipus d'escriptura que permetia l'exploració assagística del pensament, però també del comentari banal o de l'experiència quotidiana.
Certament, ambdues opinions evidencien no tan sols l'expansió de les formes autobiogràfiques, més flexibles i personals, sinó també els debats interns en relació amb els imperatius estètics i ètics de l'època. Si bé la novel·la moderna representada per Joyce o Woolf va suposar el punt àlgid de l'expressió de la consciència humana mitjançant la dispersió del punt de vista en un o més personatges, les memòries de guerra van establir el precedent d'una narració que se sustentava en l'exposició d'una sola veu i en el contracte de lectura implícit basat en les experiències reals. Sassoon, com altres escriptors, va protagonitzar l'eclosió d'aquestes formes autobiogràfiques híbrides. Un tipus de narració que vindica la seva veracitat històrica i se serveix de les tècniques de la prosa ficcional per transformar l'experiència marcada pel caos i l'anihilació en una obra literària perdurable i punyent. Relats que mostren que el comprimís ètic i la vocació literària poden contribuir a la construcció de la memòria.
Mireia Llorens i Ruiz és filòloga
BIBLIOGRAFIA
P. FUSSELL, The Great War and Modern Memory, Oxford: Oxford University Press, 1979.
Ph. LEJEUNE, El pacto autobiográfico y otros estudios , Madrid: Megazul-Endymion, 1994. Traducció: Ana Torrent.
S. HYNES, The Soldiers' Tale. Bearing Witness to Modern War , Londres: Pimlico, 1998.
J. ONIONS (ed.), English Fiction and Drama of the Great War, 1918-1939, Londres: The Macmillan Press Ltd, 1990.
P.J. QUINN i S. TROUT (ed), The Literature of the Great War Reconsidered Beyond Modern Memory, Nova York: Palgrave, 2001.
S. SASSOON, The Complete Memoirs of George Sherston, Londres: Faber & Faber, 1972, (or. 1937). Aquest llibre conté la trilogia de Sherston: Memoirs of a Fox-Hunting Man, Memoirs of an Infantry Officer i Sherston's Progress. Existeix una traducció espanyola del segon volum de les memòries : Memorias de un oficial de infantería, Madrid: Turner, 2002, traducció de Mirta Rosenberg.
J. WINTER, Sites of Memory, Sites of Mourning. The Great War in European Cultural History, Cambridge: Cambridge University Press, 2000.
