El dret internacional s'ha anat dotant d'instruments jurídics obligatoris que tracten d'assolir un difícil equilibri entre necessitats militars i consideracions humanitàries, i que protegeixen la població civil dels atacs. Els Estats Units, que formen part dels convenis de l'Haia i de Ginebra, vulneren en canvi el dret humanitari tant a l'Iraq com a l'Afganistan, en flagrant contradicció amb els valors democràtics que diuen defensar.
L a humanització de la guerra ha estat un dels grans reptes que ha assumit la societat internacional d'estats sobirans en el barrer segle i mig. Enfront de les doctrines del “tot val” i l' inter armas silent leges que defensaven teòrics com Clausewitz, el dret internacional s'ha anat dotant d'instruments jurídics obligatoris que tracten d'assolir un difícil equilibri entre necessitats militars i consideracions humanitàries.
Des de qualsevol òptica, mort i destrucció són inherents a la situació de conflicte armat. Però no tota mort, ni tota lesió, ni tota destrucció es justifiquen pel desig de derrotar l'enemic. El dret internacional humanitari, doncs, regula la conducció de les hostilitats, els medis i mitjans de combat i, sobretot, el tracte degut a aquelles persones que no participen en els combats: bé perquè, sent combatents, han estat ferides o s'han convertit en presoners de guerra, o bé perquè mai no han combatut, ja que són civils.
En nombrosos tractats i declaracions internacionals s'han formulat els principis de distinció entre objectius militars i no militars, i la prohibició d'atacar directament o de forma indiscriminada aquests darrers. Al nostre efecte, els instruments més significatius del dret humanitari són el IV Conveni de l'Haia de 1907, els quatre convenis de Ginebra de 1949 i els seus dos protocols addicionals de 1977. Val a dir que els Estats Units d'Amèrica són part, com la immensa majoria de països, del Conveni de l'Haia i dels quatre convenis de Ginebra. En canvi, no han ratificat els dos protocols addicionals, cosa que no impedeix afirmar que bona part de les seves disposicions els són exigibles com a dret internacional consuetudinari. I els flagrants incompliments que el govern nord-americà ha comès i està cometent en el decurs de les dues grans campanyes armades que ha iniciat en els darrers anys constitueixen un lògic motiu d'indignació i preocupació: indignació per uns fets execrables, i preocupació per la vulneració d'unes normes d'humanitat mínimes per part de la primera potència mundial, en la qual suposadament s'han d'emmirallar els països que aspiren a una democràcia i un estat de dret de major qualitat.
Guantánamo i els presoners de guerra d'Afganistan
El presoner de guerra no és per se un delinqüent, ni té cap responsabilitat pels fets comesos pel seu govern. En un conflicte armat internacional, el combatent que cau a les mans de l'enemic és retingut amb un propòsit principal: que no torni a combatre al costat del seu exèrcit. Addicionalment, i amb moltes limitacions, se'n pot obtenir informació i treball. Però no se'l castiga per haver combatut i, per això, les condicions de detenció han de ser dignes i, un cop acabat el conflicte, ha de ser alliberat i repatriat immediatament.
El govern dels Estats Units accepta aquests principis i n'exigeix el compliment quan els seus soldats són capturats per qualsevol adversari. Però en el cas de les persones detingudes en el marc del conflicte de l'Afganistan nega, d'entrada, la seva qualificació com a presoners de guerra. Segons l'administració Bush, les persones capturades durant les hostilitats de l'Afganistan són «combatents il·legals», un concepte inventat pels assessors jurídics de l'exèrcit nord-americà, que no apareix enlloc en tota la legislació internacional humanitària. Pel dret humanitari no hi ha tertium genus : o s'és combatent o civil. La detenció d'un combatent activa l'aplicació del III Conveni de Ginebra, mentre que en la d'un civil cal aplicar el IV Conveni.
El III Conveni de Ginebra defineix el presoner de guerra com tot combatent capturat per l'enemic. I són combatents no només tots els membres de les forces armades, sinó també els membres d'altres milícies organitzades que reuneixin quatre requisits: tenir un cap responsable; portar un distintiu fix i fàcil de reconèixer a distància; portar les armes francament; i conformar-se, en les seves operacions, a les lleis i els costums de la guerra. Els interns de Guantánamo són, en principi, antics membres de l'exèrcit talibà o bé membres de la xarxa al-Qaida, per no parlar dels nombrosos civils afganesos detinguts arbitràriament durant les hostilitats. En el cas dels talibans, el deure de considerar-los presoners de guerra sembla indubtable. Afganistan estava regit per aquest govern que, malgrat no estar reconegut per pràcticament cap país del món i haver comès gravíssims crims contra la humanitat, era qui exercia el control de fet del territori. Les seves forces armades eren, per molt que no assolissin en disciplina o uniformitat els estàndards occidentals, un exèrcit.
Pel que fa als combatents no afganesos, presumptament vinculats a al-Qaida, el seu estatut jurídic pot resultar més dubtós. No eren part de l'exèrcit afganès, però tot sembla indicar que lluitaven al seu costat, com a milícies organitzades. Les autoritats nordamericanes assenyalen, però, que com a estrangers no «pertanyen» a una part contendent (art. 4.2 del Conveni) i que, com a grup terrorista, no es conformaven en les seves operacions a les lleis i els costums de la guerra. Són arguments legítims, però insuficients, perquè enlloc no s'exigeix la nacionalitat de les milícies i perquè, per molt que al-Qaida sigui una xarxa terrorista, no s'ha provat que en la conducció de les hostilitats del conflicte afganès aquests combatents es comportessin sistemàticament de manera contrària a les normes humanitàries.
En qualsevol cas, la mateixa III Convenció estableix què cal fer en cas de dubte sobre la condició o no de preponer de guerra de les persones detingudes en un conflicte armat. Cal tractarles com a presoners de guerra mentre el seu estatut no hagi estat determinat per un tribunal competent (art. 5). Els Estats Units, en canvi, ni els tracten com a tals ni sotmeten els seus casos de forma individualitzada als tribunals de justícia. En una greu demostració de prepotència al·leguen no tenir cap «dubte» sobre la condició de «no combatent» d'aquestes persones, tot obviant que no són ells qui han de decidir quan hi ha un dubte d'aquesta naturalesa, sinó que n'hi ha prou que La soldat nord-americana England amb detinguts xiites a la presó d'Abu Ghraib, Iraq el presoner «reivindiqui l'estatut de presoner de guerra» o que «semblitenir-hi dret» (art. 45 del Protocol I).
Però és que fins i tot en el supòsit que no hi hagués dubtes, o que haches eventual tribunal acabés determinant que certs detinguts de Guantánamo no mereixen, efectivament, la consideració de presoner de guerra, continuaria vigent el seu dret a ser tractats amb humanitat i caldria respectar en les seves persones les obligacions mínimes establertes en l'article 75 del Protocol, que prohibeix, entre altres, l'homicidi, la tortura de qualsevol classe, tant física com mental, les penes corporals, les mutilacions i els tractes humiliants o degradants. Qualsevol persona, en temps de pau o de guerra, té dret a estar protegida contra atacs a la seva integritat i dignitat.
Si es tracta d'un criminal de guerra o d'un delinqüent comú, caldrà jutjarlo com a tal i, si cal, condemnar-lo i castigar-lo, però sempre d'acord amb els estàndards internacionals àmpliament reconeguts, i exigits pels Estats Units quan s'escau, que estableixen les condicions mínimes d'un judici just.
Les vulneracions del dret internacional comeses pels Estats Units són, doncs, flagrants. Centenars de persones, algunes de les quals segurament no ens desperten cap simpatia, però que com a éssers humans són mereixedores d'un tractament d'humanitat mínim, es troben confinades en una situació humanament i jurídicament deplorable. No se'ls reconeix l'estatut de presoner de guerra del qual moltes són objectivament titulars, ni el pret que un tribunal imparcial escolti les seves al·legacions.
Durant els darrers tres anys, els seus drets fonamentals han estat vulnerats cada dia: no tenen dret a accedir a assistència lletrada, ni se'ls reconeix el principi de presumpció d'innocència i les seves condicions de vida són infrahumanes. El fet que el camp de detenció es trobi fora de territori dels Estats Units és, des del punt de vista internacional, irrellevant. Les persones, siguin civils o presoners de guerra, es troben sota la responsabilitat de la potència que n'ostenta la jurisdicció, amb independència d'allà on es trobin. Els Estats Units són l'únic país amb control legal i efectiu sobre l'X-Camp de Guantánamo i són per tant plenament responsables de les condicions de detenció d'aquestes persones.
L'ocupació de territoris: Iraq
En dret internacional, l'ocupació militar és una situació de fet, independent de les circumstàncies de legalitat o no en què s'hagi produït. Comença quan una potència estrangera exerceix el control sobre el territori i la població d'un tercer estat, i acaba quan es perd aquest control per qualsevol motiu. Iraq ha estat, fins al 28 de juny de 2004, un país ocupat; i la resolució 1546 (2004), de 8 de juny, no cambia aquesta situació a partir d'aquesta data. Per molt que declari la fi de l'ocupació (preàmbul i paràgraf 2 del dispositiu), continua havent-hi una forta presència civil i militar estrangera, autoritzada pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides, a petició d'un govern «sobirà» (paràgraf 9), que ha estat prèviament designat pels mateixos a qui després es convida a continuar presents al país. Com a qüestió de fet, i mentre no hi hagi un govern iraquià realment lliure per decidir sobre el futur de les tropes estrangeres, continua l'ocupació.
L'ocupació genera drets i deures en la potència ocupant. Entre els deures, hi ha el de mantenir la seguretat i l'ordre públic, assegurar el benestar i la salut pública de la població sota el seu control i alliberar els presoners de guerra que no estiguin acusats de crims de guerra. Entre els drets, la possibilitat de modificar aquelles lleis locals que siguin incompatibles amb la situació d'ocupació i de constituir tribunals militars quan l'administració de justícia local no estigui en condicions d'exercir de manera imparcial les seves funcions. De manera prominent, també hi ha el dret a administrar els recursos naturals del territori.
Efectivament, tot i que la situació d'ocupació no pot suposar cap transferència sobre la sobirania del territori, l'article 55 del IV Conveni de l'Haia estableix que la potència ocupant serà considerada l'administradora i usufructuària dels béns públics de l'estat ocupat. Cal salvaguardar el capital d'aquestes propietats, però la potència ocupant les pot administrar «d'acord amb les regles de l'usdefruit» i això inclou el dret a gaudir de les rendes que es derivin d'aquests recursos. En aquest context, la resolució 1483 (2003) del Consell de Seguretat resulta, en termes generals, jurídicament correcta. Si bé el preàmbul reconeix el dret del poble iraquià a «controlar els seus recursos naturals», com ara ha reiterat la resolució 1546 (2004), en la part dispositiva es crea un Fons de Desenvolupament per l'Iraq, que constitueix la clau de volta de la gestió econòmica del país. Es tracta d'un Fons «a càrrec» del Banc Central iraquià i supervisat per una junta internacional, però que fins ara ha estat sota la gestió i el control de les potències ocupants. Aquest fons s'alimenta, sobretot, de la venda del petroli iraquià i el seu propòsit és satisfer les necessitats humanitàries de la població, dur a terme la reconstrucció del país, continuar el desarmament i fer front a les despeses de l'administració civil (però no militar) de l'Iraq.
En definitiva, la resolució donava el control pràcticament absolut de l'economia iraquiana a les potències ocupants, a canvi d'una certa supervisió internacional que en la pràctica ha estat molt superficial. No és una decisió contrària al dret internacional, però atès el caràcter no renovable dels recursos petroliers, sembla que haguera estat prudent establir mecanismes de supervisió eficaços, que garantissin que l'explotació d'aquests recursos es fes tot «defensant-ne el capital», tal com demana l'article 55 del Conveni de l'Haia, i també per assegurar que els recursos del país beneficiïn realment la seva població. La resolució 1546 (2004) manté l'existència autònoma del Fons, sota direcció del nou govern iraquià, i de la junta internacional, que ara té un membre addicional en representació del nou govern.
D'altra banda, la població civil d'un territori ocupat ha de poder continuar, en la mesura que sigui possible, la seva vida quotidiana. Per això, com hem assenyalat, la potència ocupant té el deure inexcusable de garantir l'ordre públic en tot el territori, cosa en la qual, com es desprèn de les notícies que diàriament ens arriben de l'Iraq, les potències ocupants han fracassat estrepitosament. La violencia que s'ha estès des de fa mesos per tot l'Iraq justifica que els ocupants prenguin mesures de seguretat i policia, sempre i quan es garanteixi el principi de responsabilitat penal individual i el dret a un judici just: els drets a la presumpció d'innocència, a un tribunal imparcial, a una defensa i a un eventual recurs efectiu estan recollits en el Protocol addicional I. A més, tota persona detinguda o internada per actes relacionats amb el conflicte armat ha de ser informada immediatament dels motius de la seva detenció. I, naturalment, tota persona detinguda, sigui un presumpte delinqüent, un terrorista, un agitador, un sabotejador o un antic soldat de l'exèrcit iraquià, està protegida contra tot atemptat contra la seva vida, salut, integritat física i mental i dignitat personal. Justament tot el contrari del que ha passat a les presons iraquianes des de l'inici de l'ocupació.
La responsabilitat internacional individual i de l'estat
Els crims de guerra comesos per soldats, oficials i dirigents nord-americans a Guantánamo i l'Iraq impliquen la responsabilitat individual dels seus autors i la de l'estat en nom del qual actuen. Les normes fonamentals de dret internacional humanitari tenen carácter absolut: no es basen en el principi de reciprocitat, ni queden matisades per la legalitat o il·legalitat del conflicte armat, ni hi poden renunciar els seus beneficiaris. I els fets de Guantánamo i d'Abu Ghraib, entre altres suposen l'incompliment del deure de respectar els convenis de Ginebra «en tota circumstància», que estableix l'article primer comú a tots ells. Els Estats Units, i a l'Iraq també el Regne Unit, en són responsables.
Però, a més, les infraccions greus dels convenis que hem descrit són imputables directament als individus que les han comès. No només als autors materials de les tortures i altres atemptats contra la dignitat personal, sinó també a tota la cadena de comandament. Aquesta responsabilitat individual cal exigir-la, en primer lloc, als tribunals ordinaris dels països de la seva nacionalitat, però si aquests tribunals no actuen, pot elevar-se al pla internacional. En el cas britànic la responsabilitat podria arribar al Tribunal Penal Internacional, mentre que en el cas nord-americà, que no n'ha reconegut la jurisdicció, podria invocar-se davant dels tribunals de qualsevol estat que vulgui aplicar el principi de jurisdicció universal. Una possibilitat francament remota atesos els inmensos costos polítics que hauria d'assumir el país on s'incoessin aquests procediments.
Jaume Saura Estapà és professor de Dret Internacional Públic i sotsdirector del Centre d'Estudis Internacionals (Universitat de Barcelona). President de l'Institut de Drets Humans de Catalunya
