En parlar de Pierre Vilar i de la història de Catalunya no és pas de la seva contribució a la historiografia catalana o dels coneixements concrets que ens va aportar del que vull parlar, sinó d'un altre nivell, d'una altra dimensió del que volem significar quan parlem d'història, que és molt més important: del que significa com a senyal d'identitat d'una col·lectivitat humana, que serveix per definir-la en el present i per orientar-la cap al futur. Avui voldria remarcar la manera en què el treball de recerca i d'interpretació de Vilar ens ha ajudat a repensar globalment la imatge del nostre passat, que és tant com dir a repensar-nos globalment com a poble.
En l'època en què jo començava a estudiar història de Catalunya, i ho vaig fer amb mestres tan competents com Ferran Soldevila i Jaume Vicens, la història de Catalunya era encara, essencialment, la dels gloriosos temps medievals, completada per alguns rars moments de suposada represa –la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió– enmig d'una llarga decadencia que no s'acabava fins a la Renaixença del segle XIX. Era una visió que partia del convenciment que la derrota del 1714 havia significat la mort de Catalunya –el «fin de la nación catalana», com havia dit Sanpere i Miquel– i que al segle XIX, amb la Renaixença, s'havia produït com una mena de resurrecció: com deien els versos de Ventura Gassol: «era una pàtria, va morir tan bella, que mai ningú no la gosà enterrar».
Eren els anys, però, en què Vicens començava a prendre consciència de la necessitat d'estudiar els temps contemporanis, fins aleshores força negligits, i dedicava els seus primers esforços al segle XIX i a la industrialització, enmig de la malfiança d'alguns que pensaven que era millor continuar parlant només del comte Guifré i del rei en Jaume i deixar de banda una èpocamés propera, on caldria fer esment de les lluites socials: aquell segle XIX ple de revoltes d'obrers era un tros del passat que la nostra burgesia no tenia gaires ganes de recuperar. En la visió tradicional de la nostra història només hi havia lloc per un passat gloriós i, després, per una llarga i estèril decadència. És clar que alguns s'adonaven que la represa industrialitzadora del segle XIX tenia els seus fonaments en moments anteriors, potser en el XVIII. Però què sabíem d'aquest segle XVIII? Ben poca cosa. Massa poc per contestar la mena de preguntes que ens formulàvem al final dels anys cinquanta.
Sabíem, però, que hi havia un historiador francès que, des de feia molts anys, estava fent un gran estudi sobre el segle XVIII català. Això potser podia donar-nos esperances per al futur, però com que la fi de la seva tasca investigadora no semblava que fos imminent –les circumstàncies la van fer durar dècades–, la conseqüència real era que més aviat tendia a inhibir els que haurien volgut posar-se a estudiar la mateixa època. Durant tot un seguit d'anys ningú no s'atrevia a treballar en temes del segle XVIII català per por d'estar repetint una feina que Vilar ja hagués fet.
Unes circumstàncies històriques
Qui era Pierre Vilar i com havia arribat a interessar-se per la nostra història? Descendent d'una família de petits viticultors, i fill de mestres («fill de mestre i de mestra, nebot de mestra», com dirà ell mateix), va fer els estudis secundaris a Montpellier i ingressà a l'École Normale Supérieure de París, un centre educatiu universitari de prestigi, destinat a la formació del professorat d'ensenyament secundari, on va estudiar de 1924 al 1929 i on tingué per companys d'estudi, entre altres, Jean Paul Sartre, Paul Nizan o Raymond Aron. El 1925 trià l'especialitat de geografia i el 1927 va fer el seu primer viatge a Barcelona, seguint la incitació de Max Sorre perquè estudiés la indústria catalana –el fenomen d'un desenvolupament que s'havia produït en una terra sense condicions naturals per a la indústria–, en un treball que va donar lloc a la seva tesi de «maîtrisse», La vie industrielle dans la région de Barcelone , publicada l'any 1929. És en aquest viatge quan entra en contacte amb una sèrie de personalitats del món intel·lectual català com Pau Vila, que el porta a veure l'entorn rural, Gonçal de Reparaz o Pere Bosch iGimpera. Va preparar aleshores la seva agregació i el 1930 el va contractar l'École des Hautes Études Hispaniques, que tenia la seu a Madrid, a la Casa de Velázquez. Va ser justament allà on va conèixer Gabriela Berrogain, arxivera i historiadora, que es convertiria més tard en la seva esposa. Se li va encomanar que residís a Barcelona, on va arribar a temps per veure la proclamació de la República, l'abril del 1931, i on va tornar a trobar Gabriela, que havia estat enviada a treballar a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, i es va unir definitivament a ella al final del 1932. Fins aleshores, continuava treballant des de la perspectiva de la geografia, cada vegada més interessat, però, per la història, fins que l'inici de la Guerra Civil, que va trobar el matrimoni Vilar de vacances a França, el va allunyar de Catalunya per primera vegada.
El 1939 va ser mobilitzat i l'any següent, amb la derrota de França, va iniciar un període de captivitat en camps alemanys reservats a oficials: «després de deu mesos de campanya d'Alsàcia a la bossa de Sedan –ens diu– la història m'imposà, del juny del 1940 al maig del 1945 –en una vida pròxima, en molts aspectes, a les regles benedictines–, una activitat intellectual dirigida cap a problemes generals més que no pas cap als meus estudis particulars». [ 1 ] Va ser en aquests anys de captivitat que va madurar la seva petita Histoire d'Espagne , publicada el 1947, la qual esdevindria, malgrat la persecució de la censura, un llibre àmpliament llegit a l'Espanya franquista, on havia de fer la funció de contrapunt crític a una historiografia imperial de guix i de cartró.
Vilar va tornar al seu lloc de treball a l'Institut Francès de Barcelona el 1946, en uns moments en què el descobriment de nova documentació als arxius barcelonins donava un abast més ample a les seves recerques sobre el segle XVIII català, però es va trobar, el gener del 1948, que el govern francès el privava de la càtedra i, amb això, restava sense el visat que li permetia residir a Barcelona. Nou mesos d'un treball febril de microfilmació i l'ajut de la seva esposa li van permetre de prosseguir el nou pla de treball que s'havia traçat. De retorn a França, va ser nomenat director d'estudis a l'École Pratique des Hautes Études a partir del 1951, mentre continuava elaborant la recerca que havia de culminar en la seva tesi doctoral d'estat.
De fet, hauran estat aquestes circumstàncies «històriques» les que expliquen l'evolució del seu treball: «sense la Guerra Civil espanyola –ha escrit en la introducció a Catalunya dins l'Espanya moderna – aquesta obra hauria estat probablement una tesi clàssica de “geografia regional”. Sense la guerra mundial i els quatre anys de captivitat, hauria estat centrada sobre un estudi d'història econòmica conjuntural. Sense les mesures que, el 1948, em feren tornar d'Espanya [...] l'obra [...] hauria estat construïda menys sistemàticament en funció del problema històric de la “nació”, del problema econòmic del “creixement” i de “l'arrencada”». [ 2 ]
El 1962, finalment, es va publicar Catalunya dins l'Espanya moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals , els objectius de la qual definia ell mateix amb aquestes paraules: «una reflexió metodològica sobre [...] les relacions entre el fet “estat” i el fet “nació”; una presentació global del “fet català”, en les seves originalitats geogràfiques i en les seves vicissituds històriques, i, finalment, un estudi detallat, de primera mà, sobre les condicions d'una arrencada econòmica i d'una transformació social».
Que el llibre hagi restat mal comprès a França potser sigui a causa del fet que es va avançar en el seu moment a plantejar un problema, el del fet nacional, que en aquells moments no interessava gaire. Ell mateix dirà el 1982: «El fet que aquest aspecte de les coses –la problemàtica del “fet nacional” – hagi passat en silenci durant la lectura de la meva tesi [...] sempre m'ha semblat significatiu: es volia aleshores una problemàtica històrica global, poc “nacional”, lligada als ritmes del món. Això estava bé. Però no és pas menys important, des de diversos punts de vista, valorar els efectes de les diferències de ritme , dels desenvolupaments desiguals sobre les estructures internes dels estats, com sobre els seus conflictes exteriors». Voldria que observéssiu que la forma en què Vilar es planteja la qüestió nacional té poc a veure amb la literatura sociologitzant dels Gellner, Hroch i companyia. Aquesta preocupació per treballar en una visió més complexa del problema la va mantenir fins molt més tard, treballant als seus cursos de París la temàtica «estats, nacions, classes socials».
Però no és solament la qualitat de l'erudició ni l'originalitat dels plantejaments el que explica que la seva obra ens resultés tan propera. Vilar es va apropar a Catalunya pel doble camí de la investigació històrica i del coneixement personal. Es va identificar amb la sort d'aquest poble i això li va permetre d'entendre'ns fins al punt de ser capaç d'ensenyar-nos a nosaltres mateixos a entendre'ns millor. A través de la seva experiència viscuda, Vilar havia arribat a estimar aquesta terra i la seva gent. Va compartir la nostra sort en els temps canviants, sovint difícils, que ens va tocar de viure. Va conèixer, primer, la Catalunya plena de projectes i d'esperances d'abans de la Guerra Civil: va viure en aquesta plaça de Sant Jaume l'emoció del 14 d'abril del 1931, que conservava, ens ha dit, com un dels seus «grans records». En aquell mateix dia, i en aquesta mateixa plaça, el meu pare estava vivint amb un entusiasme semblant aquells fets que jo tinc en la memòria per l'herència dels seus records. Vilar va tornar a viure, més endavant, en la Catalunya de la derrota dels anys del franquisme, que també era, però, la de l'esforç de represa que ha acabat culminant en la recuperació d'avui. En aquesta etapa de la desfeta va resultar un ajut molt important per a tots nosaltres. Ho va ser amb els seus llibres, amb els seus escrits, amb les seves estades a Barcelona, però també amb el seu acolliment,+ i això ho sabem prou els moles que vam passar per casa seva en aquells anys difícils en què París ens era, a la vegada, un refugi i una finestra oberta a una vida més lliure, i que hi vam ser rebuts sempre amb afecte.
Fruit d'una conjunció de recerca i de coneixement, Catalunya en l'Espanya moderna va venir a canviar la nostra manera d'entendre, no solament el segle XVIII, sinó els fonaments mateixos de la Catalunya contemporània, els orígens de la qual vam aprendre d'anar a cercar, més enllà de la fàbrica
Bonaplata i de l'oda La pàtria , a temps anteriors i a escenaris aparentment més modestos: als camps on al segle XVIII es plantaven vinyes noves, als telers vilatans, als traginers que duien Península endins els teixits i als vaixells que portaven els aiguardents per totes les rutes de la Mediterrània i de l'Atlàntic. Allí es trobaven els inicis –microscòpics individualment, però de poderosos efectes transformadors en la seva suma– d'una activitat que mobilitzaria les forces del país per a la gran aventura de la industrialització i, alhora, per a la plena recuperació de la seva consciència col·lectiva, que mai no s'havia perdut del tot.
El més important, però, no era el que ens ensenyava de nou sobre el segle XVIII, ni tan sols la manera en què ens feia entendre el creixement del XIX, sinó el fet que la seva visió ens ajudava a enllaçar aquests segles de represa amb els temps anteriors, des de la crisi medieval, i amb això ens proporcionava una eina essencial per reconstruir una nova història de Catalunya coherent i completa, que treia a la llum els moviments de conjunt de la societat i donava un nou sentit als segles aparentment buits que estàvem acostumats a considerar de decadència.
Ell mateix ens explica que, en no acontentar-se amb examinar «les conseqüències d'aquest floriment català per a la història del segle XIX», es va endinsar en una exploració retrospectiva que el duria a preguntar-se les raons d'una decadencia anterior que, d'una manera semblant com passava per tot Espanya, mostrava el segle XVIII com un temps de renovació. Però, per què aquesta trajectòria, aparentment paral·lela, havia dut a les grans diferències, al «contrast violent» entre la Catalunya del segle XX i «l'Espanya interior», que ell mateix havia pogut presenciar? És aquest projecte el que el va portar a aquesta part esencial de l'obra, que és el dens estudi del «medi històric», una història comparada de Catalunya en relació amb la corona de Castella que el duia a contrastar l'enfonsament castellà de la segona meitat del segle XVII amb el que ell anomenava el «segon redreçament català de 1660 a 1705», animat per una «renovació de l'esperit d'iniciativa» i a preguntar-se per la relació que podia existir entre aquest redreçament i aquestes iniciatives i l'actitud presa pels catalans en el conflicte de la Guerra de Successió. [ 3 ]
Aquesta incitació a repensar les coses ha estat en l'origen de les revisions i les recerques que ens han dut a una nova forma d'entendre el nostre passat. Avui estem construint una nova visió que defuig la idea de dues històries de Catalunya separades pel tall de 1714, per proposar una interpretació que sosté que entre la Catalunya d'abans i la de després de 1714 no hi ha un tall, sinó una evolució natural. Que els inicis del redreçament de Catalunya són de finals del segle XVI i es potencien molt especialment en la segona me itat del XVII.
Albert Garcia Espuche ens ha mostrat com es va formar a Catalunya, entre 1550 i 1640, una zarza articulada de ciutats i «una economia territorial que funcionava amb menys autarquia de les parts, amb més relacions entre les ciutats, amb una forma d'organitzar les decisions i les activitats que conformava un sistema cada vegada més complex de relacions». [ 4 ] És aquesta xarxa de relacions la que pot haver estimulat aquesta «prosperitat agrícola» catalana de la primera meitat del segle XVII, que Vilar contrastava amb la decadència del comerç exterior i de la indústria d'aquests mateixos anys. [ 5 ] Però el més important és que segurament ha estat aquesta integració dels intercanvis interiors la que ha facilitat que l'auge de les exportacions d'aiguardents de la segona meitat del segle XVII, que podia haver estat un fenomen transitori i d'escassa transcendència, hagi acabat esdevenint una empenta decisiva per al creixement econòmic català.
Ha estat efectivament en les dècades finals del segle XVII quan el comerç exterior de Catalunya s'ha revifat, com a conseqüència del fet que les mesures de Colbert i la guerra comercial entre Holanda i França van desviar anglesos i holandesos dels ports francesos de l'Atlàntic i van fer que vinguessin a cercar aiguardents a la Mediterrània, cosa que va produir una desposta immediata a Catalunya, on pocs anys més tard hi havia ja la major concentració d'alambins de producció d'aiguardent de la Península, en especial al Penedès i a les comarques tarragonines . [ 6 ]
La destil·lació de l'aiguardent, que fins aleshores s'havia practicat com una activitat menor i limitada a l'aprofitament de vins de baixa qualitat, va tenir una gran expansió durant la segona meitat del segle XVII. Uns comerciants reusencs deien, el 1689, que «en dicho Campo de Tarragona la cosecha de vino es muy habundante, no sólo para el sustento de sus moradores, antes bien de lo que sobra se saca en muy grande cantidad assí vino como aguardiente para las Indias y otros reynos y provincias, como se experimenta en las continuas embarcaciones que están cargando en puertos de dicho Principado, y es en tanto verdad lo referido que el cónsul de Inglaterra a fabricado una offecina en esta villa para destilar la aguardiente que es de mucha consideración, donde se consume una grande partida cada anyo de vino. Y assí mesmo, a un lugar llamado Villaseca, que es una legua distante desta villa de Reus, tiene otra offecina el cónsul de Olanda, en donde se distribuien también otras partidas considerables de vino, sin las otras muchas que otros particulares tienen, y todo por la conbenienzia que en esto tienen de su embarcación, por estar serca del mar, como también por ser la cosecha de vino en estos parajes muy abundante». [ 7 ]
El que resulta més interessant, en relació a l'existència de llaços interns de mercat, és veure que un grup de comerciants barcelonins, majoritàriament botiguers de roba que venien les seves mercaderies en aquests pobles i que tenien, en conseqüència, tot un seguit de crèdits al seu favor per les vendes que hi feien, participaven també, i de manera molt destacada, en les exportacions d'aiguardent, de manera que aquest fenomen pren, així, una dimensió més general, que acabarà afectant el conjunt de l'economia catalana.
Política i comerç
D'altra banda, potser val la pena fer notar que el cònsol anglès a qui es referien els comerciants de Reus, Joseph Shallet, tenia una companyia –«una de les més importants societats barcelonines del període» [ 8 ] – en associació amb un altre comerciant anglès, Mitford Crowe, que serà una personalitat essencial en les negociacions per l'aliança del bàndol austriacista amb Anglaterra durant la Guerra de Successió. Francesc Valls ha especulat sobre el paper que podia tenir l'interès dels comerciants catalans de mantenir les seves exportacions a Holanda i Anglaterra per decantar-los a una actitud antifrancesa en la Guerra de Successió, senyalant la probabilitat que alguns dels més significatius membres de la burgesia mercantil de Barcelona comencessin a adonar-se aleshores que una vinculació política i diplomàtica d'Espanya amb França podia comportar molts problemes, si no conduir directament a la ruïna el model de comerç exterior que s'havia bastit.
La importància política que havien pres els interessos dels grans comerciants la podem veure a les corts de Barcelona del 1701-1702, on, amb un Felip V tot just pujat al tron, s'hi van presentar tot un seguit de peticions de caràcter econòmic que anaven en el sentit dels grans projectes d'expansió dels estaments mercantils: un port franc, la concessió de dos navilis anuals a Amèrica, la formació d'una junta encarregada de redactar un projecte de «Companyia nàutica mercantil i universal»... A les corts de 1705, d'altra banda, un memorial anònim feia explícit un programa per frenar el comerç amb França i afavorir-lo amb els «aliats», Holanda i Anglaterra, no solament per motius polítics, sinó també perquè «estos truecan sus géneros o mercadurías con vino, aguardiente y otros géneros del pahís». [ 9 ]
L'anàlisi de les connexions entre negoci i política de les grans famílies burgeses catalanes, de l'anomenat «partit dels mercaders», que serà un dels suports essencials de l'austriacisme, mostra que és versemblant suposar que aquestes consideracions van tenir un paper essencial en l'opció que es va prendre a la guerra, encara que no calgui atribuir-los completament el decantament de les posicion polítiques dels cercles dirigents catalans, que té motivacionsmolt més complexes.
El que hem après estudiant la segona meitat del segle XVII pels camins que va obrir-nos Vilar és que va ser aleshores quan va néixer el que serà el model del comerç exterior català fins a mitjan segle XIX: un intercanvi de productes agraris de l'interior, que surten sobretot pels ports de la costa de Ponent, contra importacions industrials, en especial tèxtils –més endavant, al segle XIX, cotó en floca–, que entren essencialment pel port de Barcelona. [ 10 ]
Darrere d'aquests intercanvis exteriors, d'aquesta façana marítima, podem començar a veure una economia integrada, amb un mercat desenvolupat on, probablement, els comerciants de Barcelona tenen un paper fonamental. La conseqüència d'aquest aprofundiment del mercat sobre l'activitat industrial ens l'ha explicada Jaume Torras, en mostrar-nos el procés d'especialització que fa que la producció tèxtil es concentri en aquells llocs en què la disponibilitat de treball rural estacional és més abundant i s'orienti cap aquell tipus de teixits en què pot competir millor. Així, s'ha anat dibuixant una mena de divisió entre un nord on hi havia abundància de mà d'obra per al filat i per al teixit de llana i seda, en una activitat progressivament controlada pel paraires, i un sud dedicat al vi i a l'aiguardent.
Els grans protagonistes d'aquesta primera fase semblen haver estat sobretot els botiguers i els comerciants a l'engròs, que predominen en les companyies que es constitueixen ara i que tenen un paper fonamental en el govern polític de la ciutat de Barcelona i, per consegüent, en la formulació de la política catalana. [ 11 ]
Aquest progrés de base mercantil ha estat el que ha generat un impuls que pot explicar, a la vegada, l'empenta econòmica que es perllongarà al segle XVIII i que durà a la conseqüència lògica que és la fase industrialitzadora del set-cents, i la nova força que prenen les reivindicacions polítiques, que acabaran duent a la guerra anomenada –mal anomenada– de Successió, que és, en realitat, una guerra pel model d'estat. Parlo de model d'estat perquè és clar que la mena de programa de creixement econòmic en què aquests homes estaven embarcats exigia, com a condició necessària, l'existència d'un tipus de govern representatiu com el que podia bastir-se sobre la base de les «constitucions» catalanes votades en una mena de corts on els interesaos dominants de la societat tenien veu i capacitat de negociar. I era, en canvi, totalment incompatible amb un règim de monarquia absoluta, on la voluntat del rei pot modificar arbitràriament els termes i les regles del joc econòmic, la qual cosa desanima les inversions a llarg termini, que no tenen cap garantia política d'estabilitat. [ 12 ]
En comparació amb els vencedors de la guerra, partidaris de l'absolutisme, els derrotats tenien una visió més «moderna» de les coses. Els catalans que exigien a les corts del 1701-1702 la llibertat de comerciar per tots els regnes de la monarquia, esgrimien per fer-ho la seva condició d'«espanyols», de membres d'una «nació espanyola» encara no nascuda, que ells eren els primers a proposar, perquè eren ben conscients que el que volien era construir una nació, en el sentit modern de la paraula, com dirà Villarroel quan en els moments finals i desesperats de la lluita, quan no importava ja convèncer ningú, afirmés: «Per nosaltres i per tota la nació espanyola combatem». Era aquest un projecte d'Espanya que s'avançava en més d'un segle al que proposarien els liberals del segle XIX.
El que les forces dominants a la societat catalana propugnaven era el desenvolupament d'una mena de sistema representatiu com el que s'estava consolidant en països com Inglaterra i Holanda. I avui sabem prou que aquest camí dels governs representatius era el camí de la modernitat i no el de l'absolutisme, que duria França a la crisi del 1789 i la monarquia espanyola a l'enfonsament del 1808 i a la pèrdua del seu imperi.
N'era conscient Antoni de Capmany, aquest home de qui Vilar ha escrit: «Fa quaranta-cinc anys que visc amb Capmany» i que valora com una de les grans figures europees del segle XVIII, per la seva obra d'historiador de l'economia, d'una banda, però també com autor d'un «text fonamental de la història del parlamentarisme». Capmany, que era d'una família austriacista que va haver d'emigrar al final de la guerra, va rebre amb entusiasme el renaixement del govern representatiu que semblaven prometre les Corts de Cadis, un segle més tard de la seva fi a Barcelona a mans de l'absolutisme, l'identificava explícitament amb la vella causa que els seus havien defensat a la Guerra de Successió i lloava el vell sistema de les corts catalanes en què «había estamentos y todos tenían su parte en el gobierno público, de cuyo concierto resultaba la unidad». Un sistema que va durar, ens diu, fins que el 1714 «las armas de Felipe V, más poderosas que las leyes, hicieron callar todas las instituciones libres en Cataluña». [ 13 ] I ho entenia també, a la seva manera, el mateix Felip V quan no allegava raons personals o dinàstiques per la seva oposició a mantenir les lleis dels catalans, sinó que sostenia que «las dos últimas cortes que han concluído los deja más repúblicos que el parlamento alusivo a ingleses». [ 14 ]
La derrota política de 1714 va impedir que triomfés la mena de política que podia haver afavorit aquest projecte de desenvolupament nacional a l'anglesa, però no n'hi va haver proa per frenar l'empenta de la part estrictament econòmica d'aquest programa, que va generar un creixement que la monarquia absoluta no va interferir, perquè ni tan sols no l'entenia, entestada a pensar que el desenvolupament econòmic s'aconseguia amb costosos i estèrils muntatges com els de les manufactures reials.
El progrés econòmic del segle XVIII, que va convertir Catalunya en «la fàbrica d'Espanya», no va tenir el seu origen en el canvi dinàstic, que el va perjudicar, sinó en l'esforç de la societat civil catalana que, derrotada en la guerra, va prosseguir en temps de pau aquesta part del gran projecte col·lectiu iniciat a mitjan segle XVII. Els seus orígens no s'han d'anar a cercar en les mesures d'uns polítics suposadament «il·lustrats» que no entenien el que estava passant en el món del seu temps i que abominaven de les fàbriques ingleses –i miraven amb una gran malfiança les que s'estaven establint a Catalunya– perquè els semblava que eren incompatibles amb l'immobilisme social que volien mantenir. Els orígens reals del nostre creixement es troben en la integració dels diversos treballs dels homes i les dones en un mercat cada vegada més articulat, i tenen uns protagonistas tipus dels que poques vegades apareixen a les pàgines dels llibres d'història: negociants, paraires, més endavant fabricants, però també mariners, teixidors, pagesos o traginers. Ells, i no pas els monarques i els ministres, han estat els que han creat la Catalunya contemporània.
La paradoxa és que la derrota política dels catalans, que no en va impedir el creixement econòmic, va malbaratar, en contrapartida, la possibilitat de construcció d'una Espanya més equilibrada i solidària. Per dir-ho amb els paraules de Vilar, va comportar «el fracàs d'una “arrencada” global, l'única que hauria pogut consolidar definitivament la realitat nacional espanyola del segle XIX». [ 15 ] Les diferències d'evolució econòmica dels diversos components, a les quals correspondrien d'altres de caràcter social i cultural, durien al fet que la construcció de l'estat unitari espanyol als segles XIX i XX reflectís tots els problemas d'un agregat que es movia en diferents velocitats.
La reivindicació dels vençuts
Em cal, però, afegir ara una altra aportació fonamental a aquesta revisió de la història de Catalunya, obra d'algú que, no em cansaré d'insistir-hi, no ha rebut entre nosaltres el reconeixement als seus mèrits intel·lectuals i humans: Jordi Rubió. Va ésser ell qui va obrir el camí d'una nova visió de la Renaixença que, combatent la idea que hagués aparegut poc menys que miraculosament, de l'estímul de les «trobes» d'Aribau, remarcava la importancia dels antecedents del segle XVIII, de la continuïtat d'una línia d'evolució que, des de Capmany i Caresmar, passaria per Fèlix Torres Amat i Pròsper de Bofarull.
Parent de Rubió i deixeble de Vilar, Ernest Lluch recolliria aquestes dues línies per sostenir la continuïtat entre els austriacistes vençuts i la Renaixença, a través dels homes del renaixement cultural i polític de la segona meitat del segle XVIII. Voldria afegir, a més, que darrera d'aquesta proposta i havia molt més que una preocupació erudita. Per a Ernest, aquesta reivindicació del projecte polític dels vençuts de la Guerra de Successió tenia un sentit actual, perquè lligava amb la seva visió d'una Espanya possible que podia realitzar avui aquell ideal de convivència que va ésser derrotat per l'absolutisme el 1714 i pel feixisme el 1939.
Aquesta necessitat d'associar la revisió del passat a les propostes de futur és una lliçó fonamental que he rebut dels meus mestres. Del Soldevila que entenia la seva tasca d'historiador com un servei a Catalunya, del Vicens que em deia en una carta que el país era més important que la ciencia històrica, però que es pot servir el país a través de la ciència històrica. També d'un Vilar per al qual els mètodes de recerca es defineixen sobretot per la seva capacitat d'explicar els problemes reals dels homes, d'ahir i d'avui, i d'ajudar amb això a resoldre'ls. No els fa vàlids la sola coloració política, ni l'adscripció a una escola, sinó l'eficàcia pràctica. En una carta escrita el febrer del 1957 em deia: «Si jo no cregués la ciència històrica capaç d'explicació i d'evocació davant de la dissort humana i de la grandesa humana (tenint, com a perspectiva, la gran esperança d'alleujar l'una i d'ajudar l'altra), no passaria pas la meva vida en mig de xifres i patracols. Ara bé, si anàvem a la recerca de l'homeamb vagues sentiments de bondat i una intenció de literatura, això afegiria a la inutilitat unes pretensions ben antipàtiques.
No és pas una ciència freda el que volem, però és una ciència». El treball de l'historiador ha de basarse en l'erudició, però no acaba ací. Cal que, després d'haver reunit el seu material amb tot el rigor que s'ha d'exigir a qui es dedica a la recerca en un terreny de tanta responsabilitat com aquest, pensi el seu material històricament, la qual cosa vol dir pensar-lo dins de la història en què ell mateix es troba situat per tal d'ajudar a fer una mica més intel·ligible aquest present confús que ens ha tocat de viure.
D'aquests mestres he après aquestes coses fonamentals, que són les que donen sentit al nostre ofici i en fan no solament un treball, sinó una dedicació que ens omple la vida, perquè és, a més de la nostra feina, la nostra forma d'estar en el món lluitant pel que creiem que és just i contra tot allò que cal denunciar i combatre.
En aquests temps en què no solament s'ha pretès que l'estudi del pasta deixés d'ocupar-se dels problemas reals dels homes i les dones, sinó que ha arribat a sostenir-se que aquests problemes no eren altra cosa que construccions culturals, l'historiador sap que s'ha d'esforçar a recuperar per a ell i per als altres el sentit profund de les lluites col·lectives, que són, en última instància, el motor més important de la transformació de la societat: el motor que explica la marxa de la història.
D'una història, la nostra, que Vilar ens va ensenyar a entendre millor, per tal que fóssim capaços de construirnos un futur més lliure.
Josep Fontana és historiador
