Les conseqüències de la guerra civil espanyola del 1936-1939 han perdurat
llargament en el temps. En primer lloc, perquè, en acabar la contesa, el
règim franquista no va buscar la reconciliació, sinó, tot
al contrari, va maldar per esborrar l’altre bàndol, el dels derrotats.
La política de memòria del règim va ser clarament i deliberadament
discriminatòria: n’hi havia uns, els caiguts “por Dios y por
la patria” que mereixien ser recordats públicament. A molts dels
altres, als morts republicansque jeien en fosses comunes, se’ls va negar
fins i tot la possibilitat de ser enterrats dignament.
La Transició va produir l’anhelada reconciliació, però
va deixar també els seus derrotats: o, si es vol, els seus oblidats. Aleshores
es va confiar que el pas del temps esborraria les ferides i els records de la
guerra del 1936, que per a les noves generacions arribaria a ser tan llunyana
com la guerra del Francès. Aquesta actitud, que ha estat titllada amb tota
precisió d’injusta i d’irresponsable, ha estat majoritàriament
assumida fins ara. De fet, no ha estat fins als darrers mesos que s’ha començat
a obrir la possibilitat de reparar l’oblit.
Les iniciatives de la societat civil, com les que ha emprès des de l’any
2000 l’Associació per a la Recuperació de la Memòria
Històrica, juntament amb les de caire polític i institucional, com
la constitució l’octubre passat d’una comissió governamental
ad hoc, estan permetent, en efecte, l’inici seriós d’una política
de recuperació de la memòria històrica i de reparació
de l’honor i la dignitat de les víctimes del franquisme.
En aquest context, la qüestió de les fosses comunes ha passat a un
primer pla. Arreu d’Espanya, i particularment a llocs on la repressió
franquista fou brutal, com a la comarca del Bierzo (Lleó), però
també a tot Castella i a d’altres zones, s’han emprès
campanyes d’obertura de les fosses. Amb la consciència que si no
es fa ara, ja serà tard: les generacions que van viure la guerra es van
extingint, per raons d’edat, i amb elles el seu testimoni imprescindible.
Per això en aquest dossier hem dedicat una atenció especial a l’excavació
duta a terme l’estiu passat a Villamayor de los Montes (Burgos), en la qual
va prendre part Francesc Torres, que té al darrere una trajectòria
artística llarga i coherent, on la reivindicació de la memòria
històrica de la guerra civil ocupa un paper central. Les seves fotografies,
que il•lustren tot el dossier, permeten una confrontació, distanciada
i respectuosa, amb la realitat esgarrifosa de la mort.
Francisco Etxeberria i Ángel Fuentes, que van estar al capdavant d’aquesta
exhumació burgalesa, on van aparèixer quaranta-set cossos, ens aporten
el seu testimoni professional –des del camp forense i arqueològic,
respectivament– i al mateix temps absolutament compromès amb la recuperació
de la memòria històrica de les víctimes.
L’extensió d’aquesta voluntat de recuperació ha fet
que alguns governs autònoms, com els d’Andalusia i el País
Basc, hagin elaborat una normativa pròpia per a l’obertura de fosses.
A Catalunya s’està a punt d’aprovar una normativa semblant,
que ha elaborat una Comissió Interdepartamental específica, constituïda
a principis de l’any 2003 i que va rebre poc després el mandat parlamentari,
a instàncies d’ERC, d’establir un cens de les persones desaparegudes
i d’elaborar un mapa de les fosses comunes a Catalunya. El procés
d’elaboració d’aquesta normativa ha paralitzat mentrestant
les iniciatives d’obertura de fosses que han anat sorgint a Catalunya, i
han creat una polèmica que hem mirat també de reflectir en el nostre
dossier.
En síntesi, la polèmica se centra en la qüestió de qui
té dret a obrir una fossa. Per a la Comissió Interdepartamental
de la Generalitat que ha elaborat el protocol que és actualment en tràmit
d’aprovació, es tracta sempre d’una exhumació forense,
que únicament pot ser promoguda pels familiars de les víctimes que
hagin pogut justificar documentalment que el seu parent és enterrat en
una fossa determinada i que en volen recuperar el cos. A més, i en base
als estudis històrics que ha dut a terme la Comissió, s’argüeix
que la gran majoria de les fosses comunes avui existents a Catalunya –de
les quals n’hi ha unes 150 localitzades– contenen els cossos de soldats
dels dos exèrcits enfrontats.
La llarga estabilització del front de guerra en una línia marcada
pels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre i, posteriorment, la retirada de l’exèrcit
republicà cap a la frontera francesa explicarien la tipologia fonamentalment
distinta de les fosses comunes a Catalunya, on, a diferència de Castella
o Andalusia, hi hauria només algunes poques fosses –com les de la
comarca del Pallars– que allotgen afusellats per la repressió franquista.
Això fa, com ha explicat a L’AVENÇ el secretari de la Comissió,
Apel•les Carod-Rovira, que les previsions del govern de la Generalitat siguin
que a Catalunya a penes una desena de fosses comunes compleixen els requisits
que en permetran la seva obertura. La resta, pel seu caràcter massiu i
per la presència de soldats que és impossible d’identificar,
no seran exhumades. En aquest sentit, la prova pilot duta a terme l’estiu
passat per l’esmentada Comissió en una fossa de Prats de Lluçanès
(Osona) sembla avalar la postura governamental.
Per contra, altres sectors, universitaris i professionals, com el dels arqueòlegs,
discrepen d’aquest criteri, i consideren, tal com explica Xavier Menéndez,
que les fosses comunes pertanyen al patrimoni arqueològic de Catalunya.
Per tant, proposen que la normativa a aprovar s’adeqüi a la legislació
catalana del patrimoni cultural, que s’adoptin els criteris de metodologia
arqueològica i antropològica, que es defineixi un projecte marc
d’investigació de la guerra civil que englobi la recuperació
de les fosses, i, finalment, que es garanteixi la professionalitat dels treballs
d’exhumació. Aspectes que de ben segur no són negligits en
el protocol en curs, però que deixen a l’aire l’interrogant
més gran: qui té dret a obrir una fossa? I amb quina finalitat?
Esperem que el dossier doni algunes respostes a aquests interrrogants.
