La Primera Guerra Mundial va obligar l'escriptor portuguès Mário de Sá-Carneiro a abandonar París. Sense ganes de tornar a Lisboa, se li va acudir, com escrivia a Fernando Pessoa el 24 d'agost de 1914, d'anar cap a Barcelona. El 27 d'agost ja era a Perpinyà i el 29 va enviar a Pessoa la primera carta barcelonina de les set que li va escriure, a més de dues postals amb la foto de la Sagrada Família («la catedral paúlica», com la va anomenar assimilant-la a un dels moviments artístics que propugnava el grup de Pessoa) i un telegrama. L'estada de Sá-Carneiro a Barcelona va ser –malgrat que en unprincipi hi volia romandre mentre durés la guerra– molt curta: el dia 8 de setembre va marxar, a trenc d'alba, cap a Lisboa. Barcelona no li havia agradat gens. Escrivia el 30 d'agost: «Ara que he pres dissortadament contacte amb Espanya, encara l'abomino més que abans. País empipador, on enviar un telegrama és una epopeia i on els policies porten bastó, casc blanc i jaqueta carmesí. Un horror! Un horror!… Aquí no m'hi quedo. Estic esperant diners i després me'n vaig. A Lisboa, no pot ser altrament».¡ Quan, des de Lisboa, torni a París el juliol de1915, Sá-Carneiro passarà per Sant Sebastià, i el seu judici no pot ser més contundent: «San Sebastián, encara que espanyol, plena Europa. Barcelona de cap manera». El viatge va ser, aquest cop, sense tornada: l'abril de 1916 Sá-Carneiro se suïcidava a la ciutat de la llum.
Fernando Pessoa, però, no es mirava pas Barcelona amb la ingenuïtat europeista de Sá-Carneiro. Ben al contrari, tenia una clara consciència del paper que podia fer Catalunya en la creació d'un nou Portugal que es projectés imperialment gràcies a l'iberisme. Pessoa devia llegir amb especial interès les notícies que Sá-Carneiro li donava en les seves cartes sobre Ignasi Ribera i Rovira. Malgrat que Sá-Car -neiro el qualificava de «lepidóptero », és a dir, de petit burgès i provincià, Ribera i Rovira, deixeble avantatjat de Maragall, havia tingut un paper clau en la definició d'un nou iberisme basat en tres grans pàtries naturals: la galaico -portuguesa, la castellana i la catalana.
El futur director d'El Poble Català, diari que va publicar una nota de benvinguda a Sá-Carneiro, era conegudíssim a Portugal. Corresponsal del Diário de Notícias entre altres publicacions, fins i tot havia organitzat un Casal Català a Lisboa que alguna relació havia tingut amb la proclamació de la República portuguesa el 1910. El mateix Sá-Carneiro li havia enviat des de Lisboa, el 1913, dos llibres seus dedicats. Autor d'obres com Iberisme (1907), Portugal y Galicia: Nación (1911) o Atlàntiques (1913), Ribera i Rovira havia fet diferents conferències a Portugal defensant l'atlantisme, és a dir, la unificació de Galícia i Portugal dins d'un nou mapa ibèric, unes idees que li van portar més d'un disgust de tipus oficial. Ribera i Rovira es va implicar directament en el moviment de la Renascença portuguesa, el saudosismo , estructurat a partir del 1912 al voltant de la revista A Águia i defensor de la regeneració nacional mitjançant l'assumpció de la saudade el suposat element caracteritzador de l'ànima portuguesa. Ribera i Rovira va arrossegar el líder del moviment, Teixeira de Pascoaes, cap a posicions iberistes basades en la fraternitat dels dos pobles marítims de la Península: Catalunya i Portugal. Fernando Pessoa devia saber perfectament que Ribera i Rovira, en el pròleg a Atlàntiques on parlava d'aquestes¡ relacions i de la necessitat –des d'una òptica republicana– de crear un saudosismo català anomenat enyorantisme , havia citat el seu article «A Nova Poesia Portuguesa Sociologicamente Considerada», aparegut l'any 1912 a A Águia , en concret «la promesa de l'adveniment d'un supra-Camões».
La necessitat d'una nova Ibèria
La Primera Guerra Mundial, la que havia fet fugir Sá-Carneiro de París, era per Fernando Pessoa la prova més evident de la necessitat d'una nova Ibèria. A l'entorn del 1913 ja s'havia plantejat l'iberisme en el marc d'una concepció atlantista del món i entre 1916 i 1918 va redactar un seguit de textos que havien de confegir un opuscle a favor de la creació d'una confederació ibèrica. Si Portugal havia entrat en la guerra pel temor a ser envaït per Espanya, Pessoa declarava, en canvi, que els grans enemics d'Ibèria eren, a banda de Castella, França i Alemanya; afirmava també que era una fal·làcia considerar Portugal i Espanya, amb la seva herència àrab, com a països llatins.
Cal dir que els textos mai no van formar un corpus ordenat, per la qual cosa hi podem detectar contradiccions. De vegades el manteniment de la monarquia espanyola sembla plausible, mentre que entre d'altres ocasions la instauració de la República és el pas previ ineludible.
En el primer cas, Pessoa parla de portuguesos i espanyols. En el segon, pensa en un iberisme a la catalana, com el que havien postulat Joan Maragall, Ribera i Rovira o Prat de la Riba; era un iberisme basat en la diferenciació de les nacions naturals o lingüístiques, les quals, confederades des de la seva diversitat, podrien plantar cara a les altres potències colonials europees.
Aquest era, en definitiva, el somni de l'imperialisme noucentista català, però també el de certs sectors republicans que veien el catalanisme i l'iberisme com dues cares de la matei -¡ xa moneda. Era el mateix sentit imperial d'expansió que va fer que Eugeni d'Ors, malgrat els recels que li causava la República portuguesa, convidés el 1918 Teixeira de Pascoaes a Catalunya. Seguint els pensadors catalans, Pessoa considerava Castella impossibilitada de construir la nova nació, sobretot perquè no era genuïnament ibèrica, en la mesura que «l'esperit ibèric és una fusió de l'esperit mediterrani amb l'esperit atlàntic; per això les seves dues columnes són Catalunya i l'estat natural galaicoportuguès». Calia, en definitiva, confederar la península per poder «reconstruir el nostre predomini dels temps en què el món era nostre». Aquest somni Pessoa el va formular també amb el sebastianisme –la tornada del rei encoberto – i les profecies d'un Cinquè Imperi, que sovint s'ha qualificat de cultural però que en realitat, en la ment de Pessoa, era també militar, si més no quan pensava en l'aniquilament de França i en la conquesta del nord d'Àfrica. Pessoa tornarà sobre aquests temes arran de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera –al qual va dedicar un sentit poema de condol en la seva mort–, però ara, quan fins i tot el País Basc se li fa visible, amb menor intensitat.
Entre el 1920 i el 1923, l'Oficina d'Expansió Catalana dirigida per Joan Estelrich i aixoplugada sota la Mancomunitat de Catalunya va dur a terme, després del fracàs el 1918 en la petició de l'Estatut d'Autonomia, una forta campanya d'internacionalització del problema català.
A Portugal va comptar amb l'ajuda dels prohoms de la Renascença portuguesa, i l'any 1920 va organitzar un viatge que va aplanar el camí per a l'exposició d'una mostra d'art català a Lisboa. Enmig de la campanya, que va provocar la publicació de nombrosos escrits iberistes a la premsa lusitana i a la catalana, Estelrich va fer que Gonçal de Reparaz escrivís a La Publicidad una sèrie d'articles sobre Tànger on es consignés, explica Estelrich en el report que va fer de la qüestió, «la necessitat per la política ibèrica de reservar-nos la ciutat marroquina. La possessió o protectorat a favor de Portugal podia ésser una solució». Després d'això, i en part a causa del desastre d'Annual, les relacions lusocatalanes van haver d'emprendre altres rumbs que les allunyaven ja del conflicte colonial. Unes relacions, però, mai no desaparegudes; en aquest sentit és bo no oblidar que Francesc Macià, quan va proclamar l'efímer Estat Català, ho va fer dins d'una possible Federació de Repúbli - ques Ibèriques.
Víctor Martínez-Gil és professor de literatura de la Universitat Autònoma de Barcelona
