Cap efemèrides no ha motivat el dossier que presentem. Si de cas, una constantment renovada celebració pel fet de comptar en el nostre patrimoni literari amb una obra extraordinària que mostra, com més va més, caires nous a l'exploració crítica. L'abundor de documentació personal, de la qual els epistolaris formen el gruix més notable, i les pistes de possible rendiment que tots aquests papers proporcionen (a través dels interlocutors o comentadors de la Rodoreda aparentment “real”), ha permès anar teixint, i contribueix a teixir encara, una biografia en brut que, quan l'exhauriment i la redundància ho exigeixin i el temps hi sigui propici, haurà de donar, sense grogors i en les justes proporcions cada episodi, l'explicació d'una vida. D'una vida d'escriptor.
Per ara i tant, l'obra de Mercè Rodoreda n'ha rebut tot un feix de clarors biogràfiques que han posat al descobert algunes fonts reals de personatges, de situacions, d'escenaris i d'objectes que poblen novel·les i contes, d'una banda; i han ajudat a establir alguns estadis de la gestació de l'obra en els llibres, de l'altra. No és pas poca cosa, especialment això darrer, que incideix directament en l'elucidació del perfil evolutiu del discurs rodoredià, ni linial ni canalitzat sinó sinuosament fluvial, bifurcat per illes de vida i de llibres, i amb braços que mai no s'assequen del tot. Així, posem per cas, la lectura de novel·la detectivesca, que donà un primer resultat paròdic en els anys d'aprenentatge (Crim, 1936), i que aparentment no tingué continuïtat, és ben present, pel que fa a alguns requisits compositius, en la intriga claustrofòbica dels moments centrals d'El carrer de les Camèlies (1966), o en la construcció de la trama de Mirall trencat (1974). O, per donar un altre exemple conegut, el coneixement, ara ja antic, però en el seu moment trasbalsador, al qual es va pervenir a través de la documentació personal, que La plaça del Diamant (1962) i La mort i la primavera (pòstum) van tenir una redacció si fa no fa simultània, i el que això va suposar per a la hipòtesi d'evolució segons la qual s'havia llegit molt temps l'obra rodorediana.
Algun dia, la història de la recepció d'aquesta obra, de cadascuna de les fites que la componen, haurà de ser tema d'un estudi precís, que ens permeti de cimentar llocs comuns com la marginació crítica que és fama que sofriren els primers contes i novel·les de la represa. Lluny de generalitzacions, resseguir la manera com Rodoreda ha estat llegida i divulgada des de 1959, especialment durant els anys seixanta i primers setanta, donaria com a resultat una peça important per a la fixació de línies de tensió no sempre visibles que produeixen una determinada superfície del que hauria estat el sistema literari en aquells anys. Fer-ho amb tots els recursos documentals necessaris, i sense partits presos que limitin la condició que permet de saber i entendre, hauria de dur a una narració de la qual haurien desaparegut els automatismes interpretatius pels quals sovint atribuïm a un credo estètic el que no és sinó una animadversió personal, o a una distància ideològica el que caldria apuntar al compte del (dis)gust estètic.
El lligam entre els tres articles que componen aquest dossier no és dels que escanyen i no és potser, a primer cop d'ull, gaire visible. Però hi és, i deliberat: es troba en l'apel·lació a la historicitat de l'obra de Mercè Rodoreda. No semblaria d'entrada un aspecte que calgués reivindicar, perquè no ha estat mai abandonat del tot –és, amb les lectures temàtico-simbòliques, l'altre pilar que sosté el respectable gruix dels estudis rodoredians. Ara: ha arribat un punt en què aquestes darreres han insistit tant en la interpretació basada en correspondències temàtiques sovint injusti - ficades, segons les quals tot allò que el text “diu” en realitat cal llegir-ho com a allò que “vol dir”, que s'ha acabat més per arbitrar un objectiu i desviarhi els mitjans, que no pas per mantenir-se –amb el procediment que es vulgui, no cal ni dir-ho– en el clos de la lectura literària: el text “diu” el que “diu”. Si de cas, es tracta d'explicar “com” i “per què” ho diu. És innegable, per altra banda, que un biografisme reductor que s'acontenta a trobar (o no) les fonts “reals” de la ficció té poc a veure amb l'establiment de la historicitat d'una obra, la qual hauria de donar raó no només de com ha sorgit en el temps i s'hi ha fet, sinó també de la manera peculiar com reflecteix el temps històric (i val a dir que això ha estat resseguit algun cop amb perícia).
Es llegeix millor literàriament com més històricament es llegeix. Si gosem dir que aquesta és l'aposta i la proposta d'aquest dossier, és perquè creiem que contribueix a fer vàlida una afirmació que, si s'entèn com s'ha d'entendre, no té precisament cap reduccionisme encobert com a intenció maliciosa. Al contrari. La millor demostració la constitueixen, per la seva diversitat, els tres articles que segueixen. Neus Real, autora d'una tesi recent sobre Dona i literatura als anys trenta, reconstrueix la doble articulació dels anys d'aprenentatge de Mercè Rodoreda: l'aposta per la modernitat és el vèrtex on es troben un objectiu personal (visible en les vacil·lacions a la recerca d'un estil i una veu) i un compromís públic (evident sobretot en el seu periodisme). Anna M. Saludes i Amat fa també una feina de reconstrucció. En aquest cas, d'un espai ideal (en tant que inexistent) tan bàsic en la formació i en l'estabilitat com enyorat en el desgavell: la biblioteca de l'escriptora. De les restes culpables i dels esments dispersos, descrits i aplegats en l'article, a partir d'ara potser se'n podran treure resultats. Finalment, i des de dins mateix de l'obra, Margarida Casacuberta es fixa en un aspecte no gaire atès fins ara: el de Mercè Rodoreda com a autora d'una particular novel·la de Barcelona, la ciutat canviant anant amunt i avall de la qual les heroïnes emmirallen els seus neguits.
Marina Gustà és professora de literatura a la Universitat de Barcelona i coordinadora del dossier
