L'alliberament del camp d'extermini de Mauthausen va ser per mi un moment indescriptible. Va ser com una riuada impetuosa que arrossegava records que, com una pressió secreta, van envair el meu esperit. Eren els primersmoments d'un home lliure. L'angoixa em tenallava i vaig sentir la necessitat d'aïllar-me per vessar les llàgrimes que em feien un nus a la gola. Plorar em semblava una covardia, tot i que no eren llàgrimes d'impotència o de desesperació; davant meu apareixien els companys exterminats en aquell «més enllà de l'infern», que és com vaig denominar, en entrar-hi, aquell centre de l'horror. I vaig pensar de seguida en aquella cançó de Carlos Gardel que acaba dient «un hombre macho no debe llorar ». Des del 18 de juliol de 1936, mai no vaig tenir inclinació a plorar: davant del piquet d'execució vaig jurar que m'enfrontaria a tot sense vessar una llàgrima i amb la convicció de qui sap per què lluita: la dignitat de l'ésser humà. No era, doncs, la covardia allò que em feia plorar el 5 de maig de 1945; era pensar en tots els companys que havia vist morir a causa de la¡ fam i de la tortura.
L'organització de la resistència al camp
Després va venir el record de tots els nostres esforços per fer front als SS durant el captiveri. En particular, el mes de juny de 1941, quan vam aconseguir crear en aquell camp la primera organització política, amb l'objectiu d'intentar salvar ni que fos un sol espanyol perquè pogués fer saber al món el que havia estat el nostre “holocaust”. Vam aprofitar la desinfecció general del camp (amb els mateixos gasos que s'utilitzaven a les cambres de gas) per plantejarnos el que consideràvem una necessitat absoluta. Per una casualitat de la vida, era el mateix dia que Hitler va declarar la guerra a l'URSS: el 22 de juny de 1941. Aquell dia, completament nus, vam ser acorralats com el bestiar al pati dels Kommandantur del camp. S'acordà unànimement crear un col·lectiu espanyol per dirigir totes les nostres accions a l'interior del camp.
La proposició va sortir d'un primer comitè de tendència comunista, però va comptar amb el suport dels companys d'altres tendències polítiques, i així va començar a funcionar el primer Comitè de Resistència dels Republicans Espanyols de Mauthausen. El comitè va dictar nou consignes, que havien de ser la base de la nostra lluita per sobreviure amb dignitat. Eren aquestes: 1) Mantenir la moral i els principis que ens havien animat tant a Espanya com als camps d'internament francesos. 2) Inculcar i fer comprendre a tots els compatriotes el funcionament, objectiu i mecanisme d'un camp d'extermini com Mauthausen, i les perspectives de victòria final sobre el nazisme, per la qual cosa s'imposava resistir i sobreviure. 3) Era primordial servar la confiança dels demòcrates, sense dubtar mai de la victòria final contra Hitler. 4) Era imperatiu evitar en el camp la depravació i la corrupció, tot evitant fer el joc als SS. 5) Aportar iniciatives i incrementar la solidaritat sempre que la situació ho permetés. 6) Intentar impedir per tots els mitjans que els delinqüents comuns, els kapos i els caps de barracó i de sala robessin l'escàs ranxo que es distribuïa als deportats. 7) Mirar que fossin nomenats en certs comandos estratègics compatriotes que podien acomplir tasques clandestines, sobretot per tenir informació política i militar sobre el curs de la guerra i per observar la conducta dels SS, la seva moral i els seus projectes immediats. 8) Establir un contacte quotidià amb els deportats polítics a fi que poguessin organitzar-se i afegir-se a la lluita clandestina. 9) Aconsellar el sabotatge on fos possible i la passivitat en els grups de treball, la qual cosa significava una forma de lluita i un petit estalvi de les nostres febles energies.
Cada organització política o sindical va designar un representant al Comitè d'Unió Nacional: socialistes, anarquistes, republicans, comunistes i demòcrates diversos que es van donar com a objectiu fer front als SS. No era una feina fàcil en aquells moments (com tampoc no ho és ara descriure'ls, molts anys després…). Un exemple: des del principi s'havia adoptat la consigna de guardar un minut de silenci quan assassinaven un dels nostres; la decisió es va haver d'anul·lar perquè no hi havia prou minuts al dia per observar aquell silenci respectuós. Era un petit gest, però es va aconseguir el més important: la gairebé unanimitat, cosa que no havíem aconseguit a Espanya en tres anys de guerra. Els pocs espanyols que van fallar van quedar aïllats de la nostra “societat programada”. S'imposaven objectius com el d'ajudar els malparats en grups com els de la pedrera, o deixar la petita ració de pa, un dia a la setmana, per ajudar els més esgotats. Així era la nostra solidaritat. Un altre dels objectius va ser introduir en certs llocs de treball (anomenats estratègics) companys que, pel seu ofici, podien tenir una feina menys mortífera que la pedrera o el Siedlungsbau. Naturalment, aquell 5 de maig de 1945 recordava accions dutes a terme per nosaltres els espanyols que més tard van tenir un impacte importantíssim en la història de la deportació, com va ser aconseguir els negatius dels SS guardats a l'Erkenungsdienst, que mostraven l'aniquilació dels deportats i les visites a Mauthausen dels alts jerarques nazis. Havíem aconseguit aquests documents gràcies a dos espanyols que treballaven allí i a la complicitat d'una dotzena de compatriotes que van prendre part en aquella operació secreta. (Tot i que més tard alguns “escrividors” van falsificar els fets, volent-los atribuir a una persona i oblidant que a Mauthausen no s'emprenia cap acció com aquella sense comptar amb el suport col·lectiu).
El nostre Comitè Nacional clandestí també va servir per ajudar a posar en marxa la resistència col·lectiva internacional, amb iniciatives com la constitució de l'Aparell Militar Internacional (AMI) comanat per membres de l'exèrcit de la República espanyola. També em venien al cap moments com aquell en què vaig ser designat pels caps de les SS per servir de Schwung (criat, lacai), la qual cosa ens va permetre introduir-hi nou compatriotes que, a més del que se'ls podia robar, van servir per obtenir informació important per a la nostra lluita clandestina. I més i més records emocionants…
L'evacuació cap a França
En fer-nos amb el camp, vam haver de fer front també als SS atrinxerats a les vores del Danubi, on s'enfrontaven als regiments soviètics. Complint amb el meu “deure militar” em vaig traslladar al poble de Mauthausen per col·laborar en la nostra defensa (a l'AMI jo era l'adjunt del comandant Malle i també l'intèrpret, ja que parlava quatre llengües). Això era a causa de l'abandó en què ens havia deixat la patrulla nord-americana i la nostra presa de poder del camp. Ho vam pagar car: vam tenir cinc ferits greus, i sobretot vam haver de recollir el cadàver de l'únic mort espanyol que defensava el pont del ferrocarril, el compatriota Bisbal.
Era l'últim mort en aquells combats de l'alliberament. Ja començava a creure que havíem obtingut la llibertat, ja no ens quedava més que esperar els alliberadors nord-americans que ens evacuarien cap a França... Lliures? De qui? Passaven els dies, i no sabíem res de la nostra evacuació. Vam decidir fer una assemblea a les dutxes del camp per donar compte de les nostres activitats clandestines i els seus resultats. Sobre meu va recaure la missió de redactar l'acta històrica que donava compte de la nostra resistència. Érem a 13 de maig de 1945. (És un dels principals documents que guardo als meus arxius personals.)
Les perspectives de sortir cap a França ens semblaven cada dia més llunyanes. Es va decidir mirar d'arribar a Krems, on hi havia l'Estat Major de la Setena Armada Ucraïnesa, que havia arribat de Stalingrad. Allà podríem exposar la nostra situació als soviètics. La delegació l'integraven quatre responsables de l'organització i jo en vaig ser designat intèrpret, perquè sabia parlar rus. La recepció a Krems va ser d'una fredor inqualificable, i quan vaig comunicar al mariscal Konieff el nostre objectiu, se'ns va respondre: «A Rússia ja vam fer la revolució el 1917. El vostre deure és anar a Espanya i fer la revolució fins enderrocar Franco». Sense poder-me contenir, gairebé amb ràbia, li vaig contestar: «Gràcies camarada mariscal pels teus consells, però sabem molt bé el que hem de fer, i pots tenir la certesa que coneixem molt bé el nostre deure des de fa nou anys». Ens vam enfilar al cotxe que havíem requisat a les SS i vam tornar cap a Mauthausen, on vam tenir l'agradable sorpresa de trobar el delegat del govern francès que havia vingut de París per organitzar la nostra evacuació a la capital francesa.
Però encara ens quedaven altres aventures. El meu grup, integrat per malalts (jo estava tuberculós), va ser evacuat cap a Suïssa per la Creu Roja Internacional, però en arribar a la frontera suïssa les autoritats d'aquest país “democràtic” ens van prohibir el pas pel seu territori. Per la qual cosa els qui vam sortir de Mauthausen (Àustria) el 18 de maig, no vam arribar a París fins al 24 de juny de 1945, tal i com figura al meu document de la Creu Roja.
La lluita pels drets dels deportats
Pensàvem que amb l'alliberament i el retorn a França les dificultats i els problemes desapareixerien. Gran error! Sortíem de Mauthausen, però no havíem perdut el gloriós títol d'exiliats polítics. La “nova França”, la del govern democràtic del general De Gaulle, ens acollia als “desconeguts” de tot el món, els pàries, els sense pàtria i “sense papers”: com que no havíem nascut a França, cap administració no podia confirmar el nostre origen, i al Ministeri de la Guerra, on podia haver-hi algun document militar, tot era un caos. De pas per París, els meus companys m'enviaren a la seu del Partit Comunista Espanyol, al qual havia de retre comptes de les nostres activitats al camp. A Tolosa, el cop infligit pels directius comunistes, sense excepció, va ser indescriptible; vam haver d'escoltar allò que sempre m'ha semblat una sentència: «Els qui heu dirigit el PCE a Mauthausen heu sortit vius a costa d'haver sacrificat altres camarades. Si fóssim en una democràcia popular, us faríem afusellar demà mateix». No hi havia dubte: haver sobreviscut al camp era una traïció! (Encara no ho sabíem, però aquella era la posició d'Stalin.) Així començava la meva nova vida d'“home lliure”. Em vaig treure del damunt totes les responsabilitats polítiques i poc temps després vaig deixar de militar.
Vaig decidir consagrar la meva vida a intentar donar solució als problemes tant morals com materials perquè França ens reconegués com a defensors de la seva llibertat. Per poder seguir defensant la nostra causa, ens feia falta el suport i la solidaritat dels demòcrates francesos, cosa que vam aconseguir ràpidament ingressant i formant part de les associacions d'exdeportats de la Resistència francesa. En un congrés d'exdeportats, els amics francesos em van nomenar membre del consell d'administració de l'Amicale Française des Deportés de Mauthausen; uns mesos més tard la FNDIRP (Fédération Nationale des Deportés Internés et Patriotes) em va designar com a membre del Comitè Nacional d'aquesta organització francesa, encara que jo encara era un republicà espanyol exiliat. Després d'haver passat per hospitals i sanatoris per tractar la meva tuberculosi, vaig aconseguir entrar com a aprenent marroquiner ( tafileter ) en uns tallers de Tolosa, sense abandonar les activitats en defensa dels drets dels “espanyols de Mauthausen”. Les divergències entre anarquistes, socialistes i comunistes van tornar a sorgir com en temps de la Guerra Civil.
Vam intentar crear una associació d'exdeportats espanyols, però no s'aconseguí la unitat i es van formar dues entitats: l'ADIEA (Associació de Deportats i Internats Espanyols Antifeixistes), de tendència socialista i comunista, i la FEDIP (Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics). Els responsables de l'ADIEA érem mitja dotzena i sobre meu va recaure, una vegada més, el secretariat nacional. Mentrestant vaig conèixer una jove francesa, modisteta de París, de 22 anys, vídua d'un aragonès de Torres de Alcanadre afusellat pels nazis el juliol de 1944. Vam decidir casar-nos i vaig adoptar el seu fill de dos anys, al qual es va afegir una filla l'estiu del 1950.
A causa de les meves activitats, vam haver de traslladar-nos a París. Vaig tenir la sort de trobar en la meva esposa la companya i consellera que em donava suport. Gràcies a ella em vaig salvar de ser detingut per la policia secreta de la França “lliure i democràtica” quan el 1951 el govern francès va suprimir el PCE, i en va desterrar dirigents i militants a Còrsega. La meva companya va ser advertida per un policia francès (comunista) que jo figurava a la llista, com a secretari nacional de l'Associació de Deportats Espanyols. Durant algun temps, vaig haver de viure de forma clandestina.
La creació de l'Amical de Mauthausen
Paradoxalment, mentre jo era perseguit i considerat un fora de la llei en el país de la llibertat i dels drets humans, a l'altre costat dels Pirineus els meus dos germans havien d'exiliarse a l'Argentina i el meu pare, sortit de la presó i desterrat, era desposseït del títol de mestre nacional i suspès de sou i feina per la resta de la seva vida. Vaig haver de naturalitzar-me francès, i en la dècada dels seixanta això em va permetre crear a Barcelona, juntament amb els exdeportats que vivien allà, l'Amical de Mauthausen i altres camps. Al mateix temps vaig decidir d'escriure el primer llibre relatant el viacrucis de Mauthausen, de manera que a França i Espanya poguessin conèixer el que havia estat el nostre holocaust.
Han passat seixanta anys, però conservo en el meu esperit el mateix fervor que aleshores. Mai no he renegat de res, ja que per mi era la virtut (si se'n pot dir així), aquella conducta que vaig aprendre des de molt jove en la lluita contra l'adversitat, contra la injustícia, contra la misèria física i moral. Més d'una vegada he recordat el meu passat i m'han vingut al cap aquelles discussions que vaig tenir amb el general francès que em va desmobilitzar a Agen el 1945, quan em va dir: «Noi, admiro els homes que com tu han sabut escollir el camí de la dignitat i de la solidaritat.
Els espanyols de Mauthausen us mereixeu el respecte del nostre país, t o t i les injustícies que es van cometre amb vosaltres fa sis anys. No et queden remordiments?». A la qual cosa vaig contestar, tal com figura en els meus llibres: «General, si avui hagués de començar de nou la meva epopeia, ho faria en les mateixes condicions. Estic convençut que no he fet més que complir amb el meu deure de republicà espanyol, encara que això sembli una mica pretensiós…». Durant més de vint anys, no vaig poder tornar a Espanya, on tenia sis penes pendents, condemnat pels tribunals de Franco. A França, en aquests últims anys, he estat «citat a l'Ordre de la Nació». A l'Aragó, el govern autònom em va concedir la Medalla dels Valors Humans l'any 2002, per haver-ne estat un defensor.
Mariano Constante : Nascut a Capdesaso, a l'Aragó, el 1920. Després de la caiguda d'aquest front a les mans franquistes, el 1937 s'incorporà a la brigada 177 com a tinent del servei de pagadoria, càrrec que exercí sobretot a Catalunya, des d'on arribà a França el 9 de febrer de 1939 per un pas especial entre la Guingueta d'Ix (Bourg- Madame) i la Tor de Querol. Internat al camp de Setfons i incorporat a una CTE (Companyia de Treballadors Estrangers), va acabar presoner de l'exèrcit alemany a Rambervilliers. Al cap de quatre mesos va ser deportat a Mauthausen, on romangué al camp central durant tot el captiveri. Instal·lat a França fins a l'actualitat, viu a Montpeller i ha escrit nombroses obres sobre la deportació: Los años rojos. Españoles en los campos nazis, Yo fui ordenanza de los SS i Aragoneses en los campos nazis; també és coautor de Triángulo azul. Los republicanos españoles en Mauthausen.
