Els neoconservadors (neocons) nord-americans es prenen molt seriosament el que Marx afirma en l'onzena i més coneguda de les seves Tesis sobre Feuerbach: «Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diferents maneres; el cal és transformar-lo». I actuen en conseqüència.
Que el món s'està transformant després de l'11-S és un fet. I també ho és que la manera en què s'està concretant aquest canvi respon, pel que fa a la política exterior dels EUA, a la posada en pràctica de les propostes teòriques sobre la pertinència d'una (bel·licosa) pax americana generades almenys cinc anys abans pels laboratoris d'idees neoconservadors i, molt concretament, pel Project for a New American Century (PNAC). Els neocons que inspiraven aquest projecte no només oferien una peculiar (i aleshores absolutament marginal) interpretació del món. Volien transformar-lo. I han mirat de fer-ho quan l'ocasió els ha estat propícia. La seva actuació ha estat un bon exemple del que ells mateixos solen anomenar «alta política». Cal tenir-ho en compte per no confondre el que ha estat pretext amb un motiu. Al principi, era la idea I el rerefons d'aquesta idea (proposada a l'administració Clinton, que no la va assumir, i contrària als inicials propòsits aïllacionistes i paleocon-servadors de Bush Jr., que ha acabat assumint-la) resulta significatiu pel que fa als plantejaments de l'anomenat «nou conservadorisme» nord-americà. El «neoconservadorisme» no té res de conservador. No té res a veure amb el vell «realisme» de Kissinger o de George Bush pare. Com ha asse-nyalat Francis Fukuyama (ara neo-con apòstata), vol trencar amb l'status quo. Vol canviar radicalment l'ordre internacional sorgit després de la II Guerra Mundial i simbolitzat institucionalment per l'ONU, per imposar-ne un de nou. La seva intenció no és conservar, sinó transformar en profunditat. No els falta raó als neocons quan (jugant irònicament amb el record de la seva joventut esquerranosa) s'autodefineixen com els «revolucionaris de veritat».
Caldria afegir potser que, com a «revolucionaris de veritat», els neocons semblen tenir ben clar que el problema de la revolució sempre ha estat el problema del poder de l'estat. En aquest punt, també s'aparten del vell conservadorisme que, seguint Hayek i Friedman, volia veure en el mercat la mà invisible de la divina providència i contemplava l'estat com el seu enemic. Els neocons, els quals, d'acord amb les seves fonts teòriques, conceben la política com una lluita, veuen en l'estat un instrument indispensable per portar-la a terme. No resulta estrany, per tant, que mirin de jugar les seves cartes en llocs clau en l'administració federal republicana. El febrer passat, en un discurs de glorificació patriòtica i bèl·lica pronunciat a l'American Enterprise Institute (AEI), Bush, adreçant-se agraït als membres d'aquest think tank neoconservador que tant ha fet per a la legitimació de la guerra contra l'Iraq, va afirmar, després d'afalagar els presents afirmant que allà es trobaven alguns dels millors cervells del país, que, per aquesta raó, almenys vint d'ells tenien una ocupació en el seu govern. Entre aquests vint, cal comptar evidentment dos membres de l'AEI que també ho són del PNAC: Paul Wolfowitz, número dos del Departament de Defensa, i fins fa uns mesos també Richard Perle, un dels principals instigadors, amb Wolfowitz, de la nova política nord-americana a l'Orient Mitjà, el qual va haver de deixar el seu càrrec per un «conflicte d'interessos».
Tant Wolfowitz com Perle van ser deixebles d'Albert Wohlsletter, matemàtic, estudiós d'estratègia militar i amic i deixeble del filòsof alemany Leo Strauss, professor a la Universitat de Chicago. Wolfowitz també va ser deixeble, a la mateixa universitat, d'Allan Bloom, el més conegut dels deixebles i col·laboradors d'Strauss. Els vincles del neoconservadorisme amb el pensament de Leo Strauss (reconeguts amb orgull pel que es considera «padrí» del moviment, Irwing Kristol) han estat, durant els últims mesos, motiu d'una abundosa atenció mediàtica. Crec que es tracta d'una atenció justificada. Leo Strauss era un estudiós dels clàssics de la filosofia política (Plató, Aristòtil, Maquiavel, Hobbes). Però la seva lectura d'aquests clàssics portava incorporada una manera d'entendre la política (i l'«alta política») inquietant. La concepció de la política com l'art de crear enemics per combatre i treure suc d'aquesta creació (que Strauss va prendre del seu mestre, el jurista nazi Carl Schmitt) és part essencial del straussianisme, com també la crítica de les concepcions igualitaristes del dret i la convicció que aquells «filòsofs» que volen transformar el món han de mantenir ocults els seus veritables objectius (el pensament esotèric) i mirar de portar-los a terme a través de la manipulació (ideològica, propagandística, religiosa) no només dels ciutadans, sinó també dels «polítics». Es pot estar d'acord o no amb l'existència en l'actualitat d'una «conspiració straussiana». Del que no hi ha dubte és que, per Strauss, l'alta política és una activitat substancialment conspirativa.
La revolució neoconservadora no es limita, evidentment, a la política internacional. Té també un front interior. Molts neocons van fer les primeres armes en el que es coneix com la «guerra de la cultura» (culture war) i en la crítica de les polítiques socials liberals (liberals en el sentit nord-americà del terme) basades en l'expansió dels programes de benestar i en les accions de discriminació positiva. En aquests àmbits, les seves anàlisis i propostes també estaven –i estan– orientades contra allò que els neocons consideren l'sta-tus quo, l'estat actual de la cultura i la societat nord-americanes. La diagnosi dels neocons és que aquesta cultura i aquesta societat, infectades pel virus del liberalisme que hauria empès els EUA cap al relativisme i el nihilisme, estan en perill de mort. I, enfront d'aquesta situació morbosa, proposen una àmplia teràpia de xoc que passa no només per la proposta d'una reforma a fons de les polítiques del benestar, sinó també per una transformació en profunditat de la cultura nord-americana i per la refundació de la democràcia. Després de l'11-S, la guerra de la cultura ha confluït amb la cultura de la guerra. A través de fundacions creades ad hoc, els neocons han iniciat, en nom del patriotisme i de la seguretat nacional, una cacera de bruixes als campus universitaris. L'esperit straussià també plana sobre la literatura neoconservadora sobre temes domèstics.
Potser és per aquesta raó que l'Amèrica que diagnostiquen i pretenen curar s'assembla terriblement a la República de Weimar vista pels ulls de Strauss i dels seus mestres Schmitt i Heidegger. Potser és improbable. Però no cau fora de l'àmbit del possible que els historiadors del futur tinguin entre els seus temes d'estudi la Segona Revolució nord-americana i que, en la llista dels pares fundadors dels nous EUA, algun dels neocons ocupi un lloc destacat. Una cosa és, si més no, certa. Als neocons no sembla que els faltin ni l'ambició, ni els projectes, ni els suports polítics, econòmics i mediàtics per transformar el seu país i el món de cap a peus.
