Envers la normalitat
A les poques hores de romandre a Moscou, hom constata un moviment extraordinari en els carrers i una normalitat absoluta arreu. Tot rutlla amb la febre del treball, tothom tresca de pressa amb les eines sota l'aixella o a l'abast de la mà; els vagarosos, que sempre n'hi ha, dissimulen llur categoria dormint o badallant en els bancs de les places que, per a llur comoditat, han estat augmentats en nombre. [...]
Nosaltres gosem dir que la impressió momentània rebuda a Moscou és talment l'antítesi de la que ens produí Leningrad. Allí tot és lent, és una ciutat moderna creada a l'empar de l'aristocràcia; en canvi, Moscou depèn d'ella mateixa, de la seva situació, de la seva força històrica consolidada pels segles, que l'empeny a la lluita
contínua per l'existència i el millorament, a despit de totes les dificultats materials i morals creades pel règim comunista. I si Rússia respira, comença per Moscou. [...]
Tomba de Lenín
Ala nit, la visió d'un monstruós quadrat enfosquit pel color i per les ombres, gairebé arrambat al Kremlin, produeix esgarrifances a la pell. Els dos soldats de la porta semblen estàtues encastades a les llindes. Per la petita lluerna superior filtra una mica de llum, com si a sota es vetllés un mort acabat de traspassar.
L'endemà, al migdia, aquest quadrat esdevé embolcallat per la tristesa de les hores fadigoses. El visitem com el visita tothom qui sojorna algunes hores a Moscou, perquè, a més d'ésser l'indret de pelegrinatge per als comunistes, és una curiositat d'innegable importància per al foraster.
Acabàvem de sortir del Kremlin, per la mateixa porta per la qual fa deu anys els blancs sortiren empesos pels vermells. Ens posem a la renglera formada davant el reixat de ferro que tanca la senzilla construccíó, dintre la qual es guarda la relíquia funerària de Lenín. És un monument com una barraca quadrada feta de rectangles decreixents de fusta bruna, sobremuntada d'una petita columnata del mateix material i color, en forma de lluerna. Sembla feta de xocolata, en contrastar amb la majestuosa muralla del Kremlin, per damunt la qual surten les cúpules daurades de les esglésies, amb la creu i les àligues reials. El conjunt no s'avé a la grandiositat ni a l'estil medieval de la Plaça Roja.
Mentrestant, els visitants avançaven cap a l'entrada del reixat, on un policia regula el pas de la gent. Algunes passes més enllà s'escau la porta d'accés a la tomba, en els llindars de la qual romanen, seriosos i tessos com un pal, aquells dos soldats amb baioneta calada, que a la nit semblen dues estàtues. Endins només veiem un «mapa-mundi» cobert per la falç i el martell, com a únic ornament.
Descendim l'escala de l'esquerra amb un baticor i gairebé sense esma de respirar. Pertot es percep la pregonesa més trista, augmentada per la fusta pintada de negre, amb decoracions vermelles.
Aquest monument és exempt de gust artístic. Només rutlla en l'ambient la sensació de cosa funerària. Després d'algunes giragonses, la corrua humana s'ordena a l'entrada de la petita estada inferior, en les parets de la qual circula una galeria que permet passar d'un a un, lentament, i observar amb comoditat el taüt enorme cobert per una campana de vidre, que tanca el cadàver de Lenín embalsamat.
Tothom circula sense fer soroll i amb els ulls com unes taronges, perquè la visió és ràpida. L'estança és fosca. Tota la llum artificial es projecta sobre el mort, vestit de negre amb pitral vermell, braços estirats, pòmuls sortits, front ample i buit de ventrell. Tot i l'aparent estat de conservació, s'hi noten influències típiques de la mort. La barba i els cabells són d'una rojor artificial, i les mans, extremadament cadavèriques.
La combinació de colors produïda pels reflexos dels llums no priva que en la cara s'endevini el segell de l'artificialisme. El front sortit i el crani enfonsat serven alguna cosa de terrible, mentre que la rojor química de les galtes li dóna un caient d'infant i suporta la línia única d'una falsa serenitat.
La veritat és que presenciem un pobre mort embalsamat, que roman a una temperatura invariable d'alguns graus sota zero, exhibit als curiosos com les figures de cera de qualsevol firal provincià. Un soldat al cap i un altre als peus, rígids i abstrets del món, vetllen constantment el mort, com si esperessin la seva resurrecció. Però aquest cadàver es descompondrà, fatalment. Les parpelles verdejants s'enfonsen sobre els ulls plorosos, i les ungles comencen a ennegrir- se. Cada setmana, alguns savis especialistes examinen la mòmia i li donen punxades. Estan obligats a sostenir la figura simbòlica del bolxevisme, mentre d'altres sostenen l'economia comunista amb injeccions de capital estranger i amb lleis titllades de burgeses pel proletariat.
Mentrestant, l'aurèola de divinitat subsisteix envers Lenín, a despit de les coses malsanes i de les fantasies de gust incert, produïdes, tanmateix, per les convulsions del credo comunista. Sens dubte hi ha la convicció que el culte, adreçat a la conservació de les relíquies d'aquest home, és l'únic mitjà de fortificar la Revolució.
Fins quan durara la immortalitat de Lenín?
Atuïts per aquesta visió macàbrica, deixem la construcció de fusta que per al comunisme esdevé el monument més important de Moscou. La seva desaparició depèn de les exigències dels Sòviets en escollir els plànols del mausoleu definitiu. A poc a poc rebem l'alegria del sol que inunda la Plaça Roja. Un eixam de venedors ambulants es tiren al nostre damunt, amb mostradors curulls d'insígnies soviètiques, en les quals no manca l'estrella vermella amb la falç i el martell, i, sobretot, el retrat de Lenín: l'home del comunisme integral, esdevingut oportunista a les darreries de la seva vida, segurament empès per la necessitat real, per bé que mancat d'humanisme.
Fou un temps que els camperols reclamaven el dret a la lliure disposició dels seus productes, i Lenín copsà la realitat i aconseguí l'arranjament immediat. Llavors es creà el dret a vendre els productes a través de les cooperatives dels Sòviets. Aquesta decisió i d'altres de posteriors, decretades amb finalitats anàlogues, han influït en els esperits extremistes. Però, en uns i en altres, el criteri de Lenín segueix la seva trajectoria ascendent, i, mort i tot, esdevé dirigent de la política dels Sòviets.
La propaganda comunista a Rússia
[...] Decididament, la propaganda de les idees comunistes a Rússia és formidable, i a tal fi s'empren tots els mitjans imaginables. Gairebé tots els diumenges tenen lloc manifestacions populars, immenses i calmoses, amb vagues reivindicacions escrites sobre draps vermells; enterraments solemnes dels comunistes amb la caixa vermella circulen al bo del dia entre la multitud expectant; alts parlants pregonen la lletania soviètica pels carrers i places cèntriques davant colles de badocs; cada dos per tres puja un proletari a un pedestal i excita els companys amb les seves prèdiques; una dona, en actitud bèl·lica, ens oferí el seu fusell que brandava enlairat des del peu d'un monument; fins en les tapes dels tinters de l'Hotel hem vist gravat el distintiu comunista, l'estrella amb la falç i el martell; totes les festes populars acaben amb el cant de «La Internacional»; els cinemes projecten episodis de la Revolució amb la glorificació de Lenín per apoteosi. Nosaltres mateixos, en l'excursió per aquestes terres, què som sinó motius de propaganda comunista?
L'Estadi estava ple de gom a gom. Gairebé tot Moscou s'havia donat cita allí per tal de fruir del sol primaveral i d'un desbordament frenètic, increïble en una ciutat en què, de vegades, sembla haver-se prohibit l'alegria per decret. La decoració no pot ésser més vermella; és el color dominant de la situació. En els tres quilòmetres d'extensió que té aquest Estadi s'aplegaven infinitat d'agrupaments de dones i homes, lleugers de roba a més no poder i en continu moviment atlètic. Tothom estava content, en aparença. Val a dir que la visita s'escau en dissabte a la tarda, en què la gent ha plegat del treball i ha cobrat el salari.
El mateix moviment de multitud i trasbals d'alegria trobem l'endemà a la tarda en el Parc d'Educació Física, emplaçat en uns grandiosos terrenys de les voreres del riu Moscova. Mitjantçant el pagament de mòdic preu d'entrada, el govern soviètic ha aconseguit organitzar aquest Parc entre jardins plens de flors i passeigs esplèndids, i, sobretot, un devessall de coloraines amb predomini del vermell i distintius comunistes a grapats. Nombrosos establiments ofereixen begudes a baix preu i aigua filtrada de franc; d'altres, distreuen amb la instal ·lació de tota mena d'esports sota cobert i a l'aire lliure, i alguns són destinats a esplais innocents i jocs instructius. Tot, absolutament tot, adreçat a treure del vici la joventut de Moscou i refer-la del càstig sofert per les privacions dels darrers anys.[...]
La transformació de la societat russa forçosament ha de produir estralls inesperats. El canviar de cop i volta la contextura política, econòmica i social d'un país de 146 milions d'habitants, repartits en una superficie d'uns 21 milions de quilòmetres, certament produeix convulsions populars formidables. Constituïda la Unió Federativa de sis Estats russos, amb la sola adhesió de la voluntat de les parts constituents, cal un estat latent de força per tal d'assegurar el domini del proletariat de les diferents nacionalitats, consolidat pel sistema dels Sòviets. Aparentment això és ideal, perquè resol el problema de les nacionalitats dins de l'Estat soviètic. Però aquesta constitució se sosté per l'esperit de la revolta en contínua acció, i el martell del distintiu comunista més aviat esdevé un símbol paradoxal que una realitat perenne, com si, a força de colpejar amb ell, es pretengués fer entrar el clau per la cabota.
La humanitat està plena de tares, i la russa no és pas una excepció. Heu-vos ací perquè d'un quant de temps ençà Rússia suporta una lluita formidable contra el burocratisme corromput, provinent de l'excés de funcionaris creats per la política comunista, que intervé en tots els ordres de la vida. La podridura surt a la superficie, i els Sòviets
(Consells d'Obrers) es veuen entrebancats pels funcionaris ineptes i ganduls. Fet i fet, el comunista també és un ésser com els altres, i s'ha comprovat que per la seva categoria esdevé més adaptable, més flexible i sap mirar més pels seus interessos. Com a classe privilegiada, forma part dels «Trusts d'habitació» i disposa de les cases que, teòricament, ocupen els obrers, però de sota mà les adquireix, pel suborn, el company que té més diners. Temps a venir, aquests vius del comunisme formaran la nova burgesia, i, aleshores, potser caldrà una altra revolució per treure els avantatges materials vinculats al llinatge.
Mentre Rússia estigui en mans del poder comunista, en el poble rus subsistirà una revolució més o menys activa, per mor del seu Déu, de la família o de la seva guardiola, i per la necessitat que té l'obrer d'anar amb el cap alt i els pagesos de treballar la terra pel seu profit.
Viatge a Rússia passant per Escandinàvia , pròleg d'A. Rovira i Virgili, Barcelona: Llibreria Casulleras, 1929, p. 87, 93, 111-115 i 117-121.
