El Districte Vè, l'antic Raval, fou la més gran concentració fabril del pla de Barcelonafins ben més enllà de l'enderroc de les muralles. Amb el canvi de segle, però, quan algunes indústries ja n'havien marxat i quan les famílies benestants dels carrers del Carme, l'Hospital i Nou de la Rambla el deixaven per anar cap a l'Eixample, aquell barri popular començà a adquirir les característiques del que a partir dels anys vint es coneixeria com el barri Xino. Un nom que ràpidament s'associà amb el de Barcelona, com a símbol d'experiència bohèmia enmig d'una morbosa mescla de marginalitat, prostitució, glamour, creació artística –flamenc, sobretot– i moviment obrer –especialment l'anarquista.
La Rambla feia de límit, tot dividint la ciutat històrica, en paraules de García Lorca, entre «un ala gótica donde se oyen claras fuentes sonoras y laúdes del quince y otra ala abigarrada, cruel, increíble, donde se oyen los acordeones de todos los marineros del mundo y hay un vuelo nocturno de labios pintados y carcajadas al amanecer». A llevant, el barri Gòtic, i a ponent, el barri Xino. A una i altra banda d'aquell carrer fonamental, el nucli antic se zonificava no per dinàmiques endògenes sinó per impulsos induïts pel creixement de Barcelona, que ara tenia el seu cor a l'Eixample. Mentre la nova via Laietana i el Gòtic s'afaiçonaven de manera complementària i simbiòtica, segons els esbossos de Puig i Cadafalch, Adolf Florensa i altres forjadors del programa de ciutat noucentista, al Xino obrien les portes alguns dels seus locals més emblemàtics, amb una notable empenta arran de la guerra europea, quan s'inauguraren l'Excelsior, Villa Rosa i el Bar del Centro. La Criolla s'inaugurà un poc més tard, l'any 1922, en una antiga fàbrica davant de Cal Sagristà i no gaire lluny dels reservats de Madame Petit, en actiu des de l'Exposició del 1888.
Naixien així dos mites urbans contraposats i de llarga durada. L'ordenada invenció arquitectònica del nou barri Gòtic avançava a l'entorn de les seus del poder polític i religiós de la ciutat mentre l'ambient dens del Xino, en una àrea sense intervenció urbanística malgrat els projectes que l'afectaven, esdevenia epicentre de la creació literària barcelonina que maldava per fugir del món “com ha de ser” del noucentisme per apropar-se a la ciutat “tal com és”, amb derives diverses entre el naturalisme i la mistificació dels baixos fons. I amb els retrats esbossats per una llarga sèrie d'escriptors forans el Xino es convertia en una icona mundialment famosa de la ciutat. Calgué la República perquè les veus que denunciaven la situació social del Districte Vè es traduïssin en una reflexió urbanística que reelaborava les preocupacions expressades per Cerdà i Garcia Fària. Des de l'òptica d'un higienisme interclassista com a mecanisme racionalitzador de la societat de masses, els treballs del GATCPAC formulaven la urgència d'intervenir en un districte amb més de 1.000 habitants per ha i habitatges molt deficients. Les seves anàlisis, presentades amb frases breus i abundant aparell gràfic, s'acompanyaven d'un ús innovador de la fotografia. Feia temps que el Xino atreia poderosament els fotògrafs locals i la modernització del fotoperiodisme hi tingué un camp privilegiat (la revista Imatges , destinada al gran públic, s'estrenava el 1930 amb l'article «La llegenda del districte Vè», il·lustrat amb fotos de Gabriel Casas), però la renovació més radical del gènere arribà de la mà de Margaret Michaelis, que coneixia en primera persona els debats berlinesos sobre fotografia i difusió de masses i que dominava l'ús de la innovadora Leica, una càmera petita i ràpida, decisiva per aconseguir instantànies. Michaelis forní a la revista AC i a l'exposició La nova
Barcelona , celebrada el 1934, moltes de les imatges objectivants que el GATCPAC cercava; unes imatges, però, que a ella mateixa li resultaven insuficients davant la riquesa humana d'aquell ambient, per la qual cosa no deixà de fer-ne altres de més directes, com la de la taverna dels Tenors que acompanya aquestes ratlles.
Amb el franquisme, aquell barri bombardejat, depurat de les seves entitats i organitzacions obreres i que continuava essent porta d'entrada d'una immigració en situació precària i sovint amb problemes de papers, per espanyola que fos, es va veure encara més llastat quan la façana moralista del règim es traduí en norma. El tancament de les cases de tolerància el 1956 no féu sinó empitjorar la situació, en abocar a rònecs bars de cambreres i en traslladar-se al carrer la concertació de cites. Qualsevol glamour havia quedat desterrat del Xino, l'únic que ocasionalment hi brillava eren els uniformes de la VI flota nord-americana i de mariners d'altres països. Són els temps del treball fotogràfic de Joan Colom, encara avui queixós, quant al reconeixement de la seva obra, de l'esbiaixament cap a una iconografia de la prostitució que li comportà la col·laboració amb Cela a Izas, rabizas y colipoterras. Fotografia, literatura i un censurat cinema coincidien en la duresa de la vida en un dels barris més clarament perdedors de la guerra. Arribada la democràcia, l'èxit en la recuperació historicista de l'antic nom de Raval dóna la mesura de l'ànsia de canvis. Però en la seva materialització no ha faltat la polèmica. Considerada com una transformació generosa per part del municipi i com un intent de liofilització social i cultural pels seus detractors, la metamorfosi de l'antic Xino no ha deixat tanmateix –sol passar en la història– de sorprendre tothom. Un dels seus projectes insígnia, la rambla del Raval, ha superat amb escreix les expectatives, però en una direcció inesperada, en convertir-se en brillant aparador de ‘l'altra internacionalització de Barcelona', amb una incipient petita burgesia paquistanesobarcelonina al front de negocis freqüentats tant per visitants locals com per la multiforme marea del turisme.
Són noves realitats d'un barri que ja no és el Xino, però que en conserva clarament l'empremta. Unes realitats que no compten de moment amb estudis de balanç ni han aconseguit encara un retrat propi dins de l'imaginari urbà, per bé que han induït ja nombroses creacions, entre les quals cal, en aquest cas, destacar el cinema. Ara, com aviat farà un segle, la imatge del Raval, en construcció , esdevé un retrat cabdal de Barcelona.
Joan Roca i Albert és historiador
