La perspectiva de l'adhesió de Turquia a la UE havia obert a principis d'aquest any les portes a un debat sense precedents sobre la necessària redefinició de la identitat turca. El mateix govern d'Ankara va donar suport a la creació d'un grup de treball per proposar mesures legals per integrar les diferents «minories» dins del concepte de ciutadania turca. Tanmateix, el procés ha estat avortat pel primer ministre turc Recep Tayyip Erdogan davant les reaccions irades de la cúpula militar i d'alguns líders nacionalistes. La fi de la treva del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) no ha fet més que encendre les passions al Parlament turc, on diverses veus han demanat un retorn a les pràctiques militars i judicials dels anys noranta, els pitjors anys de la repressió sobre els 12 milions de kurds. Paradoxalment, la classe política turca és conscient que el camí cap a Brussel·les passa pel Kurdistan.
Els orígens del «problema kurd» a Turquia
En l'època otomana, la identitat kurda no estava amenaçada per cap projecte nacionalista. Els intel·lectuals, notables i caps tribals kurds es mantenien fidels a l'ideal de la unitat otomana garantida per la institució del califat. A partir de 1919, però, hom constata un canvi en la manera d'abordar la qüestió kurda. Un dels primers signes és la il·legalització de totes les associacions kurdes, acusades de col·laborar amb les potències occidentals per mirar de crear un estat kurd sobre les ruïnes del difunt imperi.
Al mateix temps, es procedeix a diverses purgues contra els funcionaris i diputats kurds al parlament de la nova república turca fundada el 1923 per Mustafà Kemal. L'adopció del turc com a única llengua oficial de Turquia va acompanyada de mesures draconianes per eliminar les llengües minoritàries, incloent-hi l'assassinat i l'empresonament d'intel·lectuals kurds. La llengua kurda esdevé la llengua de l'alteritat, de l'enemic.
De fet, el programa kemalista i la identitat kurda o “kurdicitat” entren en col·lisió perquè se sostenen sobre bases oposades. En primer lloc, pels kemalistes la creació d'una cultura i una identitat nacional compartides és condició imprescindible per a la formació de la ciutadania turca. [ 1 ] En segon lloc, amb l'abolició del califat Mustafà Kemal trencà el lligam més important entre kurds i turcs. La religió havia estat el factor que justificava la unió de tots els pobles musulmans sota l'Imperi otomà per sobre de les diferències ètniques, sobretot davant les amenaces externes (potències occidentals) i internes (els armenis). Sense aquest lligam secular entre el poder central i la perifèria, els kurds només perceben les polítiques autoritàries del govern. L'islam kurd, organitzat al voltant de les confraries relativament autònomes fins llavors, refusa a més el control de l'estat sobre els afers religiosos.
Sentint-se marginats i agredits pel nou poder central, els caps de tribus i confraries religioses kurdes són els primers a rebel·lar-se. Però si en l'època otomana les revoltes kurdes servien per negociar un nou “contracte” entre la perifèria i el centre, en l'era republicana no hi ha marge per a la negociació. La repressió de la contestació kurda no és considerada només una qüestió d'ordre intern, sinó una «guerra per un ideal»: la construcció de la nació «turca» i «civilitzada». Alguns ideòlegs kemalistes plantegen fins i tot tractar el Kurdistan com una colònia. [ 2 ] De fet, el procés d'aculturació iniciat els anys vint anà acompanyat de campanyes de massacres i deportacions de població kurda cap a les regions occidentals de Turquia.
En tercer lloc, la integració econòmica del Kurdistan és un altre repte per Mustafà Kemal, ja que tradicionalment el comerç d'aquesta regió s'havia dirigit cap a Mossul (Iraq), Alep i Damasc (Síria). Amb l'establiment de les noves fronteres, aquests circuits econòmics queden fora de l'abast, mentre que el govern turc intenta orientar els kurds cap a la resta de Turquia. Si bé la integració del “mercat kurd” en l'economia turca és una realitat a partir dels anys quaranta, el cert, però, és que una bona part dels kurds instal·lats a les fronteres segueix utilitzant els circuits tradicionals, de tal manera que el contraban esdevé, de fet, el primer sector econòmic del Kurdistan. Finalment, Mustafà Kemal es veu confrontat a la dimensió transnacional del problema kurd. El fet que milions de kurds visquin als països veïns es veu com un risc permanent per a la inviolabilitat de les fronteres de la jove república.
La confrontació entre plurilingüisme i monolingüisme, estat fort i centralitzat contra el pes dels notables i dels poders locals, espai “nacional” i espai “transnacional”, tradició i “modernitat”, islam autònom i “laïcisme”, [ 3 ] contribueix a forjar la identitat kurda durant els primers anys de la Turquia kemalista. La reacció kurda es manifestà amb la consumació d'un matrimoni contra natura entre elements “modernitzadors” (intel·lectuals) i elements “tradicionals” (tribus i confraries) de la societat kurda. El resultat d'aquesta aliança fou l'esclat de tres importants revoltes entre 1925 i 1938. La repressió brutal d'aquestes rebel·lions i les mesures punitives del govern contra la població kurda van portar la “calma” al Kurdistan a partir dels anys 1940.
Noves ideologies, noves estratègies
El pluralisme polític dels anys cinquanta va encetar una nova era política a Turquia. Tot i així, les tensions que havien estat amagades durant els primers vint anys de règim kemalista van anar sorgint a partir dels anys seixanta: nacionalisme kurd contra nacionalisme turc, oposició dreta-esquerra i oposició islam sunnita-alevisme. [ 4 ] Una nova generació ' d'intel·lectuals marcada pel marxisme passàa reivindicar la llengua com a element clau de la identitat kurda, com també la necessitat de millorar les condicions de vida de les regions kurdes, les més pobres de tot el país.
L'empresonament d'aquests intel·lectuals i dels primers alcaldes nacionalistes de ciutats importants com Diyarbakir deixà el camp lliure a l'acció de grups d'estudiants kurds radicalitzats i partidaris de noves formes de lluita, que incloïen la violència. D'aquesta manera naixia el 1978 el PKK (Partit del Treballadors del Kurdistan). La tensió al Kurdistan va créixer encara més després del cop d'estat militar de 1980. L'objectiu dels militars era despolititzar la societat turca per acabar amb els enfrontaments entre els partits polítics i eradicar el «perill comunista» a través la promoció d'una ideologia que barrejava fortes dosis de nacionalisme turc i d'islamisme: el neokemalisme. L'amenaça de l'enemic interior (kurds, alevis i islamisme «incontrolat») permeté criminalitzar els opositors al règim i legitimar les violacions de l'estat de dret. L'inici de la lluita armada del PKK el 1984 va aprofundir la divisió del país entre turcs i kurds. Entre 1984 i 1999, 3.000 pobles van ser destruïts, més de cinc milions de kurds van haver d'abandonar la seva terra i hi va haver més de 37.000 víctimes, la majoria kurds. Turquia es va veure immersa en una “guerra bruta” en la qual les tortures i les execucions extrajudicials de militants kurds van passar a ser moneda corrent al mateix temps que la classe política pretenia adherir-se a la Unió europea.
Amb l'excepció de Turgut Özal, president de Turquia entre 1989 i 1993, [ 5 ] l' establishment turc va ser incapaç d'oferir als kurds una alternativa entre el PKK i la política d'assimilació cultural. És més, diversos sectors de l'estat profund es veien beneficiats per una guerra de baixa intensitat, com demostrà l'escàndol de Susurluk, en el qual es van treure a la llum els lligams directes entre partits governamentals, xarxes de narcotràfic i forces paramilitars actives en la repressió de la guerrilla kurda.
Europa, un salvavides
La victòria dels islamistes moderats de l'AKP (Partit de la Justícia i del Desenvolupament) l'any 2002 obrí noves expectatives tant per als kurds com per als sectors proeuropeistes. De fet, islamistes moderats i kurds comparteixen la idea que l'adhesió de Turquia a la UE és l'única solució als problemes interns de Turquia a causa del pes esproporcionat dels militars en la vida política del país. Els islamistes s'havien oposat a la integració europea fins als anys noranta, privilegiant el projecte d'un mercat únic amb els països musulmans que passaria, en una segona etapa, a transformar-se en una entitat política. El cop d'estat “tou” dels militars el febrer del 1997 contra el govern del primer ministre islamista Necmettin Erbakan, però, va fer prendre consciència als seus companys de partit de la importància de la democràcia i de l'estat de dret. Avui dia, el partit d'Erdogan veu Europa com la «terra de justícia» i busca en Europa la protecció jurídica que no sembla trobar en el marc legal vigent a Turquia a causa de les reticències dels neokemalistes. Pels kurds, la perspectiva d'una integració a la UE permetria resoldre l'anomenada «qüestió kurda» gràcies a la garantia de certs drets polítics i culturals a l'interior de Turquia, juntament amb la renúncia a la creació d'un Kurdistan independent reagrupant les regions kurdes d'Iraq, Iran i Síria. L'adhesió turca, a més, portaria la UE a invertir recursos econòmics en una regió marginalitzada i castigada per la política de terra cremada practicada per l'exèrcit turc durant els anys noranta. Leyla Zana, símbol de la resistència kurda, està disposada a fer el paper de moderadora del camp kurd per aconseguir que Turquia entri a la UE a canvi d'un reconeixement oficial de la diversitat cultural i lingüística del país. L'exdiputada kurda ja ha posat les bases d'un nou partit legal, el Moviment Democràtic i Social, amb l'objectiu de defensar una certa autonomia per als kurds i treballar conjuntament amb els partits turcs que vulguin avançar cap a una veritable democratització del país.
La iniciativa de Zana s'ha vist, però, bloquejada pel retorn de les armes. A finals de maig del 2004, el PKK va anunciar la fi de la treva que havia declarat cinc anys enrere. La calma relativa a les regions kurdes havia permès el retorn d'una certa normalitat per als habitants de l'est del país. En el mateix sentit, les tímides mesures liberals del govern d'Ankara respecte a la cultura kurda haurien estat impensables en un clima de guerra. D'un any ençà, però, l'increment de l'activitat de la guerrilla ha provocat el retorn al Kurdistan turc d'algunes pràctiques pròpies dels pitjors moments. Segons la principal organització de drets humans de Turquia (IHD), les violacions dels drets humans han augmentat paral·lelament a l'increment de les accions armades.
Davant l'espectre d'una nova guerra bruta, el paper de Leyla Zana i els seus companys, especialment Hatip Dicle, pot ser molt important per canalitzar les reivindicacions culturals kurdes dins del marc institucional d'una Turquia veritablement democràtica. En una de les primeres declaracions públiques de Zana, aquesta va demanar al PKK la represa de la treva durant sis mesos més a fi de permetre l'establiment de negociacions amb el govern d'Ankara. Fou una iniciativa mal vista pels sectors més radicals del nacionalisme kurd, que veuen en el projecte dels exdiputats una estratègia del govern d'Ankara per aïllar el PKK. Els més pessimistes vaticinen un enfrontament entre els partidaris de Leyla Zana i els militants del PKK, cosa que afavoriria una vegada més els sectors més nacionalistes i conservadors de l' establishment turc. Una altra possibilitat és que Zana sigui incapaç de marcar el seu propi territori davant del discurs radical del PKK i el seu partit acabi en un intent fallit.
Els límits de la societat civil turca
El cop militar de 1980 no va instaurar només una dictadura; el Consell Nacional de Seguretat (MGK) va destruir les bases de la societat civil turca, va deixar en herència una constitució lliberticida (1982) i sobretot una doctrina oficial no escrita: l'anomenat «consens obligatori». Aquest consens, al qual fa referència Etienne Copeaux, és un conjunt d'opinions, criteris i comportaments públics exigits al ciutadà sobre certs valors (el kemalisme i els seus principis), sobre certs esdeveniments del present (la «qüestió kurda» i la «qüestió xipriota») o del passat (el genocidi armeni) i sobre certes institucions (el paper de l'exèrcit en la vida política del país). [ 6 ]
Aquest «consens» imposa de fet un sistema polític extremadament rígid al qual tots els actors de la “societat civil” del país (islamistes, empresaris, sindicalistes, defensors dels drets humans, organitzacions kurdes i alevis) s'han adaptat. Així, l'obsessió dels militars per la seguretat nacional i per la unitat nacional ha estat integrada pels diferents líders socials i ha limitat, de fet, allò que és “pensable”. Dit d'una altra manera, presentar-se com a defensor dels valors de la república és l'únic mitjà per donar una certa legitimitat a les pròpies reivindicacions, ja siguin religioses o ètniques. [ 7 ]
Aquest marc explica, per exemple, que Leyla Zana es mostri extremadament moderada quant a les reivindicacions «particularistes» i pretengui liderar un moviment transversal format per kurds i turcs. En el mateix sentit, només tenint en compte aquest «consens obligatori», es poden entendre les declaracions del líder del PKK Abdul·là Öcalan defensant els «valors republicans» des de la presó d'Imrali. Si la societat civil turca és presonera d'aquesta llosa imposada pels militars el 1980, és possible una autèntica democratització del país i una solució negociada del «problema kurd»?
De moment, el govern d'Erdogan, tot i comptar amb una majoria absoluta al Parlament, no ha sabut trencar amb el «consens obligatori» i continua mostrant-se solidari amb les preocupacions unitaristes de la cúpula militar. La voluntat de bona part de la societat turca d'entrar a la UE, però, passa inexorablement per la negociació entre islamistes moderats, alevis i kurds d'un nou contracte social i l'abandonament del neokemalisme com a ideologia oficial; és a dir, una redefinició de la ciutadania a Turquia que deixi lloc a l'especificitat de cada grup a canvi de la renúncia a l'ús de la violència com a mitjà d'expressió política.
La porta mig oberta deixada per Brussel ·les el mes d'octubre passat pot ajudar a engegar aquest procés. Tanmateix, la societat turca té la darrera paraula.
BIBLIOGRAFIA
H. BOZARSLAN, La question kurde. Etats et minorités au Moyen-Orient , París: Presses de Sciences PO, 1997.
E. COPEAUX, «Le consensus obligatoire », en I. RIGONI (ed.), Turquie: les mille visages , París: Syllepse, 2000.
O. ROY (ed.), La Turquie aujourd'hui. Un pays européen? , París: Universalis, 2004.
G.DORRONSORO (ed.), La Turquie conteste. Mobilisations sociales et régime sécuritaire , París: CNRS, 2005.
E. MASSICARD, L'autre Turquie. Le mouvement aléviste et ses territoires , París: P.U.F., 2005.
J-F. PEROUSE, La Turquie en marche. Les grandes mutations depuis 1980 , Villeneuve-d'Ascq: Editions de la Martinière, 2004.
G. SALAME, «Où sont les démocrates?», en G. SALAME (ed.), Démocraties sans démocrates , P a r í s : Fayard, 1994 .
