Articular el passat històricament no significa reconèixer-lo
"tal i com realment va succeir" (Ranke). Significa atrapar un
record tal i com llampega en un moment de perill. El materialisme històric
vol retenir la imatge del passat que es presenta inesperadament a l'home
singularitzat per la història en un moment de perill. El perill afecta
tant el contingut de la tradició com els seus receptors. La mateixa
amenaça recau sobre tots dos: la d'esdevenir un instrument de les
classes dominants. A cada època cal renovar l'intent per arrabassar
la tradició d'un conformisme que està a punt de subjugar-la.
El Messies arriba no només com el redemptor, sinó també
com el vencedor de l'Anticrist. Només tindrà el do d'atiar
l'esclat de l'esperança en el passat aquell historiador que està
fermament convençut que fins i tot els morts no estaran resguardats
si l'enemic venç. I aquest enemic no ha parat de vèncer.
Walter Benjamin, Tesis sobre la filosofia de la història,
VI
Només hem de mirar al voltant nostre per veure que
estem drets enmig d'una muntanya de runa d'aquells pilars (de les veritats
més conegudes)
Hannah Arendt
Aquest és un projecte que parla d'un espai públic un
espai que té a veure amb allò comú i també amb
la seva dimensió social i política, una enorme llosa
de formigó on acaba el carrer principal de Barcelona, la Diagonal,
que enterra una depuradora d'aigües i que ara esdevindrà en
una vasta esplanada de setze hectàrees amb vistes al mar. És
el lloc escollit per rebre els visitants del Fòrum 2004 i un dels
escenaris principals de les seves activitats: tallers, concerts, zona d'oci.
Sota d'aquesta llosa hi havia el Camp de la Bota: gairebé 1700 morts
per la repressió franquista.
MEMÒRIA
Aquesta crisi de la MEMÒRIA en aquest paisatge, sumit en la pèrdua
de tot objectiu i compromís amb el territori, com a identitat cultural:
el PARAPET.
Era, doncs, un mur, una paret en diagonal a la platja; era una massa
enorme, en un descampat. S'hi entrava per un camí que arribava a
la platja, on els piquets d'execució feien la seva feina: disparar.
Aquest no és un lloc plàcid, sinó de mort.
Només un retret: per què? L'individu de la segona modernitat
no pot prendre prou distància reflexiva. Per què? No és
temps avui de parlar de comportaments i llenguatges que continguin el concepte
ètic de l'espai públic. Per què aquesta desconfiança
envers la reconversió del valor cultural i social del territori com
a identitat?
CULTURA
La cultura s'ha convertit només en un pretext per al progrés
social i el creixement econòmic, i les pressions homogeneïtzadores
exercides per la societat moderna i el seu conformisme, en una societat
de consum.
El nostre benestar està construït sobre l'oblit. Aquest oblit
és una injustícia sobre la qual s'edifica el nostre present.
DESÍDIA
En un temps d'identitats fugaces quan tot es llença,
com justificar la noció de l'essència de construcció?
Com a objecte de saber, aquesta desestructuració de la consciència
sobre la condició humana és realment volguda? No hi ha una
ALTERNATIVA perquè els homes i les dones pensin d'una manera diferent
al voltant del lloc on viuen, treballen i moren?
LA PRESCRIPCIÓ
És en aquests moments que hi ha un mecanisme ideològic
capaç d'ocultar, devaluar i despolititzar. Es pot parlar de justícia
(injustícia) i patiment en una època postcolonial que desfigura
la història?
Necessitem una nova cultura democràtica en una societat de consum
on tot prescriu.
