Amb un segle de perspectiva, l'any 1906 es confirma com un referent en la història política, cultural i literària del nostre país. És evident que no tot es pasta i es recull en aquesta data. El 1906, però, tanca uns anys en els quals s'ha denunciat la inacabable crisi del mercat artístic i literari i, amb el rerefons de l'eufòria que envolta un moviment com Solidaritat Catalana, sembla com si s'haguessin obert nous camins. Cert que, per una banda, el catalanisme de la Lliga intenta rendibilitzar políticament, amb l'ajut de les dissensions republicanes, el moviment solidari; per l'altra, però, els republicans, amb Salmerón al davant, posen les bases per a la popularització i generalització del catalanisme, tot aïllant Lerroux i els radicals antisolidaris, els quals continuaran exercint i recuperaran més endavant una notable influència, però ja amb un flanc obert: el catalanisme responia també a les aspiracions populars, de l'esquerra, de llibertat i millorament social.
Joaquim Molas i J.M. Castellet constataven, al pròleg a Poesia catalana del segle XX (1963), l'aparició en aquesta data de 1906 d'«una sèrie de llibres significatius: Pilar Prim , de Narcís Oller, que cloïa, pràcticament, el Naturalisme; Enllà , de Joan Maragall, Horacianes , de Costa i Llobera, Els fruits saborosos , de Josep Carner, que traduïen una gradual evolució des d'actituds impressionistes i individualistes fins a d'altres de més coherents adscrites al Simbolisme i el Classicisme dels nous temps; La nacionalitat Catalana , d'Enric Prat de la Riba, que formulava clarament els programes d'acció del nacionalisme burgès; el Glossari , d'Eugeni d'Ors, que recollia totes les inquietuds i ambicions estètiques i socioculturals de la nova conjuntura.» Amb una petita variant interpretativa, perquè posava en dubte aquest caràcter tan radical de ruptura amb el passat, Josep Faulí va dedicar un petit llibre, Notes sobre l'any 1906 (1973), a resseguir els fets més rellevants de l'anyada.
El 1906 és, certament, la data del naixement del Noucentisme. Del seu bateig, un bateig que va destinat sobretot a destriar, a distingir, allò que per a Eugeni d'Ors pertanyia al segle que s'iniciava, que era del seu temps, de tot allò altre que des del seu punt de vista pertanyia al passat i que, per tant, s'havia de liquidar. És Ors qui confronta l' Enllà de Maragall amb La Nacionalitat Catalana , de Prat de la Riba. Cert que l'obra doctrinal de Prat havia acollit la idea orsiana d'Imperialisme idea que, en darrer terme, era una reinterpretació d'allò que Alexandre Cortada havia exposat a la revista Catalònia i que a Ors li venia com l'anell al dit per evitar el nacionalisme positivista i defensar un nacionalisme voluntarista i cosmopolita), però Prat fins aleshores havia estat maldant per incorporar Maragall a La Veu de Catalunya o a la Lliga Regionalista. Res, doncs, no era tan clar com Eugeni d'Ors volia fer creure. Entre d'altres coses perquè ell mateix provenia d' El Poble Català , i era en aquest diari on havia participat en el que sí que era una autèntic programa d'intervenció cultural fet des de la confluència de política i cultura. Justament allò que ell readapta a La Veu de Catalunya .
De fet, doncs, darrere del Noucentisme hi havia l'empenta de la reestructuració del Modernisme com a moviment. S'havia originat en el moment en què apareix un catalanisme intervencionista, obert a la modernitat, que escapa de les mans de la Lliga. Em refereixo al grup que s'escindeix al 1904 i crea el setmanari El Poble Català . El Modernisme, que feia anys que estava impulsant la renovació cultural, artística i literària i que no havia trobat el suport que li calia en la Lliga, surt de sobte reforçat en la nova conjuntura amb la reformulació d'idees que li dóna Gabriel Alomar amb El futurisme (1904), un text que plantejava justament aquesta dimensió política de la renovació cultural. Modernisme i catalanisme republicà –intel·lectuals i polítics–, doncs, es rearmen mútuament. També per a ells el moviment de Solidaritat Catalana és una oportunitat que intenten jugar amb totes les cartes a la mà i per això converteixen El Poble Català en diari. Tot un programa que mira cap a la burgesia, però també cap a les classes mitjanes i la classe obrera.
La vida cultural i literària reprèn, doncs, amb força i ho fa amb dues concepcions ben diferenciades de com s'ha d'estructurar i sobre quins fonaments socials s'ha de construir. La Lliga comptarà amb Eugeni d'Ors, però, també, amb Josep Carner, que feia temps que era ja a la redacció i sense tant de soroll havia estès la seva influència i, amb ella, la de la Lliga, en amplis sectors culturals de Barcelona, però també de Girona, Olot i de Mallorca. L'illa, justament, tancava en aquesta data un procés de transformació–o de reducció, si es vol– d'aquelles actituds de renovació i modernització que havien impulsat Miquel dels S. Oliver, Gabriel Alomar i Joan Torrendell, cap a un moviment conservador, fortament ideologitzat, que es manifestava a través de la poesia i que s'apropiava del nom d'Escola Mallorquina. Entronitzava els mestratges de Costa i Llobera i d'un vacil·lant Joan Alcover, ara ja definitivament guanyat per a la poesia catalana. Són dos mestratges que seran acollits i interpretats per uns i altres de maneres ben diverses i que, a Mallorca, de la mà de Maria Antònia Salvà i de Miquel Ferrà, l'artífex de la revista Mitjorn , assentaran les bases de mig segle de poesia.
L'art, la literatura, la música, es troben en un moment dolç, en el qual la diversitat i la renovació pesen més que no pas la uniformitat que propugna Ors. El 1906 encara continua l'èxit de Solitud , de Víctor Català, i, al costat de Pilar Prim , apareixen Les multituds, de Raimon Casellas , Josafat , de Prudenci Bertrana, Romàntics d'ara , d'Enric de Fuentes, Coses vistes i coses imaginades i Fent memòria , de Juli Vallmitjana, Ombres de Xavier Montsalvatje, i Revolta , de Pous i Pagès. I, en poesia, a més de les obres citades, Imatges i melodies , de Jeroni Zanné, Aplec de sonets , d'Alexandre de Riquer, El País del Pler , de Joaquim Ruyra, Jovenesa , de J. Oliva Brifdgman i la reedició d' Odes serenes i noves balades , d'Apel·les Mestres. S'estrena al Liceu l'òpera Empòrium , de Rafael Marquina i Enric Morera. I s'està preparant la gran Exposició Internacional de Belles Arts de l'any següent. Puig i Ferreter salta a l'escena amb força, mentre Lluís Graner, des de la Sala Mercè i el Teatre Principal intenta portar el teatre a les famílies i atreure les classes més elevades. Ésclar que, al costat, el cinema va ocupant cada vegada més l'espai d'entreteniment. I la “sicalipsi”( La gatita blanca ) i el music-hall triomfen, tot i que tres ballarines cauran assassinades. Mentre, les presons s'omplen de nous estadants, periodistes i polítics, portats per la Llei de Jurisdiccions. I Ferrer i Guàrdia és detingut després de l'atemptat de Mateu Morral contra el rei, a Madrid.
És, doncs, un any crucial, en el qual la diversitat no significa, encara, substitució ni arraconament. Per això llegir com l'Ors rep Empòrium o com la reben Joventut , Ilustració Catalana i L'Esquella de la Torratxa , resulta significatiu. O com uns i altres acullen la inauguració del monument a Frederic Soler, la mort d'Ibsen o el suïcidi d'Antoni Isern. Tot semblava, el 1906, que podia ser possible: en els mítings de Solidaritat triomfava la festa i la ciutadania. Potser, simplement, el que triomfava era la cultura. Tota una lliçó a cent anys vista.
Jordi Castellanos és catedràtic de literatura catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i codirector d' Els Marges
