El passat és un artefacte, sovint, incòmode. N'hem tingut la prova, una més, a França, on fa un parell de mesos va esclatar una nova polèmica sobre el passat del país i la manera de commemorarlo. El 23 de febrer del 2005 el parlament francès havia aprovat, sense cap mena de controvèrsia, una llei de reconeixement de la Nació en favor dels francesos repatriats. En l'article quart, la llei afirma que «Els programes de recerca universitària atorguen a la història de la presència francesa a ultramar, especialment a l'Àfrica del Nord, el lloc que es mereix. Els programes escolars reconeixen en particular el rol positiu de la presència francesa a ultramar, especialment a l'Àfrica del Nord, i atorguen a la història i als sacrificis dels combatents de l'exèrcit francès sortits d'aquests territoris el lloc eminent al qual tenen dret». El 29 de novembre, el grup socialista a l'Assemblea Nacional sotmetia a discussió una proposició de llei adreçada a abrogar l'article quart d'aquesta llei, però la majoria parlamentària de dreta va decidir no adoptarla. L'argument expressat pel primer ministre, prèviament consensuat amb el president de la República, és que «no és el Parlament el qui ha d'escriure la història, no és el seu paper».
Simultàniament, el govern francès va decidir adoptar un perfil baix en la commemoració del bicentenari de la batalla d'Austerlitz, el 2 de desembre de 1805. La figura de Napoleó és, encara ara, prou polèmica dins la societat francesa. Pocs dies abans de la celebració, associacions dels Dominis francesos d'Ultramar es van pronunciar «contra el revisionisme històric i les commemoracions oficials de Napoleó». Aquestes associacions recordaven que el victoriós general havia restablert, el 1802, l'esclavitud, que havia estat abolida per la Convenció Nacional el 1794. En aquest context polèmic, atiat per la publicació d'una obra titulada El crim de Napoleó , tant el president de la República, Jacques Chirac, com el primer ministre, Dominique de Villepin (aquest, a diferència de Chirac, un fervent admirador de Napoleó) van decidir no assistir a la cerimònia oficial celebrada a la plaça Vendôme, a París. Aquesta decisió –que contrastava amb la important presència francesa, poc abans, en la commemoració britànica de la batalla de Trafalgar – va irritar els sectors més nacionalistes, com els que representa l'historiador Pierre Nora (la reacció del qual hem reproduït, parcialment, a la revista de premsa d'aquest mateix número de L'AVENÇ ).
Les ferides obertes per la història costen, doncs, de tancar. I no ens n'hauríem de sorprendre, sobretot quan no hi ha hagut una reparació del passat. Quan el passat és, en certa manera, encara present. La commemoració dels fets històrics, per tant, no pot ser mai un element neutre. Entre tots els fets del passat, en discriminem uns quants i decidim –a cada moment històric, obeint a raons del present – què és reivindicable, i què no. Ara bé, aquesta tria, intencionada com és, no es pot basar en ni en la distorsió ni en l'oblit del passat. Quan Ernest Renan sostenia, en la seva cèlebre conferència Què és una nació? (1882), que «l'avenç dels estudis històrics sovint suposa un perill per a la identitat nacional », ignorava, deliberadament, que la identitat nacional és, també, un fet històric i per tant canviant. I és per això que el paper de la història i dels historiadors és tan important en una societat democràtica. Perquè el passat no és un continent estrany, ni encara menys un mer afer acadèmic: el passat és de tothom.
És en aquest context que s'emmarquen dues iniciatives recents dels governs català i espanyol: l'anunciada llei del Memorial Democràtic de Catalunya, que el Parlament ha d'aprovar enguany i el programa del qual trobareu esbossat en aquest mateix número de L'AVENÇ , i la creació d'una Comissió Interministerial sobre la recuperació de la memòria històrica que el govern espanyol va prometre, i que actualment sembla més aviat encallada. Totes dues iniciatives governamentals hauran de permetre la tardana però imprescindible reparació a les víctimes de la repressió franquista, i, al mateix temps, tindran la virtut de suscitar un necessari debat públic sobre quina va ser la naturalesa del franquisme. Caldrà seguir-ho amb atenció.
