La signatura de l'anomenat Pacte del Tinell obria, ara fa poc més de dos anys, una experiència inèdita de govern a la Generalitat de Catalunya: després de 23 anys d'un govern monocolor (bé que format per una coalició electoral) i fortament presidencialista, l'acord de les esquerres catalanes donava lloc, per primer cop, a un govern tripartit. L'experiment no era, en sentit estricte, nou, atès que el mateix acord tripartit governava ja en molts ajuntaments de Catalunya, començant pel del seu cap i casal. Però sí que suposava un repte important, en diversos sentits: la diferent tradició i cultura polítiques de cada un dels tres partits, el fet de representar electoralment interessos i sectors prou diversos, i, en darrer terme però no en el menys important, el fet de tenir cadascun d'ells una experiència de govern distinta (i, en conseqüència, un personal polític diferentment capacitat i experimentat), obria algunes incògnites sobre el descabdellament d'aquest govern de coalició.
D'entrada, el repartiment de les diferents responsabilitats de govern va donar lloc a un fenomen que els italians –amb la seva més llarga experiència de cultura política– van batejar ja fa anys com la lotizzazione, és a dir la parcel·lació del poder entre els partits que integren el govern, i que, a Itàlia, va donar lloc a fets tan negatius com l'atribució partidista de cadascun dels diversos canals de la RAI, la televisió pública. És una pràctica que es troba lluny del que caldria entendre com la cultura de coalició, en què el govern malda per representar, en una acció de govern unificada i coherent, la diversitat del suport electoral i parlamentari que rep. A Catalunya, aquesta lotizzazione és particularment visible en una àrea tan sensible com és, en el de la Generalitat i en el de qualsevol altre govern, la Presidència, on la fragmentació de competències en matèries prou diverses, com les relacions exteriors, ja ha donat senyals inequívocs de disfuncionament.
Aquesta fragmentació i partidització de responsabilitats no ha ajudat precisament alguns dels projectes del govern que més interès i consens haurien de despertar, com és el cas del Memorial Democràtic, una iniciativa que té un alt component simbòlic, de reparació d'una injustícia i de commemoració d'un combat per les llibertats, però per a la qual caldrà trobar, en el tràmit legislatiu que ara s'inicia, un dimensionament adequat.
Sense moure'ns de l'àmbit de la Història, s'ha conegut fa pocs dies un fet que resulta altament preocupant: el Departament d'Universitats, per motius que no han estat explicats de forma convincent, ha denegat els seus ajuts a la recerca a alguns dels més acreditats historiadors del país, com és el cas de Josep Fontana, Borja de Riquer o Carme Molinero. La sospita d'un capteniment partidista (alguns, encara que no sempre els més indicats per fer-ho, l'han qualificat directament de “sectari”) s'imposa, perquè no és creïble, de cap manera, que els grups de recerca que encapçalen historiadors com els esmentats no reuneixin les condicions per poder merèixer aquests ajuts. I el pitjor és que aquesta decisió se suma a d'altres d'anteriors, com ha estat la diversa atribució de la puntuació a diferents publicacions científiques, per criteris que tampoc no semblen adequadament justificats.
L'afer, independentment de com acabi l'anunciada revisió d'aquesta denegació, tradueix una inquietant manca de sentit institucional per part d'uns responsables polítics determinats que no han d'oblidar que, com a gestors dels diners públics, es deuen a tota la col·lectivitat. Però és més preocupant encara perquè aquest capteniment partidista no només fa mal a un govern que s'havia de distingir per una altra manera de governar, sinó també per la manca de visió de país que demostra. Cal esperar-ne, doncs, una immediata correcció.
