En un programa emès fa uns mesos per TV3, titulat Històries de Catalunya , el presentador utilitzava un recurs tan senzill com, sens dubte, eficaç: en un moment o altre de la petita història que es narrava dins de cada capítol, el periodista visitava un arxiu i mostrava als espectadors un document. Era el document que avalava la història, que li donava l'escreix de veracitat necessària de cara a l'espectador, i gràcies al qual la credibilitat i el didactisme mateix de la sèrie en sortien reforçats.
Que la història es basa en el document, és una veritat que potser no cal recordar. La llengua francesa, tan donada a la frase feta, ha encunyat una frase que ho resumeix perfectament. En tota disciplina, i davant de qualsevol argumentació d'un col·lega d'ofici, es reclamen immediatament els " documents à l'appui": és a dir, els documents sobre els quals recolza l'argument, sense l'aval dels quals no hi ha explicació que valgui.
Però sí que cal recordar, perquè d'això n'hem tingut exemples en els darrers temps, que el document, per ell mateix, no és suficient. Cal sotmetre'l a l'escrutini, a la lectura crítica. Els documents no es basten a ells mateixos: cal que, a partir d'ells, se'n construeixi, se'n teixeixi una interpretació. Aquesta és la feina de l'historiador, i també la del periodista, el qual, abans que res, haurà hagut de comprovar l'autenticitat del document. Però aquesta no és pas la seva única responsabilitat.
Tot plegat ve a tomb de la presentació, degudament publicitada i en el moment adequat (en plena Setmana Santa), d'un documental sobre la troballa i la transcripció d'un document, un papir, que explicaria una versió diferent de la història de Judes Iscariot, el qual hauria lliurat Jesús de Natzaret als romans no pas per traïdoria, sinó obeint les indicacions de Jesús mateix, suposadament desitjós de convertir-se en un màrtir de la causa.
El documental, de producció nordamericana, té tots els elements a què ens té avesada la història- espectacle: es tracta d'un papir copte, que va ser trobat ara fa trenta anys a Egipte, per part d'un pagès que va entrar en una antiga cripta, i va descobrir-lo al costat d'una mòmia. "El misteriós llibre de papir", com el qualifica el documental, va ser després robat i revenut diverses vegades, fins que va acabar en mans de la National Geographic Society, que s'ha encarregat de verificar-ne l'autencitat i de transcriure'n el contingut. Tot plegat, suficient perquè hagi pogut ser presentat com un exemple del que se sol anomenar "l'aventura de l'arqueologia", i fins i tot d'una "nova visió de la història".
És evident que, més enllà de les estratègies de màrqueting, el que és rellevant d'aquesta història és la creença, ràpidament assumida pels mitjans de comunicació que se n'han fet ressò, que el document farà canviar el relat històric fins ara acceptat. Com es diu en la presentació que n'ha fet TV3, "aquesta és la principal importància del document, que en definitiva proposa un canvi substancial en la visió estigmatitzada que la història ha donat de Judes." Una pretesa "subversió" de la història oficial que fa especialment atractiu el document no per allò que diu (perquè, al capdavall, el que diu potser no és tan diferent del que diuen els Evangelis tinguts per més "autèntics"), sinó justament perquè se l'ha convertit en espectacle.
Fet i fet, ens trobem davant d'un nou pas de rosca d'una estratègia comercial que troba, això sí, un públic molt ben predisposat a acollir-la (recordem l'èxit recent de la saga dels "codis Da Vinci"). Un públic que no busca en la història veritat, sinó emoció. I que, des del sofà de casa, visita complagut, com qui visita un parc temàtic, aquest lloc tan exòtic que és el passat. És la trivialització absoluta de la història.Caldrà conformar-s'hi?
