Els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya estem convocats a prendre part, el proper dia 18, en el referèndum que ha d'aprovar la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, després d'un llarg i controvertit procés de negociació del text que ha tingut lloc, primer, al Parlament de Catalunya i, després, a les Corts espanyoles.
La incertesa més gran en aquests moments és quin serà el grau de participació de l'electorat català en aquesta consulta, i, en segon lloc, quin pot ser el percentatge de vots negatius que s'hi recullin. Cal recordar al respecte que, en el referèndum que va aprovar l'Estatut del 1979, el percentatge de participació no va arribar, per unes dècimes, al 60 %, una xifra més aviat decebedora en el context de les altes participacions electorals que es van donar en els anys de la Transició democràtica (i set punts per sota de la participació que hi va haver a Catalunya mateix, un any abans, en el referèndum de la Constitució espa- nyola de 1978). Així mateix, cal recordar també que aleshores el vot afirmatiu a l'Estatut fou aclaparadorament majoritari (poc més del 88 %), front a un minso vot de rebuig (el 7'76 %).
El que és segur, a hores d'ara, és que en aquesta ocasió el resultat no podrà tenir el mateix elevat grau de consens. És possible, doncs, que la participació sigui inferior a la del 1979, i és més que probable que els vots negatius superin els aleshores emesos. Aquesta doble constatació no hauria de servir, però, per treure legitimitat al nou Estatut, en contra del que ja s'ha apressat a proclamar algun dirigent del PP local. El context de l'any 2006 no té res a veure amb el del 1979, i la normalitat democràtica en què vivim fa gairebé trenta anys no pot donar lloc a les votacions plebiscitàries, gairebé unànimes, d'aleshores.
Al respecte, només cal recordar que en el darrer referèndum que s'ha celebrat a Espanya, el del Tractat de la Constitució Europea, la participació a Catalunya apenes va superar el 40 %, i que els vots negatius van ser gairebé el 28 %, front a un 64 % d'afirmatius. O que aquest mateix Tractat europeu va ser rebutjat en referèndum a països de tanta tradició democràtica com són França o els Països Baixos.
És clar que els catalans i les catalanes no ens juguem el mateix en aquest referèndum que en el de la Constitució Europea, que al capdavall era vista com una cosa més llunyana i abstracta, i que ara la necessitat d'una alta participació i d'un vot afirmatiu majoritari apareixen com una exigència democràtica. En un país com el nostre, on l'esforç per la institucionalització que ha dut a terme el catalanisme polític en l'últim segle ha topat amb tota mena de resistències, la sanció al nou Estatut no és en cap cas una qüestió menor.
Tanmateix, i a similitud del referèndum europeu, en aquesta ocasió el “no” ha estat demanat des de sectors polítics i socials ben oposats: pels qui són contraris al catalanisme polític i cultural, però també pels qui consideren insuficients alguns aspectes de la reforma estatutària. La legitimitat de les dues postures és inqüestionable, tot i que la conjunció d'un doble vot negatiu farà molt difícil de valorar, en termes polítics, el resultat final.¿Qui haurà pesat més, els sectors que s'oposen per exemple al fet que els ciutadans tinguem a partir d'ara el dret, però també el deure, de conèixer la llengua catalana, o els qui consideren insuficient el reconeixement de la nostra realitat nacional?
Una altra incògnita possible té a veure amb la hipotètica influència que pugui tenir sobre la participació o bé sobre el vot negatiu el descontentament d'algun sector de l'electorat, aliè i propi, amb el govern tripartit, després d'una legislatura molt accidentada, el final anticipat de la qual ja s'ha anunciat.
En qualsevol cas, el nou Estatut obre una etapa nova a Catalunya. La reforma estatutària aprovada augmenta i consolida les competències pròpies de la Generalitat, n'inc reme nta el finançament i posa fi a la discriminació legal de la llengua catalana (en equiparar-la en drets i deures a la castellana), en el marc d'un reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya. La legislatura que ara s'acaba haurà de ser analitzada en els seus termes justos i amb distància històrica, però no hi ha cap mena de dubte que haurà deixat un instrument millorat d'autogovern. No és pas un mèrit menor.
