El projecte d'Estatut d'Autonomia ha estat, finalment, aprovat per la ciutadania de Catalunya en el referèndum del dia 18 de juny passat. El resultat ha estat clar i contundent, ja que la reforma ha estat refrendada pel 73'9 % dels votants, front a només un 20'8 % de vots en contra. La participació ha estat, en canvi, a penes del 50 % del cens.
En una anàlisi d'urgència, es poden apuntar diverses consideracions. La primera, i la més òbvia, fa referència a l'amplíssim suport que el projecte ha rebut: malgrat la seva accidentada tramitació, malgrat la constatació efectiva que el projecte de màxims, com se'l va qualificar, que va sortir del Parlament de Catalunya ha estat després retallat en la tramitació a les Corts, la consideració que la reforma de l'Estatut significa un pas endavant important en l'autogovern s'ha acabat imposant majoritàriament entre l'electorat català.
La segona consideració fa referència al grau de participació, que ha estat gairebé deu punts per sota de la que va tenir el referèndum del 1979 (però també deu punts superior a la del referèndum que va aprovar el tractat constitucional europeu l'any 2004). La comparació amb les dades de participació del 1979 no és pertinent, perquè ara no ens trobem, com aleshores, en un moment constituent i, per tant, potencialment mobilitzador de l'electorat: comptat i debatut, el que s'ha aprovat és, formalment, una reforma de l'Estatut vigent. I, tanmateix, la participació no ha estat, al capdavall, ni tan llunyana d'aquell 59 % de fa vint-i-vuit anys, ni tan estranya a l'elevat grau d'abstenció ‘estructural' que té Catalunya en les consultes electorals que s'han succeït del 1977 ençà.
En tot cas, el que no es pot fer, com ha fet amb una considerable pocavergonya el PP i els mitjans de comunicació que li són afins, és afirmar que l'abstenció deslegitima l'Estatut: l'abstenció no pot de cap manera sumar-se al vot negatiu, no només perquè les raons dels abstencionistes són molt diverses i només els pertanyen a ells (per exemple, a una part dels electors d'ERC, que s'han resistit a votar que no i no han anat a votar), sinó també perquè, en darrer terme, l'actitud abstencionista implica un assentiment implícit amb la situació.
El que sí que s'ha pogut constatar és, novament, que a Catalunya existeix una abstenció diferencial, que fa que una part de l'electorat, sobretot el que es concentra a les àrees metropolitanes de Barcelona i de Tarragona, deixi d'anar a votar en les eleccions autonòmiques. En molts dels municipis metropolitans la participació en el referèndum ha estat entorn al 42 %, és a dir uns vuit punts inferior a la mitjana (amb puntes com la de Badia del Vallès, on només hi ha hagut un 35 % de participació). Sigui com sigui, aquestes dades mostren que segueix havent-hi una part de la població de Catalunya que no se sent part, en un sentit ampli, del cos polític i cultural català. Les raons d'aquesta manca d'integració tenen a veure amb l'urbanisme i amb la sociologia més que amb la política estricta, per molt que hi hagi qui en fa una lectura política interessada, però en qualsevol cas es mostren preocupantment persistents.
Finalment, s'imposa una tercera consideració sobre el vot negatiu, que ha estat de gairebé el 21 %, i que, tot i que havia estat defensat en la campanya tant per ERC com pel PP, cal en principi atribuir, en una part important, a la mobilització de l'electorat contrari a un catalanisme que, de forma transversal, impregna la societat catalana. La ruptura del consens, de la ‘unanimitat' catalanista, podria ser vista en principi com una prova positiva de la pluralitat i de la mateixa complexitat de la societat catalana, però no pot amagar el fet inquietant que el vot negatiu (que a Tarragona ciutat ha arribat al 29 %) tradueix sovint una manca d'integració i de cohesió social que, més enllà de les opcions polítiques de cadascun, signifiquen un element potencial de divisió, i fins i tot de ruptura social. El pitjor és que, entre les plataformes espanyolistes que s'han oposat a l'Estatut i entre sectors del mateix PP, hi ha qui vol explotar aquest risc d'escissió jugant irresponsablement amb un factor tan important com és la llengua.
En la nova etapa que s'obre després de les eleccions de la tardor, caldrà que les forces polítiques catalanes siguin prou conscients de la necessitat d'evitar el risc, potser llunyà però no pas menyspreable, d'escissió que l'abstenció i el no haguts en el referèndum puguin, en alguna mesura, revelar.
