Les eleccions al Parlament de Catalunya que van tenir lloc l'u de novembre passat permeten múltiples lectures i anàlisis, però també serveixen per constatar la persistència d'un mite, el mite de l'abstenció. És un fet que en les eleccions autonòmiques hi ha sempre una abstenció més gran que no en les generals. És també una dada constatable que aquesta abstenció ‘diferencial' és una mica més alta en les àrees metropolitanes de Barcelona i de Tarragona, on hi ha un més gran percentatge de catalans amb arrels culturals no autòctones, de classe treballadora i votants d'esquerra. Fins aquí, els fets. On les anàlisis difereixen és a l'hora de determinar les causes d'aquest comportament diferenciat.
Cal dir d'entrada que a Catalunya l'abstenció és un fet estructural. Del 1977 ençà, a cap elecció no ha votat més del 80 % de l'electorat. A les darreres eleccions generals, per exemple, enmig d'una gran polarització i de la rebel·lia democràtica que donà el triomf a Zapatero, a Catalunya va votar el 76 % de l'electorat: un punt menys que en el conjunt d'Espanya, però un cinc per cent menys que a la comunitat de Madrid. Ara bé, en les anteriors generals, les que van donar majoria absoluta a Aznar l'any 2000, a Catalunya va votar només el 64 % (quatre punts menys que la mitjana espanyola, i vuit menys que a Madrid). En les altres eleccions, com a tot arreu, la participació és sempre més baixa. En les autonòmiques del 2003 va votar el 63 % dels cens, i en les municipals d'aquell mateix any el 61 %. Per tant, estem parlant d'una societat on, d'entrada, un de cada quatre electors no va mai a votar. Mai. Que ara, el 2006, després del galdós espectacle polític de la darrera legislatura, la participació hagi baixat fins al 56'7 % del cens, és una dada certament preocupant, però que no ha de ser treta del seu context.
En tot cas, aquesta reiterada abstenció diferencial s'ha tendit a explicar des de posicions primordialment ideològiques: per a un sector d'analistes, aquesta apatia electoral es deu al fet que en les eleccions al Parlament català el que està en joc són qüestions ‘identitàries' que no impliquen la ciutadania metropolitana, perquè, s'afirma, en una ja vella cantarella, no aborden els ‘problemes reals de la gent'. D'altres, en canvi, afirmen que darrere d'aquesta alta abstenció hi ha un vot de conformitat, una aprovació implícita, de la situació política: no cal anar a votar, perquè s'està conforme amb el qui governa.
Sigui com sigui, un sector determinat de la publicística sosté, des del 1980 ençà, que el sistema polític català, en tenir com a eix articulador el catalanisme polític, ‘exclou' una part de l'electorat, castellanoparlant i fill de la immigració, i afirma que els socialistes catalans no hi obtindrien bons resultats fins que el partit no deixés d'estar dirigit pels fills de la burgesia (‘catalana', és clar). La defenestració de Maragall i la presentació, per part del PSC, d'un candidat nascut a Andalusia sembla que ha invalidat, cal esperar que definitivament, aquest pressupòsit ideològic: José Montilla no només ha obtingut un dels pitjors resultats dels socialistes en unes eleccions autonòmiques, sinó que no ha aconseguit tampoc mobilitzar el vot metropolità.
Cal doncs, començar a aparcar les explicacions d'arrel ideològica i acudir a les explicacions analítiques, com la que feia, en ocasió del referèndum de l'Estatut (que se saldà amb una participació d'apenes el 50% ), el professor Francesc Pallarès, catedràtric de ciència política de la UPF: “A menudo se ha presentado este fenómeno [l'abstenció diferencial] como una especificidad catalana, que mostraría debilidades de integración política en sectores de nuestra sociedad con raíces culturales no autóctonas debido a los planteamientos catalanistas de los partidos y/o de las instituciones. Pero ni es un fenómeno exclusivo del nivel autonómico, ni es específica- mente catalán, sino general de todas las zonas metropolitanas a nivel comparado” ( La Vanguardia , 26/06/06).
Ni l'abstencionisme metropolità és, doncs, un fet exclusiu de Catalunya, ni tampoc l'abstencionisme autonòmic no és únicament atribuïble a l'electorat metropolità. Pensar que aquest abstencionisme es revertirà automàticament quan els partits deixin
de fer catalanisme, o de ser presidits per catalans de soca-rel, és confondre el desig amb la realitat. El que no podem fer, però, és menystenir aquest fenomen, que cal situar en el marc de les pautes de relació amb la política que són generals a totes les societats occidentals. Com la nostra, ni més ni menys.
