La transformació de la imatge de Barcelona ha estat un tret prou destacat del període, afortunadament ja prou llarg i històricament significatiu, transcorregut des de la recuperació de la democràcia i de l'autogovern ençà. La transformació urbanística de Barcelona, basada en l'aplicació d'un model de consens i en un renovat orgull ciutadà, ha donat lloc a una imatge atractiva, dinàmica, un bon punt satisfeta, a vegades fins a vorejar l'autocomplaença, que ha aconseguit entre altres coses convertir el cap i casal en una ciutat de moda i en una destinació turística de primer ordre.
La vigència d'aquest model de transformació urbana, que per la seva mateixa potència ha estat anomenat "model Barcelona", s'ha vist però progressivament qüestionada en els darrers anys. El consens de l'etapa olímpica, malgrat o potser a causa del seu mateix èxit, ha donat pas a un qüestionament creixent de les grans operacions de l'etapa postolímpica. El fracàs del Fòrum de les Cultures, la magnitud del qual va ser directament proporcional al sobredimensionament de l'esdeveniment per part de la propaganda municipal, ha anat acompanyat del sorgiment d'actituds crítiques no només cap a l'operació urbanística que hi havia al seu darrere, sinó també, i més en general, per l'aflorament d'una nova consciència social en una ciutat amb problemàtiques noves com l'accés a l'habitatge o la immigració.
En aquest sentit, com s'explica al dossier que publiquem en aquest número, és prou significatiu el fet que, al costat d'un cinema fet a Barcelona que "exhibeix una certa fascinació complaguda" per la ciutat postolímpica, hagi emergit un cinema documental que va configurant "el contracamp de la Barcelona del disseny, de l'arquitectura, de la moda, dels turistes i dels inversors immobiliaris que predomina en els discursos institucionals."
Un dels camps en què la configuració d'un model alternatiu de la manera de fer ciutat ha anat prenent força ha estat el de la defensa del patrimoni industrial. Ara fa tres anys, L'Avenç va dedicar un dossier a la qüestió ("La Barcelona industrial: un patrimoni vergonyant?", núm. 288, febrer de 2004).on ens preguntàvem, a propòsit de la transformació del Poblenou, com es podien "combinar els nous usos que la ciutat exigeix (i les pressions urbanístiques a què és sotmesa) amb el testimoni del seu passat industrial" i on alertàvem de la impossibilitat de construir el futur sobre l'oblit del passat -un passat industrial al qual la ciutat actual devia, precisament, la seva força present.
D'aleshores ençà, la batalla per la preservació del patrimoni industrial, o més ben dit, del paisatge industrial de la ciutat ha tingut l'exponent màxim en Can Ricart, un excepcional recinte fabril del Poblenou, edificat des de mitjan segle XIX fins a principis del XX, i que es troba amenaçat pels plans de reforma urbana. La preservació íntegra de Can Ricart, defensada amb intel·ligència per una comissió ciutadana que integra veïns i professionals diversos, s'ha convertit en pedra de toc de l'urbanisme postolímpic i del model mateix de ciutat. L'ocupació recent, al capdavall anecdòtica, de la fàbrica per un grup d'okupes no pot ni ha d'ocultar la feina seriosa feta per veïns, institucions i entitats en defensa de la preservació d'aquest patrimoni, que han estat capaços de demostrar no només el valor històric del conjunt, que han definit encertadament com un "conjunt emblemàtic de la modernitat catalana", sinó també la seva virtualitat de cara al futur.
La mobilització cívica en favor de Can Ricart ha aconseguit modificar, encara que parcialment i no pas en grau suficient, els plans municipals i ha evitat, fins al moment, el perill cert d'un enderroc a correcuita. Ara, després de la desocupació del recinte, cal que totes les administracions, començant per la Generalitat, que pot fer valdre la seva autoritat i declarar bé d'interès nacional el conjunt íntegre de Can Ricart, n'evitin l'enderrocament, ni que sigui parcial. Perquè no hi hauria res més trist, ni més indignant, que el dia que els raonables arguments en favor de la preservació del patrimoni industrial ens hagin convençut a tots, ens girem al nostre costat i, com ja ha ocorregut en massa casos, ja no en quedi res. Seria com guanyar una guerra, havent perdut totes les batalles. I això, ens diu la història, és del tot impossible.
