A finals del mes de gener passat, va tenir lloc una sessió, titulada Anatomia, dedicada a fer un diagnòstic (de fet, s'anunciava com “un balanç i profecia”) de l'estat actual de la literatura catalana. Aquesta sessió, que enguany ha arribat a la quarta edició, l'organitzen la Institució de les Lletres Catalanes i la Universitat Oberta de Catalunya i té lloc en un escenari no pas neutre: “l'antic amfiteatre anatòmic” de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. La tria d'un ambient gèlid i mortuori com és el d'una taula de disseccions no sembla, d'entrada, una elecció gaire feliç: les disseccions se solen practicar sobre un cadàver, encara que si seguim l'aparentment paradoxal definició del Diccionari de l'Institut, la dissecció consisteix en l'“acció d'obrir un ésser viu i discernir-ne les parts.”
Del balanç que s'hi va fer, la premsa de l'endemà en va destacar la intervenció de l'escriptor Vicenç Villatoro, exdirector general de Promoció Cultural i exdirector del programa De llibres al Canal 33, que va dibuixar un panorama no gaire falaguer: la literatura catalana seria un cos amb un cap petit (el de l'excel·lència), un cos més ample (engreixat per autors comercials, com Sánchez Piñol o Ferran Torrent) i unes cames (la literatura de best-seller) inexistents. D'aquesta situació, també en va assenyalar uns presumptes culpables: uns canonitzadors que “són, com a mínim, catalanoescèptics” i que “tenen dificultats per valorar el que s'escriu en català”. I entre aquests mandarins d'un pretès “neonoucentisme d'esquerres” va assenyalar amb el dit, amb tanta inexactitud com poca elegància, la llibreria La Central, l'antic programa Saló de lectura de BTV o el premi Llibreter. Ignorant, o volent ignorar, que una llibreria, un programa de televisió o un premi no fan més que reflectir una realitat: la del pes que la producció editorial en castellà ha tingut, té i tindrà a casa nostra.
Els retrets de Villatoro, que han estat replicats immediatament des de la xarxa (per Mercè Ibarz a Vilaweb, o des del bloc del Llibreter, entre d'altres), venien a coincidir amb els d'un desgraciat article d'Hèctor Bofill contra el crític Ponç Puigdevall, que ja va ser contestat per Manel Ollé (Avui, 15 i 20 de gener, respectivament). En un llenguatge autoritari, l'escriptor autoproclamat “imparable” feia una preocupant imputació contra un crític que havia gosat parlar malament d'un llibre seu (un crític de qui no pot dubtar-se de la qualificació, encara que d'ell podríem afirmar, com va dir J.M. Castellet respecte de Félix de Azúa, que ha comès l'error imperdonable d'haver contribuït a la fundació del partit dels Ciutadans), mentre semblava somiar amb un futur món feliç on els crítics es dedicaran, merament, a lloar “la producció nacional”.
Els problemes de la literatura catalana són reals, evidents i difícilment menystenibles, i des d'aquestes mateixes pàgines de L'Avenç hem mirat de contribuir, sovint, a discernir-los. La cultura catalana, com el país mateix, constitueix un subsistema dins un sistema més ampli, el de l'organització política, el del mercat “nacional” i el dels mitjans de comunicació, que tendeix al monolingüsime i al predomini evident de la llengua castellana. I enfront d'això, hem tingut una administració catalana que, tot i el canvi de signe polític, segueix tenint la cultura com una de les seves darreres prioritats, i uns instruments, com la televisió pública, enormement reticents a potenciar la literatura pròpia.
Des de L'Avenç, hem defensat sempre que a la literatura catalana li cal una xarxa de diaris i de revistes que facin de receptacle i d'impulsor, d'aparador i d'ir- radiador dels nostres llibres i dels nostres escriptors. I aquesta revista s'ofereix, i es disposa, a acomplir el tros de paper que li pertoqui per fer possible i viable aquest ecosistema literari en català.
Ara bé, això no treu la responsabilitat dels mateixos autors i editors. Fa un cert temps, en un seminari sobre museologia, els responsables d'un museu català, aleshores acabat d'inaugurar, explicaven les seves cuites perquè el seu museu no apareixia ben senyalitzat en els itineraris urbans i temien que el públic no hi sabés arribar. La responsable d'aquell seminari, una dona de cultura anglosaxona, va dir aleshores, en una demostració d'indubtable sentit comú: “vostès no s'amoïnin, facin bones exposicions i el públic ja sabrà arribar-hi”. I qui diu exposicions, diu llibres, oi?
