L'entrevista que publiquem amb l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, ofereix, sens dubte, diversos centres d'interès. Més enllà del soroll i de la fúria que van impregnar la seva presidència, comença a ser el moment de poder analitzar amb una mínima distància un període que va comportar no només l'alternança, per primer cop, en el govern català, sinó també un intent de dibuixar, des de Catalunya, una altra configuració d'Espanya. Un dibuix basat en el reconeixement de la personalitat nacional, diferenciada, de Catalunya i, en conseqüència, en un federalisme asimètric.
L'aposta federalista de Pasqual Maragall no ha estat, tal i com recordava Miquel Caminal en el nostre número d'abril, la primera vegada que això s'intenta: el 1986, ara fa vint anys, va ser l'anomenada “operació reformista”, encapçalada per Miquel Roca i Junyent, la que, des del camp liberal, va provar d'afaiçonar (per utilitzar el terme de Jaume Vicens Vives) Espanya a imatge nostra. També com en el cas de Roca, “l'operació federalista” de Maragall pot dir-se que ha acabat en un fracàs: aquesta és, almenys, la lectura explícita que en fa l'expresident, quan constata com el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, abandona el seu federalisme inicial (un federalisme que “Espanya no admet”) i, a la manera de Felipe González, s'inclina per l'entesa amb el catalanisme conservador, tot renunciant a modificar l'estructura de l'Estat.
Hi ha un altre aspecte, com a mínim, a destacar de l'entrevista: la reflexió, un punt enyoradissa, que fa Maragall de l'època en què es discutia sobre grans plantejaments geopolítics, sobre l'estratègia territorial i sobre el paper que les grans infraestructures havien de tenir, també, en el dibuix d'una Espanya plural, en xarxa, que superés el centralisme de l'Espanya radial, on tot gira entorn de Madrid. Hi ha hagut, es lamenta Maragall, falta de visió i d'ambició, tot i que Catalunya s'hi juga molt, en aquestes qüestions, com el present debat sobre el model aeroportuari reflecteix.
La política petita, la que es basa en el mer tacticisme (com ha ocorregut fa ben poc en un debat parlamentari, on una paraula tan grossa com “autodeterminació” ha estat empetitida fins al ridícul), o aquella que vol creure que governar consisteix a aplicar unes polítiques sectorials, per adequades que aquestes puguin ser, té uns límits evidents. El rigor i la seriositat, s'hi ha insistit prou, són condicions necessàries per al bon govern. Però és clar que no són suficients a l'hora de fer front a les mancances del present i d'abordar, amb ambició, la complexa realitat d'un país que difícilment pot pensar-se sense política.
