L'Institut Ramon Llull ja ha fet públic el programa amb què, a l'octubre, es presentarà la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. La presentació del programa haurà de servir per posar fi a una polèmica que, com sol passar en aquest país, s'ha alimentat més de la ideologia i, fins i tot, de la confusió, que no de la confrontació seriosa d'arguments i d'opinions. En tot cas, la qüestió entorn de la qual ha girat la polèmica, és a dir, la presència o no d'escriptors catalans en llengua castellana, s'ha decantat, finalment, cap al costat que d'entrada semblava més lògic: la invitació de la Fira perseguia donar visibilitat a una literatura, la catalana, que no té els instruments de difusió i de projecció que tenen les literatures nacionals (o sigui les que tenen un Estat al darrere).
En aquest sentit, el que té interès que es presenti a Frankfurt és, justament, l' anomalia catalana: és a dir, una literatura que té vuit segles d'existència i que, malgrat que no s'identifica amb els límits d'un Estat (com ho fan la literatura no-ruega o la danesa, per dir-ne dues), té un recorregut, una qualitat, una diversitat i una vigència plenament comparables a les de molts altres contextos europeus.
La fórmula triada en la invitació de la Fira (la “cultura catalana” com a convidada d'honor) ha donat peu, certament, a argumentacions plausibles, de les quals caldria retenir-ne probablement dues. Una és la que s'interroga sobre el sentit de l'expressió literatura nacional en un context com el nostre, tan globalitzat; de fet, molts dels nostres escriptors actuals han llegit més literatura anglosaxona que no la diguem-ne tradició pròpia. L'altra argumentació és la que insisteix en el fet que la cultura que es produeix a Catalunya és, en una mesura important, en llengua castellana, i que cal reivindicar aquesta pluralitat consubstancial. És un fet que la presència de la literatura en castellà es troba arrelada als Països Catalans des del Renaixement ençà, i que ha adquirit avui una innegable carta de naturalesa.
Però aquests arguments no poden ignorar l'essencial: és a dir, que la invitació s'adreça a una literatura massa poc coneguda a Europa i al món, que es produeix per sota dels límits d'un Estat però per damunt dels d'una regió (la literatura catalana és, òbviament, la de tot l'àmbit lingüístic català) i que té ara una bona oportunitat de tenir una visibilitat que normalment li costa molt d'aconseguir.
La presència de la literatura catalana a Frankfurt, de la mà d'un programa d'activitats de pressupost exagerat, tindrà sens dubte uns resultats positius per a l'anhelada projecció de la nostra literatura. Però hauríem de ser cauts i no sobredimensionar el nivell de les nostres expectatives: seria erroni i, al capdavall, frustrant esperar-ne més d'allò que és raonable obtenir-hi. Perquè, com han insistit Monzó i Porcel, els nostres portaveus a la Fira, el problema el tenim a casa.
