Amb motiu de la concessió del Premi Nacional de Cultura a la seva trajectòria professional, l'historiador Josep Fontana ha formulat, en una entrevista a VilawebTV, una frase que convindria retenir i, eventualment, contrastar. A Fontana li agrada recordar sovint aquella fórmula feliç –feliç pel que té de capacitat de síntesi, no pas per la veritat que conté– de l'historiador castellà Ramón Carande, que, en demanar-li un periodista que resumís la història d'Espanya en dues paraules, va sentenciar: «Demasiados retrocesos». Ara, parafrasejant Carande, Fontana afirma que la història de Catalunya es pot resumir també en dues, i contundents, paraules: «Massa entrebancs».
En la mateixa entrevista, Fontana denuncia que la concepció d'Espanya com a nació única i no com a estat plurinacional és compartida a dreta i a molt bona part de l'esquerra espanyoles, i recorda les insuficiències tant de la transició democràtica com del sistema democràtic actual, restringit a demanar el vot cada quatre anys però no compromès a garantir una real i efectiva participació i implicació ciutadana en els afers públics.
Són qüestions que cal recordar, justament ara que, aquest mateix mes de setembre, fa trenta anys de la manifestació en què una massa ingent de catalans (un milió de persones, es va dir, encara que sabem que el càlcul era exagerat en termes numèrics, però no en termes simbòlics) vam demanar el retorn de les nostres institucions. En aquests trenta anys s'han aconseguit un nivell de democràcia, d'autonomia i de benestar com no havíem tingut mai, però també podem dir que les coses no han anat exactament com teníem dret a esperar. La sensació que els passos endavant que es volen fer des de Catalunya acaben tenint un cost enorme en termes polítics, és, al respecte, aclaparadora.
Fixem-nos en la qüestió del nou Estatut, recorregut al Tribunal Constitucional per una dreta, fortament nacionalista, que ha donat proves fefaents del seu escàs sentit democràtic, però també de la seva absoluta impudícia, que li permet oposar-se agressivament a l'Estatut de Catalunya però que, paral·lelament, ha aprovat nombrosos articles idèntics als del català que contenen l'Estatut d'Andalusia o el de les illes Balears.
En els darrers temps, veus prou sensates reclamen repensar el catalanisme, davant l'evidència que, com deia el poeta, els temps estan canviant. Que Madrid ja no és el que era, i que Espanya és un país modernitzat i puixant. Sembla, d'entrada, una incitació prou raonable, tot i que caldria probablement una més gran reflexió davant del que s'entén per la modernitat econòmica espanyola (un país que representa el 7% de l'economia europea, però on circula el 25% dels bitllets de 500 euros, prova irrefutable de la seva naturalesa especulativa) i davant també de la suposada modernitat d'algunes de les seves institucions i poders fàctics, o d'una part de la seva societat civil.
Per tant, perquè aquesta incitació que s'adreça al catalanisme resulti creïble i, sobretot, viable, convindria que anés acompanyada, amb el mateix èmfasi, d'una exigència similar cap a l'Estat espanyol. Trenta anys després, és segur que el catalanisme ha de repensar els seus objectius i els seus mètodes. Però el primer que s'ha d'aconseguir és que puguem deixar de pensar, com Fontana, que el present i el futur de Catalunya es poden resumir, com la seva història, en aquestes dues paraules.
