La concessió del premi Blanquerna que la Generalitat de Catalunya ha atorgat enguany a Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, per la seva «lectura oberta de la Constitució» és particularment encertada i oportuna. Pérez Royo s'ha distingit no només per la seva defensa de la constitucionalitat de l'Estatut de Catalunya (i ha subratllat la greu incoherència que significaria una sentència contrària del Tribunal Constitucional a una llei que ha estat refrendada a les urnes pels ciutadans de Catalunya), sinó també, i de forma sostinguda, per la seva convicció que l'estructura de l'Estat espanyol s'ha d'adaptar a la seva realitat plurinacional.
En una entrevista al diari Avui , arran de la concessió del premi, Pérez Royo és interpel·lat sobre el fet que, amb motiu de la discussió estatutària, la societat catalana ha trobat a faltar el suport dels intel·lectuals i dels creadors d'opinió espanyols que ajudessin a fer pedagogia. Paga la pena retenir la resposta de Pérez Royo: «Com que jo sí que ho he estat fent [pedagogia] i he donat la cara, puc dir que això ha faltat en totes dues direccions. És cert que des de la resta d'Espanya les agressions han estat brutals i Catalunya no ha agredit, però es podien haver teixit complicitats i haver anticipat les reaccions que després hem vist. Perquè és cert que a Espanya s'han produït agressions molt fortes i un silenci de la majoria de la gent que semblava que les donava per bones i eren unànimes.» I, a continuació, subratlla un fet evident: que la pedagogia «en política és més difícil perquè tot se simplifica. Missatges com el de Rodríguez Ibarra són previsibles, calen fàcil i després és molt difícil corregir-los perquè els has de rebatre amb xifres i argumentacions. I en política qui ha de donar explicacions sempre perd.»
I aquesta, malauradament, és la sensació que sembla anar prenent cos, que va quallant en la societat catalana: que sempre hem d'estar donant explicacions, i que, al capdavall, acabem perdent. A aquest sentiment de “desafecció” (tal i com l'ha qualificat el mateix president de la Generalitat catalana, justament en l'acte de lliurament del premi Blanquerna a Madrid) no és en absolut aliè la radicalització de postures que, respecte a la qüestió nacional, ha tingut lloc en els darrers anys a Catalunya i a Espanya. Una radicalització que, en bona mesura, s'origina quan Aznar arriba al poder i impulsa una política nacionalista agressiva que ha tingut continuïtat en la direcció actual del PP, i que no ha sabut trobar resposta adequada en el PSOE, sempre temorenc (com recordava el lehendakari Ardanza en l'entrevista que publicàvem en el número passat) de votar en un sentit diferent al que ho fa el PP en les qüestions que afecten l'estructura unitària de l'Estat espanyol.
D'aquí la necessitat de seguir defensant, com apunta Josep M. Nadal en la taula rodona que transcrivim en aquest número, una concepció diferent, plural, de l'Estat. Caldrà, al respecte, seguir fent pedagogia, seguir aportant xifres i argumentacions que donin consistència a les nostres reivindicacions, seguir teixint complicitats i sent capaços de prevenir les reaccions. És, al capdavall, allò a què totes les minories sempre es veuen abocades: fer valer la justícia de les seves raons, i buscar els aliats necessaris per defensar-les. D'aquí la bona notícia que els empresaris catalans s'hagin sumat a la petició que l'Estat faci públiques les balances fiscals. Perquè, comptat i debatut, la democràcia és finalment una qüestió de transparència. El mal de tot plegat és quan, a l'altra banda del fil del telèfon, no hi ha ningú que faci acusament de rebuda de les nostres xifres i de les nostres argumentacions. Trenta anys després, aquesta segueix essent la gran assignatura pendent de la democràcia espanyola.
