Una passejada pel centre de Barcelona, si la féu amb la mirada posada en els elements que ens recordin el passat immediat del país, pot arribar a ser decebedora. La recuperació de l'espai públic que va comportar la democràcia, de la qual parla Oriol Bohigas en l'entrevista d'aquest número, no ha anat sempre acompanyada dels elements monumentals, simbòlics, que reivindiquin i solemnitzin una memòria que el franquisme va voler esborrar. En els primers anys de l'ajuntament democràtic, l'esforç per recuperar el passat anterior al 1936 va fer avinent algunes contradiccions de la transició: el monument a la República que havia presidit la cruïlla coneguda com a Cinc d'Oros no va poder ser-hi reposat, amb l'argument que aquell espai havia passat a dir-se plaça de Joan Carles I, i va ser desplaçat a la perifèria urbana. D'altra banda, el monument al Dr. Robert, un dels de més qualitat escultòrica de la ciutat, no va poder tornar al seu emplaçament original de la plaça de la Universitat per raons tècniques (el subsòl de la plaça està actualment travessat per diveros túnels ferroviaris) i des de fa anys s'esllangueix a la plaça de Tetuan, on mai no ha pogut trobar el seu lloc.
En temps més recents, l'estatuària pública commemorativa no sembla haver tingut una fortuna gaire més gran. Fa pocs anys es va inaugurar, davant del cinema Coliseum de la Gran Via, un monument en record de les víctimes del bombardeig del març del 1938. L'estructura transparent del monument, que passa fàcilment inadvertit, sembla una metàfora apropiada de la dificultat de fer visible, de fer emergir un passat encara incòmode. No ha tingut gaire més sort el Camp de la Bota, lloc de memòria de la brutalitat de la guerra i de la repressió posterior, avui irreconeixible malgrat l'element escultòric que s'hi ha erigit.
Aquesta dificultat de monumentalitzar el passat té a veure, necessàriament, amb la mateixa dificultat d'haver aconseguit, en tots aquests anys de democràcia, consensuar una memòria compartida sobre el nostre passat, particularment sobre els anys de la República i de la guerra civil. A l'Europa que va derrotar el feixisme, no hi ha dubte sobre qui van ser els herois (encara que, òbviament, no tothom a França va participar en la Résistence ). En un país derrotat com va ser el nostre, les coses són òbviament més difícils. No hi ha un De Gaulle a qui erigir un monument, i potser per això mateix el trist monument a Lluís Companys (la memòria del qual no pot, és clar, suscitar unanimitat) que hi ha a l'inici del passeig homònim no desperta més que la mirada indiferent dels qui hi passen pel davant.
D'aquí també les dificultats que sembla trobar la idea de restituir les quatre columnes jòniques que Puig i Cadafalch va situar a Montjuïc, en l'esplanada de la Font Màgica i en la perspectiva única que mena al Palau Nacional. El seu caràcter simbòlic (les columnes representarien els quatre pals de la bandera), que hauria estat el motiu perquè se n'ordenés la demolició en els anys de la Dictadura de Primo de Rivera, en justificarien ara la seva reposició (que ja havia estat proposada, sense èxit, a principis dels anys vuitanta). Però abans caldria respondre alguns interrogants, que van des de les raons mateixes de l'enderroc (algunes fonts sostenen que els motius van ser més de tipus estètic i urbanístic abans que polític) fins a la idoneïtat de la seva ubicació, en un espai urbà que el pas del temps ha modificat, o la mateixa consideració respecte a una estètica noucentista que no és en absolut la de l'hora present.
En tot cas, les quatre columnes de Montjuïc seguiran apuntant directament a la nostra pròpia dificultat de restituir en l'imaginari col·lectiu un passat compartit i de restituir, des del rigor històric, la memòria dels vençuts. Convertir la memòria en història és la tasca que reservem, com ens recorda Tony Judt, als historiadors, lluny de les lectures presentistes del passat o de la manca d' assumpció de la complexitat i de les enormes contradiccions que van travessar, escindir i esquinçar la societat catalana (i l'europea) durant la guerra civil.
