La mort de Josep Benet, quan era a punt de fer 88 anys, tanca, simbòlicament, tota una època a Catalunya. Benet semblava encarnar en la seva fragilitat només aparent, però també en la convicció tossuda amb què defensava les seves idees, tota la força de la Catalunya antifranquista. Una força nascuda d'un compromís personal, adoptat el mateix 26 de gener de 19 39 en què Barcelona era ocupada per les tropes franquistes, de dedicar la seva vida “a treballar per recuperar la perduda llibertat nacional de Catalunya i un règim democràtic”, tal i com recorda en les seves tot just publicades memòries.
Provinent de la Catalunya popular, d'arrels profundament cristianes, Benet va dur a terme un incansable activisme contra el règim franquista, del qual va denunciar el caràcter inic i l'intent que duia a terme d'anorrear la llengua i la cultura, així com la personalitat nacional de Catalunya. L'activisme de Benet va incloure, com s'ha recordat aquests dies, gairebé tots els flancs: el cultural i lingüístic, el religiós, l'historiogràfic, el jurídic, el social i, és clar, el polític.
En el camp de la historiografia, Benet va dur a terme una feina de substitució molt pròpia de l'època que va viure. Ell solia recordar la frase de Jaume Vicens Vives, que deia que “en aquest país, si vols llegir un llibre sobre determinats aspectes de la nostra història, te l'has d'escriure tu mateix.” La seva posició va ser la d'un advocat abans que la d'un historiador, sense que això desmereixi el rigor de la seva producció. Des de la seva obra primerenca, Maragall i la Setmana Tràgica , que és sens dubte un dels seus millors llibres, Benet procedeix sempre com un advocat, amb un profund sentit de l'ètica i amb el mètode sistemàtic de qui no deixa caps per lligar per presentar el seu argument.
El seu màxim protagonisme polític va arribar durant la Transició, quan va representar com ningú la puixança de la Catalunya antifranquista: el 1977 va ser el senador més votat de tot l'Estat, amb un milió tres-cents mil vots, dins la mítica candidatura de l'Entesa dels Catalans, que, a la demarcació de Barcelona, integraven, amb ell, Alexandre Cirici i Paco Candel. El seu compromís amb les esquerres catalanes –ell, que havia militat en la Unió Democràtica de Catalunya, però que havia estat també l'autor de Marxisme català i qüestió nacional catalana el va portar a enfrontar-se, amb fermesa, als intents de desactivar la força electoral i política de l'antifranquisme que encarnava l'Assemblea de Catalunya. Primer, amb la seva oposició frontal a la política de Josep Tarradellas, el president de la Generalitat a l'exili, que tot i deure el seu retorn als resultats electorals de l'antifranquisme, va pactar la seva vinguda a Barcelona amb el govern de Suárez i va entorpir la feina de l'Assemblea de Parlamentaris a l'hora d'elaborar l'Estatut d'Autonomia. En segon lloc, quan va maldar per constituir una llista unitària en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980, i va acabar encapçalant la candidatura del PSUC, perquè, al seu parer, era la que representava més fidelment l'esperit de l'Assemblea de Catalunya. La derrotada moció de censura que, l'any 1982, va presentar contra el president Pujol feia evident la inviabilitat, en les noves circumstàncies polítiques, d'aquella política unitària.
Benet va dedicar aleshores les seves energies, des del Centre d'Història Contemporània de Catalunya que va crear per a ell el govern de Pujol, a vindicar la memòria dels qui, com Domènec Latorre, havien estat afusellats per catalanistes. La seva concepció unitària de la política es fa evident en el fet que va incloure-hi des de Carrasco i Formiguera fins a Joan Peiró –i, malgrat el seu profund desacord amb la seva política, el president Lluís Companys. Les seves actituds últimes –el seu refús a la via estatutària, la seva discrepància amb el Memorial Democràtic, el seu suport públic a Duran i Lleida– certifiquen, però, que la Catalunya unitària que Benet havia defensat amb tanta convicció era ja cosa del passat. Amb la desaparició de Benet, que s'afegeix a les morts recents de Candel i de Xirinachs –el quart senador elegit per Barcelona el 1977–, desapareix per sempre la Catalunya de l'Assemblea de Catalunya.
