El Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona, després del nomenament del seu nou director, Joan Roca, ha presentat públicament el seu pla estratègic d'actuació per als propers anys. És, d'entrada, una bona notícia, en una institució que necessitava una redefinició i una singularització (que es busca amb l'adopció de l'improbable acrònim MuhBa) i en un context on els equipaments culturals no sempre són capaços d'explicitar clarament quina és la seva missió (per dir-ho en el terme que es fa servir en els països anglosaxons), és a dir, què cal esperar-ne dins el teixit cultural del qual formen part.
El Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona, creat per obra i acció d'Agustí Duran i Sanpere en la immediata post– guerra, ha estat una institució molt vinculada, físicament per començar, al passat antic i medieval de la ciutat. Instal·lat a la casa Clariana Padellàs (un edifici del segle XV traslladat el 1931 del carrer dels Mercaders a la plaça del Rei, arran de l'obertura de la via Laietana), el Museu s'ha fonamentat fins ara, literalment, en les restes de la Bàrcino tardo-romana que es poden visitar en el seu subsòl; en una col·lecció centrada en l'època medieval i en el caràcter comercial de la ciutat; i en una recerca orientada bàsicament cap a l'arqueologia. Més enllà del conjunt monumental de la plaça del Rei, les «subseus» adscrites al Museu (la Casa-Museu Verdaguer a Collserola; el monestir de Pedralbes; i el centre d'interpretació del Park Güell, als quals s'ha afegit darrerament un refugi antiaeri de la guerra civil) han estat massa distants i inconnexes com per ajudar a bastir el relat de conjunt de la història de Barcelona que el Museu tenia l'obligació d'explicar.
És per això que cal celebrar la voluntat explicitada per la nova direcció de bastir, intel·lectualment però també físicament, institucionalment, aquest necessari discurs de conjunt. Presentat amb un títol,«El museu de la ciutat, mirall de Barcelona», que és tota una declaració d'intencions, el pla estratègic es planteja com a objectiu principal que el Museu acabi esdevenint un reflex complet de la història de la ciutat: d'una ciutat que té uns fonaments en la Bàrcino romana i en la ciutat dels comtes, i en el gran centre comercial que fou a l'edat mitjana, però també, i anàvem a dir sobretot, en la ciutat que, a partir de l'arrencada industrial de mitjan segle XIX, salta per damunt del seu clos de muralles i esdevé una de les grans capitals industrials del sud d'Europa i una de les aglomeracions urbanes més importants de la Mediterrània.
En aquest sentit, resultarà clau l'articulació del Museu en tres seus: a la de la Plaça del Rei, s'hi afegiran l'antic Mercat del Born (una extraordinària seu per explicar la Barcelona menestral dels segles moderns i la nova arrencada comercial del Vuit-cents) i l'antiga fàbrica Oliva Artés, situada al barri del Poblenou i que ha de contribuir a explicar (en un paisatge on n'estan desapareixent ràpidament les traces, com si calgués amagar-les vergonyantment sota l'estora) que Barcelona és la gran ciutat que avui és perquè va tenir una gran zona industrial en el pati de darrere del seu Eixample burgès i modernista. Dit altrament, que la ciutat actual també s'ha construït des del suburbi, i gràcies també a la feina i a la lluita de les seves classes treballadores.
En els propers anys, el patrimoni, com s'insisteix en aquest mateix número de L'AVENÇ a propòsit d'Empúries, ha de tenir un paper més gran i decisiu en la construcció d'un saber històric significant i en l'articulació d'un coneixement socialment útil. Precisament perquè vivim en un entorn canviant (demogràficament, socialment, econòmicament, tecnològicament), la comprensió i la socialització del passat històric és un instrument bàsic per a la configuració d'una nova ciutadania. Caldrà, doncs, que les institucions públiques, i els eventuals espònsors privats, entenguin aquest rol central, estratègic, del patrimoni històric. I això vol dir, és clar, dotar-lo de la capacitat i dels recursos humans i econòmics perquè acompleixi la seva funció d'emmirallar sense exclusions tota la complexitat present.
