A mitjan juliol s'inaugurava, al Palau Robert de Barcelona, una exposició commemorativa dels vint-i-cinc anys de l'Appec, l'associació que, nascuda de l'impuls de L'AVENÇ, dirigit aleshores per Ferran Mascarell, aplega la gran majoria de les revistes que s'editen en llengua catalana. L'exposició, titulada amb un cert voluntarisme Un país de revistes , destaca, d'entrada, la vitalitat del sector: de les catorze revistes inicials que vam formar l'Appec el 1983, hem passat a les més de cent-cinquanta actuals, de presentació, temàtica i difusió prou diverses. Però la commemoració no pot amagar les dificultats estructurals amb què topa l'existència mateixa de les revistes en la nostra llengua, i la posició subalterna que ocupem en els quioscos. Vint-i-cinc anys després, som molts més a fer revistes en català, però topem amb les mateixes dificultats que té la llengua per assolir una presència no ja hegemònica sinó simplement «normal» dins la nostra societat.
De la intervenció en la inauguració de l'exposició del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras, era lògic esperar-ne un discurs que va anar més enllà del que és protocol·lari: de fet, el conseller és un reconegut professor universitari en l'àmbit de la comunicació i ha contribuït amb les seves reflexions a la necessitat de definir un espai de comunicació català. És per això que, des de la discrepància, creiem que paga la pena aturar-se en dues de les consideracions que el conseller Tresserras hi va fer.
La primera fa referència a la seva afirmació que la cultura catalana ha de deixar de ser una cultura subvencionada. No és la primera vegada que li sentim dir això, en contextos diversos. Cal demanar-se a quines oïdes vol complaure el conseller quan apel·la a la fi de les subvencions. Podem estar absolutament d'acord que una cultura ha de ser fruit de la seva vitalitat i de la seva capacitat de connectar amb el públic (i això és el que mirem de fer des de tantes revistes de l'Appec), però amb el que ja no podem coincidir és que aquesta aposta per la qualitat i per la connexió amb els lectors es pugui fer sense una política estructural i permanent de suport a la producció. Perquè tot i que el conseller va assenyalar novament la distribució com el cavall de batalla que hem d'enfrontar les revistes en català, la veritable qüestió de fons rau en la producció. Per poder competir, ens cal poder produir en igualtat de condicions amb què ho fa una revista en castellà: tenir bons redactors i bons col·laboradors, publicar bones fotografies, traduir bons articles, etcètera. I això no es pot fer sense un suport a la producció: ¿no és justament per tenir una televisió competitiva, i no pas un canal «antropològic», que els catalans paguem amb els nostres impostos TV3? De fet, aquesta és una política absolutament corrent, des de fa dècades, a Europa: ¿quin sentit té sinó subvencionar àmpliament la pagesia europea sinó és evitar que els camps del continent no siguin uns ermots? Doncs aquesta és la política que ens cal: evitar que, amb un mercat feble com el que tenim, els camps de la cultura catalana quedin erms. Amb mecanismes de control i de supervisió, és clar: que ningú no s'aprofiti de les subvencions per conrear allò que no té la qualitat suficient.
El conseller de Cultura va al·ludir també, obertament, a la pèrdua d'influència que havien patit les revistes en català, quan fa vint-i-cinc anys eren uns punts de referència. Aquest sí que és un gran tema de reflexió i de discussió: caldria escatir per què i fins a quin punt hem perdut aquests referents. En tot cas, de causes n'hi deu haver moltes, però des de L'AVENÇ hem sostingut que bona part de la resposta es troba en la política suïcida (podem anomenar-la altrament?) que han tingut els governs de la Generalitat de Catalunya des de la restitució de l'autogovern ençà, i que ha condemnat la cultura catalana, sorgida amb empenta de l'antifranquisme, a un paper subaltern. La cultura, mirada amb desconfiança per Pujol, vista amb miopia pel tripartit, no ha estat mai en el centre de l'acció del catalanisme polític contemporani. I el preu que n'estem pagant, com no ens hem cansat d'advertir, és altíssim. El mateix conseller Tresserras ha reconegut, en més d'una ocasió, que el seu pressupost és només l'1'13 % del de la Generalitat, i ha lamentat la dificultat que troba a convèncer els polítics de la centralitat que hauria de tenir la cultura dins les polítiques públiques. Ningú no s'hauria, doncs, de sorprendre dels resultats. Quan els camps no es llauren ni s'adoben, en resulten els ermots.
