Quan ara fa deu anys el jutge Baltasar Garzón va demanar a la Gran Bretanya l'extradició del dictador xilè Augusto Pinochet perquè fos jutjat a Espanya per genocidi, terrorisme i tortures –demanda, la d'extradició, que també havien fet jutges d'altres països democràtics–, van ser diverses les veus que es van alçar remarcant la incongruència que un jutge espanyol volgués intervenir en els afers d'un altre país quan a Espanya ningú no havia jutjat els crims comesos pel franquisme i els seus responsables havien gaudit d'una impunitat total.
Per això no deixa de sorprendre ara que, un cop finalment aprovada pel parlament espanyol, a finals de l'any passat, una llei que és coneguda com de la Memòria Històrica (encara que pròpiament sigui la llei per la qual es reconeixen i amplien drets i s'estableixen mesures en favor dels qui van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura), el mateix jutge Garzón hagi obert un sumari per tal de depurar les responsabilitats dels sublevats el 18 de juliol del 1936 respecte a un delicte d'insurrecció contra el govern legítim de la Segona República i d'extermini planificat dels dirigents republicans durant la guerra civil i la postguerra.
És probable que la iniciativa del jutge Garzón no tiri endavant –com, de fet, ja ha succeït amb altres sumaris instruïts per un jutge a qui sembla agradar-li el protagonisme mediàtic i que no va dubtar, fins i tot, a fer una incursió fallida en la política, quan va anar de segon de Felipe González en les eleccions del 1993, De moment, les al·legacions del fiscal del cas semblen, si més no, de sentit comú: d'acord amb el seu recurs, ni l'Audiència Nacional és competent per jutjar el cas, ni és possible perseguir delictes que ja han prescrit, els culpables dels quals són morts i, a més, estan eximits de responsabilitats per l'amnistia de l'any 1977. Amb tot, la iniciativa del jutge Garzón ha estat saludada des de les associacions que en aquests darrers vuit o deu anys han impulsat l'anomenada «recuperació de la memòria històrica», convençudes que la iniciativa, prosperi o no, contribuirà a donar visibilitat a la seva legítima reivindicació i obligarà les administracions a actuar en un terreny on la prudència institucional (i que se'ns perdoni l'eufemisme) ha estat fins ara la norma. ¿Cal recordar que només Catalunya i Andalusia han completat fins ara un mapa de les fosses comunes de la guerra?
És cert que molts hauríem preferit, com apuntava Paul Preston en una entrevista recent a L'Avenç, que la llei fos coneguda com a llei del «coneixement històric» abans que de la «memòria històrica». I és cert també que podem coincidir amb el pensador Tzevtan Todorov quan diu que cal deixar la qüestió als historiadors i no pas als jutges, perquè «la veritat de la justícia es redueix a dues paraules: culpable o innocent», mentre que el judici dels historiadors serà sempre més matisat i tindrà en compte les circumstàncies històriques en què s'han produït els fets. Però la insistència en la idea que les lleis memorialístiques o els tribunals no han de suplantar la feina dels historiadors (Todorov ho diu d'una manera molt francesa: «estic en contra de la temptació del judici i en favor de la passió pel coneixement»), no pot ni ha de fer oblidar les circumstàncies específiques del cas espanyol, on el franquisme va condemnar a l'oblit les víctimes de la repressió ferotge sobre la qual es va fonamentar el règim dictatorial. El fet que, en la transició, les forces democràtiques i progressistes acceptessin de girar full i mirar cap al futur no eximeix el fet que hi ha un passat que no ha passat i que està pendent d'una reparació, si més no moral. Els països democràtics europeus han bastit, després de la Segona Guerra Mundial, el seu propi relat, on la democràcia i el benestar s'assenten en la victòria sobre el nazi-feixisme. No ha estat aquest el cas d'Espanya, on el règim democràtic infantat pel pacte de la transició no ha sabut tornar a lloc els «perduts», els desapareguts del franquisme. Quan arreu de la geografia espanyola encara hi ha milers de víctimes de la repressió franquista que jeuen anònimament i indignament en les cunetes, les iniciatives legislatives (com l'actual projecte de llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista que està tramitant el Parlament de Catalunya) han de ser encoratjades com una exigència democràtica, perquè al coneixement històric cal afegir-hi una reparació institucional i moral fins ara dolorosament, negligiblement absent.
