La inquietud en les empreses periodístiques és, pertot arreu, compartida. La irrupció d'internet s'ha convertit en una pèrdua neta d'ingressos i, per tant, de rendibilitat. A tot el món, els diaris en paper pateixen del mateix fet: els lectors, sobretot els més joves, s'inclinen cada vegada més per la informació que troben, de forma immediata i gratuïta, a la xarxa digital. Això s'ha traduït en un retrocés tant de les vendes com de la publicitat. En els darrers mesos, i amb l'acceleració de la crisi econòmica, la situació s'ha agreujat, de manera que els retalls pressupostaris i els acomiadaments de treballadors estan a l'ordre del dia.
Als Estats Units, els diaris de paper enregistren un descens que arriba fins al 20 % en els seus ingressos publicitaris. I les perspectives per a l'any que acaba de començar són, segons que recull el diari econòmic Les Echos, «execrables». Paral·lelament, els llocs web creats per aquests mateixos diaris no generen prou ingressos com per compensar les pèrdues de les versions impreses. La publicitat a internet és menys remuneradora que en el paper. Per cada dòlar que el Washington Post guanya a la xarxa, en perd 9,6 a l'edició en paper. De forma que, de mitjana, un lector en línia reporta uns ingressos deu vegades inferiors que un lector en paper.
El problema és que, de moment, no s'albira cap model que permeti trobar la sortida del túnel. La temptació d'acomiadar gent és molt gran, perquè alleugera els comptes de les empreses (als Estats Units, s'han acomiadat uns 13.000 periodistes al llarg del 2008, enfront a només 2.000 el 2007), però no és de cap manera una solució de futur. Les reduccions d'efectius humans topen ben aviat amb els seus propis límits: en el mateix moment que els diaris s'aprimen, per mor de les seves dificultats financeres, s'arrisquen a empobrir els seus continguts i a haver d'acontentar-se amb publicar informacions sense valor afegit –cosa que ja fa, de forma més efectiva, la xarxa, amb la qual cosa no fa més que accentuar-se el problema. El mal és que la informació banal ja no ven. En canvi, el lector està disposat a pagar per allò que, als seus ulls, té un valor. N'és una prova l'auge dels diaris durant la recent elecció presidencial nord-americana (el dia de l'elecció es van esgotar, i la gent feia cua per llegir-los), o l'èxit dels diaris econòmics arran de la crisi financera. Per als editors de diaris americans, almenys en la teoria, no hi ha dubte que, per reconquerir els lectors, hauran de proposar continguts originals o amb fort valor afegit, la qual cosa exigirà l'ús de redaccions qualificades. És per això que la premsa escrita es troba, avui, confrontada a una equació aparentment irresoluble: els recursos que obté de les vendes i de la publicitat no cobreixen les despeses, mentre que els costos fixos són els mateixos i, d'altra banda, el lector li exigeix una informació diferenciada que justifiqui la despesa de comprar un diari.
La pregunta sorgeix automàtica: d'on sortiran els diners que facin possible uns diaris de qualitat? Alguns es demanen si no hauran de sortir del mecenatge o bé dels fons públics. Però de seguida se'n fan una altra, de pregunta; quina independència tindrien aleshores garantida? La independència respecte del poder és fonamental per a tot mitjà de comunicació, però això no hauria de portar-nos a descartar, a l'avançada, la idea del finançament públic. De fet, ja fa més d'un any ens fèiem ressò en aquestes mateixes pàgines d'un article de Jürgen Habermas (vegeu L'Avenç 326, de juliol de 2007), on el filòsof alemany alertava sobre les conseqüències que podria tenir la venda d'un diari de qualitat (en concret, el Süddeutsche Zeitung) a un grup d'inversors financers, més preocupats, aquests, per la rendabilitat a curt termini que no per la funció informativa i educativa que té la premsa de qualitat. El caràcter particular que com a mercaderies tenen la informació i la cultura hauria de ser protegit de l'estricta lògica del mercat, segons la qual les empreses periodístiques produeixen «productes» per als seus clients i venen les dades d'audiència que n'obtenen als anunciants. La missió dels mitjans, deia Habermas, no és només «satisfer les necessitats de diversió i de distracció dels consumidors» (que són «necessitats fàcilment comercialitzables»), sinó que calia garantir l'accés dels ciutadans a la participació en la cultura, en la política i en l'opinió pública. I aquesta és una exigència democràtica que no pot fer-se dependre de l'eficàcia publicitària o del suport dels espònsors. Habermas acabava advocant perquè l'Estat, de la mateixa manera que garanteix els subministraments energètics bàsics (gas, electricitat i aigua), garantís també el subministrament d'aquesta altra mena d'«energia», la informació i l'opinió, que «si arribés a faltar, generaria unes pertorbacions que amenaçarien el mateix Estat democràtic.»
La proposta de Habermas podia semblar, encara no fa dos anys, allunyada del corrent central de les polítiques dominants. Però després de la decidida intervenció estatal que, amb els americans i els britànics al capdavant, s'ha posat en marxa per evitar la recessió econòmica, potser fóra hora de tornar a considerar els seus arguments. Finalment, arran de tota aquesta crisi (una crisi on, a propòsit, el paper dels mitjans de qualitat és bàsic per tornar a generar un clima de confiança, sense el qual l'economia no remuntarà), el que hem après és a dessacralitzar la idea que l'Estat s'ha de mantenir al marge dels sectors productius, i que allò realment important és saber quins són els mecanismes de control democràtic de què disposem. I és que allò que «el govern és el problema, no la solució» ja és mort i enterrat.
